Crònica de la presentació de Nosaltres. Passat, present, futur
Fotografies de Joan Rubert
Avui 25 d’abril, s’ha dut a terme la tan esperada presentació del segon volum de la Col·lecció Socarrats: Nosaltres. Passat, present, futur, de Quique, Enric Arenós. Diem esperada perquè els assitents al sopar de lliurament del Socarrat Major d’enguany ja van poder tenir en les seues mans la primícia.
Avui ja era la presentació oficial. El lloc era especial, el restaurat Moli de la vila, vora el jardí del rei Jaume I, on s’està fent la fira del llibre enguany. I val a dir que ha estat tot un èxit. L’assistència ha omplert la sala i tot ha funcionat a les mil meravelles.
El mateix alcalde ha tingut la deferència d’assistir i ha obert l’acte amb un emotiu parlament. A continuació, ha donat pas al conductor de l’acte, Pablo Albalate, que estava acompanyat pel regidor de Normalització Lingüística, Santiago Cortells, i pel presentador i prologuista del llibre, Vicent Pitarch (el seu discurs el podeu trobar més avall).
De manera virtual, l’autor del llibre, Enric Arenós, també ens ha adreçat unes paraules: les podeu trobar ací en el vídeo de Youtube gravat per Xavi Manzanet a casa de l’autor:
https://youtu.be/Xz5OLO9NQiM?is=ZM1-APmzP0G6H-M6.
En Socarrats podem estar ben orgullosos de gaudir com a Socarrats Majors tant d’Enric Arenós, que ens ha regalat aquest llibre, com de Vicent Pitarch. Així com de poder dur a termes actes tan lluïts com aquest. Agraïments molt especials a Pablo que va visitar personalment Quique per a fer-li una entrevista que podrem gaudir en breu a les xarxes socials de Socarrats.
A continuació teniu el text de la presentació que ha fet el nostre Socarrat Major, Vicent Pitarch, al qual agraïm la deferència de deixar que el publiquem ací.
Aquesta foto ja no és de Joan Rubert
A continuació, fotografies de la visita que Pablo i Xavi van fer a Quique per enregistrar l’entrevista.
Torne a Enric Arenós, a propòsit de
Nosaltres. Passat, present, futur
per Vicent Pitarch i Almela
He de començar reconeixent que aquesta no és una presentació de llibre a l’ús. Ací fallen elements essencials de la presentació canònica, que reclamen ser aclarits. D’entrada, no hi és el protagonista, l’autor de l’obra, una absència que, per contrast, ens porta el record inevitable del Quique de fa dos anys, presentant Una altra història de Vila-real amb humor, el manual enciclopèdic en format de tira gràfica, publicat en commemoració del 750è aniversari de la fundació del nostre poble; en definitiva, l’enciclopèdia còmic de lectura obligada per a tot vila-realenc despert. Va ser per Sant Jordi, en un acte ben lluït, tingut a la sala del Gran Casino, amb la presència de l’alcalde i el parlament de Vicent Gil.
El buit, per tant, que trobem a l’estrada és tant més de doldre com més profund havia estat el desig d’Enric d’acompanyar-nos en la circumstància present. Hem de conformar-nos amb la seua presència purament virtual. Soc testimoni directe de la fixació que ell tenia en la presentació, fins i tot abans que el llibre estigués imprès. Però les coses no sempre venen com voldríem i heus ací que en una jornada fatídica del desembre passat, la seua irreemplaçable Mari Carmen ens va deixar per sempre, un trasbals del qual qui sap si ell mai arribarà a recuperar-se’n. Havent transcorregut un parell de mesos, em vaig atrevir a demanar-li si vindria avui i la seua resposta va ser, literalment: “no estic en condicions d’anar, especialment perquè m’encontraré amb persones molt apreciades que em preguntaran com estic i que recorden amb molta estima Mari Carmen, i això em desestabilitzarà, segur”. Fa pocs dies es ratificava en aquesta determinació.
