Publicacions

Xafar la lluna

Per Isabel Marin

Durant la recent gal·la dels Goya, les actrius reivindicaven la igualtat econòmica enfront de la bretxa salarial, eufemisme que en la nostra estimada i versàtil llengua podria dir-se fissura, clevill, trau, esquerda, badall, badadura, mossa, esvoranc, embornal, bunera, foranca, o fins i tot esgarró, i que significa que si ets dona, et paguen menys. Nyas!

Endolcim les paraules. Diem «violència estructural» a la que vivim en este món capitalista que ha capitombat els valors. Perquè el món financer hauria d’estar al servei de la vida i les persones, i no com ara, que la recerca del màxim benefici fa que es visca per a treballar en lloc de treballar per a viure. La desigualtat ja existia abans del capitalisme, d’acord, però la reordenació relegà la dona com a ama de casa i cuidadora i l’home com a proveïdor. Ambdós són engranatges del sistema que pressiona, encaixonant-nos en uns rols que, de vegades, comporten una problemàtica silenciada i són brou de cultiu per a eixa violència estructural que en casos extrems duu a la comissió de crims paorosos. El cavaller don Quixot potser diria allò de «amb el Capitalisme hem topat, amic Sancho», perquè parlar de feminisme és parlar de justícia social, la que el manxec enarborava. De fet, el feminisme va nàixer lligat a les idees de justícia, igualtat i llibertat humanes que l’esperit il·lustrat promovia. Als anys 70 anava de la mà dels moviments estudiantils o LGTBI; i sempre ha lligat amb moviments de lluita contra les desigualtats: pobresa, racisme, homofòbia… El singular cavaller s’hi ficaria «lanza en ristre». Vet ací com Miguel de Cervantes, un segle abans que els mateixos il·lustrats, i salvant les distàncies temporals i contextuals, es posicionava a favor de la independència econòmica de la dona i, fins i tot, al seu dret «d’estimar a qui ella vulga», i us remet a l’episodi de la pastora Marcela. El feminisme ha existit sempre i no cal ser dona per a defensar-lo. Potser Cervantes ara seria militant d’AHIGE (Homes per la Igualtat).

Tres dades rellevants: vivim temps de visibilització de les dones, la taxa d’educació de la dona és major que la de l’home i hi ha un sector important de la joventut conscienciat. Sentències com la de la Manada, la resposta social a la qual fou un clam, van despertar de l’anonimat ideològic moltes consciències i al voltant d’un 70 % de les dones joves es consideren feministes.

Veiem, d’una banda, parelles joves que fan equip en igualtat, s’acullen a les polítiques que permeten la conciliació de les «persones» que han sigut mares o pares (i a qui, per cert, els costarà de creure que als anys 70 un home haguera sentit vergonya d’empentar el cotxet del nadó o d’estendre la roba) i veiem, simultàniament, que a països com ara l’Afganistan les xiquetes tenen prohibit anar a escola, no se’ls ocórrega pensar per elles mateixes i s’acaben els privilegis dels homes (que coneixen el poder de l’educació, per tant). Però, compte, que Afganistan està ací propet, està ací a la vora, si no el tenim ja a dins nostre. El canvi ha de ser global, o siga, d’àmbit planetari, com la vacuna Covid. Perquè les dones ja no hem de demostrar que no és qüestió de sexe, sinó de capacitat, intenció i voluntat. La història és plena de persones brillants del sexe femení: Marie Curie i la radioteràpia, Hedy Lamarr i el wifi o el Bluetooth, i tantes altres en tots els àmbits: les arts, les lletres, l’educació, la política, l’economia…

«O treballem units o no anirem enlloc», diu el Kevin Costner que interpreta el cap de la NASA en la pel·lícula Figuras ocultas, que reivindica la matemàtica afroamericana Katherine Jonhson. És exactament això, i l’educació n’és la clau. Si tornem als vells ideals il·lustrats per tal d’imaginar i visualitzar un món més just en el qual s’eduquen personesper a cooperar i ser més solidàries i menys competitives, estarem educant per a la pau i la igualtat. No sé si la nostra societat del «jaisme» (ho vull i ho vull «ja») té el botó que s’ha de prémer, però cada pedra fa paret i ho és aquell jove que, d’acord amb la seua parella, s’ha quedat a casa amb el nen o ha demanat un permís per a cuidar son pare o sa mare. És un xicotet pas per l’igualitarisme, però a més necessitem que el gran pas per la humanitat isca de les institucions, del poder, i que qui diga #Niunamés, #Noesno, #bringbackourgirls o «real men don’t buy girls» siga el jutge.