Skip to main content

Crònica d’Anna Asensio / Fotografia i vídeo de Joan Rubert

 

Dijous 11 de gener la sala del primer pis del Gran Casino ha vibrat amb la música interpretada pel mateix Ferran Navarro, amb la dolçaina, la tarota i la flauta dolça, i Andone Garcia a la percussió.

En unes breus paraules introductòries Fermí Font, president de Socarrats, ha agraït a Ferran Navarro  la seua predisposició per a preparar aquest acte, i la seua implicació, com a integrant de l’Estrela Roja de Benimaclet en la Marxa Cívica. N’ha destacat la seua activitat en l’àmbit cultural i musical, i la dedicació a l’estudi de l’obra del mestre dolçainer Joan Blasco, amb qui va estudiar.

Francesc Ferrer Rubio, editor del llibre, ha explicat que aquesta publicació és una obra interessantíssima que aporta un contingut cultural molt important no sols per als músics, sinó per a qualsevol persona que vulga aprofundir en el coneixement del país i de la nostra història. Ferrer ha manifestat la satisfacció que per a l’Editorial Denes ha suposat aquesta publicació, fruit d’una intensa investigació, i ha volgut acabar la seua intervenció amb una citació de Fuster: “Les revolucions no es fan amb cançonetes, però les cançonetes ajuden a fer revolucions.”

Ferran Navarro ha començat la seua intervenció recordant la importància de la commemoració de la Marxa Cívica que els Socarrats fem cada any al voltant del 12 de gener, i en la qual participa activament amb els Miquelets del Regne de València, com a integrant de l’Associació Estrela Roja de Benimaclet, aportant el punt musical, i ha reflexionat en el sentit que recrear el moment històric no és sols vestir-se amb les robes de l’època i usar les armes i la pólvora com es feia al segle XVIII, sinó també acompanyar-se de les marxes que escoltarien aquella gent. I ha recordat com Eduard Beneyto i Mateu, historiador que interpreta el general Basset en les recreacions històriques li va fer nàixer l’interés per l’estudi que ha derivat en aquesta obra quan en alguna ocasió li havia manifestat que determinades músiques no eren prou fidels al moment històric que volen recrear els Miquelets. D’aquesta manera va iniciar-se una investigació, que encara continua, per tal de restaurar la memòria de les marxes que acompanyaven els soldats en la lluita.

Navarro ha explicat que no sabem com sonaven aquestes marxes, ni en conservem les partitures perquè tota aquesta documentació es va perdre quan, en resultar vençuts en la Guerra de Successió, es van prohibir els balls i les danses, i molta documentació va ser cremada, i ha calgut anar a les fonts dels vencedors, als documents que prohibien aquestes manifestacions musicals, o a la documentació dels aliats, que sí que han pogut conservar la seua música, especialment a Àustria i a Alemanya. També ha indicat, a tall d’exemple, que el caragol és un instrument de comunicació que s’ha usat en els cinc continents, però que després de la Guerra de Successió va ser prohibit perquè era l’instrument que usaven per a avisar que venien els Borbons, els enemics, i tenir-ne un podia comportar un greu perill.

En el llibre també ha dedicat un apartat a la percussió, perquè el timbal o tambor era importantíssim atés que, segons el ritme, podia indicar si calia avançar, o si hi havia retirada o s’havia de girar en alguna direcció concreta… A més, la persona que tocava el tambor solia ser qui portava els missatges, i havia de saber idiomes.

Ha explicat que l’obra conté unes cinquanta partitures, a més d’una llista amb peces que són fàcilment consultables per Internet, i n’ha donat detalls històrics sobre algunes com ara “El cant dels ocells”, “La bolangera”, “El gegant del pi” o “En Joan Petit”.

També s’ha detingut a explicar el significat de la paraula “harca”, que dona títol al llibre, que és el crit de guerra que usaven els miquelets per a atacar, i que és una expressió que s’usa encara amb el significat de jugar a atacar-se.

Ha continuat explicat que la recreació no és només centrar-se en els moments de lluita, sinó també la vida al campament, la vida de la població quan ballava, quan vivia, i per això el ventall musical és molt ampli, i abasta cançons infantils, albades…

Ferran Navarro ha comentat que una de les dificultats que ha tingut per a preparar aquesta obra ha sigut haver de familiaritzar-se amb tot el lèxic militar, i en les diverses llengües que li han servit de font d’informació, tot un repte per a una persona que va ser jutjat per insubmís, ja fa més de 30 anys, per no voler incorporar-se al servei militar espanyol.

Finalment, Navarro ha manifestat que tota aquesta informació musical es pot entendre des d’una triple proposta, que consistiria no sols a recuperar la música de l’època, sinó també a recrear-la amb els instruments i les tècniques d’aquella època i, d’acord amb la riproposta, fer una música de creació inspirada en aquella però adaptada als gustos actuals.

L’acte no podia acabar millor amb la interpretació de diverses peces musicals per part de Ferran Navarro als instruments de vent i Andone Garcia a la percussió. En concret han interpretat “En Joan Petit”, la marxa “Els tres tambors”, “Ses presons de Barcelona”, “The British Grenadiers”, “Dragona 188” i la “Marxa de guàrdies imperials catalanes”.