El cas és que ací ens trobem, en les condicions que les circumstàncies imposen, per glossar aspectes del darrer llibre de Quique i d’ell mateix. Per la meua part, el paper que tan generosament em va assignar en aquesta convocatòria no sols em gratifica sinó que el prenc com a una ocasió per manifestar l’admiració que em suscita la seua obra i la seua persona. Per cert, em fa goig de constatar que pràcticament som de la mateixa quinta, que tots dos vam compartir l’escola del Campanar, ell amb els mestres don Joaquín i don Enrique i jo amb don Manuel i don Olimpio i, al capdavall, tots dos lluïm l’honor de Socarrat Major. L’un i l’altre sintonitzem amb la preocupació civil per les nostres raons d’identitat col·lectiva, tal com posa el “Nosaltres” que presideix el títol del seu llibre i el “Nosaltres els valencians” d’aquell programa de ràdio singular que vam emetre a Ràdio Popular, de memòria engrescadora. En tot cas, a Enric i a mi ens uneix una amistat madura i lleial, a més de la condició fonamental de vila-realencs, amb un detall, que tampoc no voldria passar per alt: Enric sempre ha pertangut, des del naixement, al cor de la vila, mentre que jo vaig nàixer i em vaig criar als afores, a dalt de la carretera. De tota manera, decididament, el nostre és un poble ampli, obert i inclusiu.
La biografia d’Enric flueix a través d’una doble faceta humana: d’una banda, hi ha el ninotaire prestigiós, autor d’una producció espectacular d’humor gràfic i, d’una altra, el ciutadà discret i veí afable, que va optar per la professió de mestre d’escola i alhora per uns compromisos civils que el situen de la part dels sectors socials més desvalguts. Sens dubte, seria ben interessant aprofundir en aquest aspecte que ara mateix crec que resta força subterrani, vull dir el compromís polític i el compromís religiós d’Enric, els quals il·luminen alhora la seua dedicació professional a educar criatures per a una societat més oberta, lliure, creativa i solidària amb tots els pobles del planeta. Certament, el Quique humorista oculta –a pesar seu, no cal dir-ho—la gran dimensió humana de l’Enric Arenós mestre d’escola. I justament ara que ens trobem en època de les Trobades d’Escola Valenciana, considere oportú de vindicar el llegat d’ensenyant que ell ha deixat al moviment formidable de la renovació pedagògica al País Valencià dels nostres dies. A tall de mostra, ens aniria bé de conèixer la contribució que ha fet Enric a la proposta educativa de fer de la natura una escola de formació, dins la qual ens ha deixat experiències rellevants a les colònies d’estiu o a les acampades tingudes al mas de Carlares, dels ports de Tortosa-Beseit, posem per cas.
L’altra faceta, la que eleva Quique a la condició de personatge públic i, a més, famós, és la de dibuixant d’humor, decididament acreditat. I amb mèrits sobrers, tot s’ha de dir. D’entrada, ell és una màquina de dibuixar acudits, dels quals en podem comptabilitzar més de 31.000 originals, una quantitat amb traces de producció industrial. Definitivament, és un autor no solament constant i incombustible, sinó també compulsiu, que va començar a produir les primeres vinyetes d’humor als quinze anys; una producció que no ha abandonat, tot al llar ge setanta anys de treball sense desànim. I per si no n’hi havia prou, salta de la vinyeta al llibre amb cara i ulls, una experiència que va encetar, l’any 1974, amb Sin censura eclesiàstica i que arriba, per ara, a Nosaltres. Passat, present, futur. Fixeu-vos-hi bé: un total de setze títols, que comprenen la impagable Una altra història de Vila-real amb humor, que citava adés. I ara, un aclariment necessari: són setze els llibres de Quique i no quinze, com erròniament indica el meu pròleg, una badada que pot merèixer indulgència pel fet d’haver estat redactat abans que no aparegués Bienaventurados los ricos. Per sort la correcció oportuna de la meua errada la podeu trobar a la solapa de la coberta de Nosaltres.
Ens consta que, abans de professionalitzar-se, un Quique jovenet va seguir un curs per correspondència que dictava el gran mestre dels humoristes gràfics, Josep Escobar. Em fa l’efecte que algun especialista en la tècnica del còmic haurà d’explicar-nos, un dia, el grau de mestratge –si és que n’hi ha—que Escobar –el creador dels clàssics Carpanta i de Zipi i Zape, de l’Editorial Bruguera, de Barcelona–, va exercir sobre Quique.
