Tal com diu John Berger en el seu llibre Maneres de mirar, “La vista arriba abans que les paraules. El nen mira i veu abans de parlar. […] La vista és la que estableix el nostre lloc en el món circumdant; expliquem el món amb paraules, però les paraules no poden mai anul·lar el fet que estem envoltats pel món. No s’ha establert mai la relació entre el que veiem i el que sabem. Cada vesprada veiem que el sol es pon. Sabem que la Terra gira al voltant del Sol. Tanmateix, el coneixement, l’explicació, no s’adequa mai completament a la visió.”
Des d’aquesta premissa, que assumisc completament, una de les primeres activitats que fa tothom és fer gargots, el xiquet dibuixa, jo dibuixava, i no he deixat de dibuixar i pintar en major o menor mesura des d’aleshores; he trobat en el dibuix i la pintura una forma, potser, de ficar ordre o de capturar: sensacions, sentiments o, com pensen alguns poblats indígenes, de robar un poc l’ànima del que es representa.
Partint d’ací, prompte es va fer patent la necessitat d’estar davant d’alguna cosa per a interactuar en totes les circumstàncies que es donen, pas del temps, atmosfera, sensacions, sentiments, etc. Per, en un moment donat, condensar-ho en un objecte inanimat, en una acció congelada, mitjançant el dibuix, la pintura, etc. D’ací la necessitat d’estar, passar una estona amb l’objecte, mirar-lo, interpretar-lo, establir una relació que va més enllà d’una imatge, que té un poc de la meditació vipassana budista, ja que et centres, més aviat et concentres, en un acte d’atenció, i arribes, si cap, a entreveure subtileses que d’una altra manera no podries captar.
Com veieu, no hi ha abstracció, si ben bé qualsevol acte de representació ja és intrínsecament una abstracció.
Per fortuna, ja ha passat el temps en què l’art figuratiu contemporani no s’ha de jutjar per criteris d’exactitud representativa, i molt menys valorar-lo per la perfecció de la il·lusió de la realitat, ja ha passat temps des que l’abstracció ha començat a conviure en la figuració de tu a tu, i grans artistes com Lucian Freud, Avigdor Arikha, Paula Rego, Antonio López, etc. han situat l’art de tall més o menys figuratiu naturalista al lloc que no hauria d’haver abandonat mai. Per una altra banda, altres grans artistes com David Hockney tenen un criteri inclusiu, i salten de la figuració a l’abstracció en funció de les necessitats de cada moment. Jo preferisc pensar que les dues propostes són vàlides.
