Per Vicent Pitarch
En una ocasió com aquesta, en la qual ens congrega un sopar d’homenatge, una de les primeres reaccions que podem experimentar la gent vila-realenca és que ens assisteixen motius sobrers per sentir-nos cofois de tenir entre nosaltres Jaume Cabré, un amic de luxe, i, encara, de poder-lo exhibir com un veí nostre, un ciutadà de casa. Sens dubte, és un honor per a tots els que ens apleguem en aquest acte reconfortant. Per la meua banda, no se’m pot esborrar la intensitat amb què ell va exultar en ser sabedor que havia estat elegit Socarrat Major, un estat d’entusiasme que expressava mitjançant aquella exclamació inoblidable: «Socarrats de tot el món, uniu-vos!». Els ulls se li il·luminaren en adonar-se’n que aquesta distinció (ell que ha rebut totes les condecoracions que pot esperar un escriptor per part de les institucions catalanes) representava la gratifi cació suplementària de desbrossar-li el camí per tornar a la seua enyorada Vila-real. De fet, tot d’una em va prometre que per res del món (i això que els seus compromisos socials, com bé ho podeu suposar, són abundants i poderosos) no faltaria a la cita obligada amb els socarrats. I bé, la semblança de Jaume Cabré que em pertoca d’esbossar la concentraré en dos…