Siga com siga, Nosaltres. Passat, present, futur constitueix la prova definitiva de la maduresa de Quique com a humorista gràfic. És un volum de dimensions reduïdes, que l’aproximen al llibre de butxaca, més aviat amanós i de lectura no solament digerible sinó també reconfortant. No té cap pretensió de ser un tebeo per a intel·lectuals, però, sens dubte, aplega un bon grapat de denúncies de la realitat present de la societat valenciana, juntament amb un seguit de propostes de futur de cara a la nostra convivència com a país. Al capdavall, el llibret acaba sent un desinfectant de manies i prejudicis, destinat sobretot al veïnat, tant al lector circumstancial com al simple consumidor d’imatges. Ben mirat, és un tebeo que s’arrenglera dins les pautes que solem anomenar fusterianes. En definitiva, és una aproximació a les peripècies que marquen el pas del dies de l’aventura col·lectiva de valencianes i valencians; si voleu, una consideració de la vida feta humor, un humor no pas derrotista ni frívol sinó basat en la reflexió, la responsabilitat social i el compromís civil.
En algun passatge del pròleg gose d’assegurar que l’eix central del llibre, que vertebra els seus cent seixanta-set dibuixos, el constitueix precisament l’antagonisme que s’interposa entre el poble i el seus cacics, amb els quals s’arrengleren segments socials subalterns que han optat per les vies ideològiques de la dreta, compreses les seues variants extremes, decididament insuportables. Conjuntament amb l’oposició poble-cacics, els acudits de la publicació que tenim a les mans giren al voltant d’altres dualitats, com ara el passat i el present del país, les llengües catalana i espanyola o l’Espanya essencial –Castella amb la seua projecció—i l’Espanya eventual –la “Galeusca” de Galícia, Euskal Herria i els Països Catalans. Decididament, és un llibre d’humor que no enganya; un llibre polític amb humor. De política actual. Per ser més precisos: sobre el País Valencià i sobre la seua llengua.
Paga la pena que us fixeu bé en la coberta del llibre, l qual reclama que el desplegueu. Una vegada situades en un mateix pla la coberta i la contracoberta, ens trobem davant una mena de pòrtic que ens mostra –amb l’eficàcia didàctica que fou característica dels pòrtics històrics de l’arquitectura clàssica i romànica—les claus que ens expliquen el relat complet que guia els cent seixanta-set dibuixos de l’obra. Al principi, Quique no acabava de veure clara la coberta del llibre i així m’ho va fer saber. En resposta d’amic, la meua posició va ser aquesta: “No ho dubtes gens: de la mateixa manera que una de les característiques dels teus acudits és un llenguatge àcid, però no càustic, atrevit però no insultant, sincer i respectuós però insubornable, el conjunt d’aquesta nova coberta i contracoberta constitueix l’expressió magnífica del teu llenguatge”. En efecte, si bé les tapes del llibre mai no supliran el conjunt de les seues pàgines, no hi ha cap dubte que la contemplació de la coberta ens mostra la guia més clara i expeditiva per a entendre el contingut del volum sencer, en totes les seues dimensions.
I ara toca, naturalment, decidir-nos a prendre amb les mans Nosaltres. Passat, present, futur, el darrer regal de l’amic Enric Arenós. Cal que l’observem sense presses, atentament, morosament, per dins i per fora. Tingueu en compte que la invitació conté el risc de despertar-vos l’ànsia de conèixer la seua obra completa: si no les 31.000 vinyetes, almenys els setze llibres.
Per cert, convé reconèixer que aquesta obre constitueix avui dia un dels llegats impagables amb què compta la nostra ciutat i que d’agrair a la generositat d’Enric i també a la gestió de l’Ajuntament. En concret, la sintonia entre la Casa de la vila i l’Associació Cultural Socarrats dona, entre d’altres fruits admirables, la publicació de Nosaltres. Passat, present, futur, el segon volum de la flamant col·lecció de Socarrats, una altra iniciativa engrescadora de col·laboració compartida entre la primera institució municipal i l’associació. Felicitem-nos pel llibre i també per la venturosa coincidència de la presentació amb el 25 d’abril, el dia nacional del País Valencià.
Amb l’agraïment més sincer i el pensament posat en l’Enric que ens acompanya en la distància, ho deixe ací.
Gràcies i bon dia
