Publicacions

El govern de les universitats

Publicat a La Veu,

 

A la conversa pública, la qualitat de les universitats apareix lligada al seu finançament. Els recursos econòmics disponibles explicarien aquesta qualitat, que es xifra habitualment en la posició de les institucions acadèmiques en rànquings internacionals de valoració, com ara l’ARWU de Xangai o el Times Higher Education World University Rankings.

Encara que els criteris utilitzats en l’elaboració d’aquests rànquings són discutibles, les universitats difonen la seva posició quan surten afavorides. Excepte la Universitat de Barcelona, totes les universitats de l’estat espanyol sempre s’han situat per sota de la posició 200 a l’ARWU i mentre que alguns opinadors lamenten als mitjans que només una hagi superat la barrera de la posició 200, els resignats rectors argumenten que prou fan amb els diners que els donen.

És indubtable que finançament i qualitat van de bracet, però hi ha un altre factor fonamental, potser menys esmentat per uns i per altres, que té una influència decisiva en aquesta qualitat universitària: aquest factor és el de la seva governança. El motiu d’aquest oblit es podria explicar per la complexitat de l’estructura de govern de les universitats de l’estat espanyol, i com és d’intricat el seu sistema electoral. Aquesta estructura ha estat successivament modificada, a més, i dins de la tradició de furor legislatiu espanyol, per les successives lleis d’universitats que s’han promulgat des del final de la dictadura.

Les universitats són institucions molt complexes (un exemple acabat del que el teòric de les organitzacions canadenc H. Mintzberg va anomenar en el seu dia «burocràcia professional»), amb una estructura enrevessada en què s’entrecreuen departaments, facultats, instituts de recerca, i els serveis de suport a aquestes entitats. Cadascuna d’aquestes estructures té una direcció (no triada pel rector de la universitat) i, en el cas de departaments, facultats i instituts de recerca, hi ha, a més, els seus consells rectors, als quals pertanyen com a membres nats tots els seus professors i investigadors a temps complet.

La direcció de tota la universitat recau en el rector i en el seu equip de govern, i a més hi ha no un sinó dos òrgans generals de representació: el claustre i el consell de govern, amb diferents funcions i comeses. I hi ha, també, un òrgan de naturalesa externa, el consell social (elegit pel govern autonòmic), que constituiria un mecanisme de control i rendició de comptes davant de la societat de la institució universitària.

El rector o rectora és elegit pel sufragi directe dels membres de la comunitat universitària, ponderat segons la pertinença estamental (on té un pes decisiu el professorat permanent doctor). Aquest sistema d’elecció, amb vocació democràtica malgrat la seva empremta medieval, pot incórrer en deficiències importants.

En primer lloc, qui vol ser elegit rector ha de pactar amb tots els col·lectius, i assumir en el seu programa electoral compromisos amb sectors que poden tenir interessos contraposats. Aquest fet, natural en la pràctica política ordinària, pot incentivar, en una comunitat reduïda, tancada i gremial com la universitària, o bé el formalisme i la indefinició en les propostes o bé els plantejaments demagògics. Si, a més a més, el candidat és candidat únic, es pot fomentar la institucionalització d’una única manera d’abordar els problemes, d’establir una mena de «pensament únic» que empobreix o inhibeix el debat.

D’altra banda, la direcció de la universitat ha de respectar moltes vegades, i per imperatiu legal, les decisions preses de forma local i quasi assembleària, al si dels consells dels departaments i de les facultats, encara que aquí es pot perdre la visió dels interessos globals de la institució. La gestió es torna lenta i burocràtica, els objectius de la institució s’obliden, i la presa de decisions queda coartada per una boira d’interessos i petites dificultats: tot aquell que coneix com es prenen les decisions en una assemblea (i no és un ingenu o un cretí), sap dels seus llums i ombres.

L’afer és complex: és clar que la comunitat universitària ha de tenir un paper determinant en la conformació de la direcció de la universitat, però potser s’hauria de donar veu (superant la lluita partidista i respectant drets laborals), a altres actors legítims, i establir canvis en els procediments d’elecció per a vèncer les tendències endogàmiques del model d’organització existent.

El que és clar és que el debat sobre la forma de govern de les universitats és un debat important i mereix la nostra atenció com a valencians conscients: les universitats d’una societat pròspera i amb vocació de futur com la que volem al nostre petit país juguen un paper importantíssim en la seva conformació i en la defensa de la seva cultura i valors.