Dimarts 23 d’abril de 2024
Fotografies de Maria Juan
Enric Arenós, Quique, i Vicent Gil, ens han parlat de l’obra que s’ha publicat en commemoració del 750 aniversari de la fundació de Vila-real.
No se m’ocorre millor manera de celebrar Sant Jordi que la presentació que hem pogut gaudir a la sala del Gran Casino, on no cabia una agulla. Després d’unes breus paraules de Noelia Sanblás, regidora de Normalització Lingüística, Vicent Gil, historiador i durant molts anys arxiver municipal, ha pres la paraula per presentar el llibre d’Enric Arenós, Quique, que ell ha prologat. Després d’avisar que evitaria fer un elogi de l’autor, tan estimat per tots, ha començat dient que aquest és un llibre perillós perquè, malgrat el títol, és un llibre seriós; i amb els 500 dibuixos que conté, permet fer una interpretació de la història del nostre poble des de la prehistòria fins al segle XX, amb tot el mèrit que té saber explicar la història des de l’humor, una eina tan subversiva, perquè, com deia Dario Fo, “l’humor és una forma de rebel·lió davant l’absurd de la vida” i allibera l’home de les seues pors.
Vicent Gil ha remarcat que cal molt de coneixement i prudència per a navegar per l’abundant bibliografia que documenta els fets històrics, i els 750 anys de vida del poble han sigut una lluita constant contra els entrebancs de la vida.
De tota aquesta munió de fets que el llibre aplega, Vicent Gil ha volgut destacar-ne tres: 1272, 1706 i 1948.
El 8 de juliol de 1272, dos anys abans que Jaume I ens atorgara la carta pobla, una dona, Clara Paris, filla de l’argenter reial, va ser la primera dona que va viure a Vila-real, la primera repobladora.
El 12 de gener de 1706, quan, a causa de l’atac de les tropes borbòniques, va morir el 40,26% de la població. El 13 d’abril del 1708, Melchor Rafael de Macanaz, secretari reial, redactor del Reial decret de 29 de juny de 1707, d’abolició dels Furs, proposava al Consejo de Castilla que s’expulsara de Vila-real les 448 famílies que havien quedat vives després del “incendio y ruina” del 12 de gener del 1706. i es repoblara Vila-real amb militars borbònics d’Orà.
1948. en una data indeterminada un fotògraf fa una foto als alumnes de l’escola del mestre Joaquín Vidal. Feia dos anys de la gelada que havia desfet el terme i 6 anys després, el 54, tornaria a haver-hi una gran gelada. I molts d’aquells alumnes, companys d’escola de Quique, immortalitzats en la foto que Enric Arenós conserva en l’arxiu familiar, van ser els impulsors d’una nova economia que reflotaria el poble, van ser els emprenedors del Vila-real que ara coneixem.
I és que, com ha dit Vicent Gil “els arxius tracten de fer perdurar el que la goma del temps vol esborrar”.
Seguidament, ha pres la paraula Enric Arenós, i ha confessat que en un principi es va plantejar si podia abordar en clau d’humor uns fets tan dramàtics com els que calia contar, però que ben aviat va veure que si la història del poble s’ha s’havia tractat des de molts altres formats, també es podia abordar des de l’òptica de l’humor, sempre, és clar, sobre la base una extensa documentació, perquè, si no, el llibre no haguera tingut cap ni peus; i per a fer-ho ha tingut la complicitat i l’ajuda generosa, perquè ningú ha cobrat res, d’una llista de 38 historiadors, investigadors i analistes.
Enric ha indicat que el llibre consta de 500 vinyetes, cadascuna amb un peu que situa el lector en el fet històric que aborda la vinyeta, i està dividit en 4 capítols: “En un principi”, que abasta fins al segle XIV; “Continuació”, que tracta els segles XV i XVI; “Seguidament”, que explica els segles XVII i XVIII, i “El que va després”, amb els segles XIX i XX.
Finalment, Enric Arenós ha explicat que el llibre ha tingut un procés de creació que ha durat quasi dos anys i que aconsella llegir-lo en el mateix temps si es vol fer una lectura profitosa del llibre.
Ha tancat l’acte José Benlloch, alcalde de Vila-real, el qual ha agraït la immensa generositat d’Enric Arenós i ha avançat que aprofitaran aquesta obra per a fer una tasca pedagògica i divulgativa de la història de Vila-real.
Presentació de Vicent Gil d’Una altra història de Vila-real amb humor, d’Enric Arenós, Quique
Agraïment. Agraïment per convidar-me a presentar l’únic llibre seriós que s’ha escrit de la Història de Vila-real en aquest 750 aniversari de la ciutat.
Aquesta tarda, aquí, som tots amigues i amics, no hi ha coneguts, ni saludats. Aquesta impagable realitat excusa, com seria a l’ús en aquest tipus d’actes, convertir la presentació d’Una altra història de Vila-real amb humor, en un elogi de l’autor.
Parlem del llibre. Abans, una advertència. Un gest d’elemental prudència m’obliga de prevenir el lector dels incomptables perills d’aquest llibre. No es deixen enganyar pel títol. És aquest un llibre seriós. En cadascun dels seus 500 dibuixos es busca, sobretot, la interpretació dels fets, des de la prehistòria al segle XX (com es pot llegir mig amagat al seu subtítol). Cada vinyeta ens permet comprendre la història de Vila-real. El perquè dels fets, la nostra raó de viure.
Respondre aquestes qüestions exigeix no sols desempolsar molts llibres sinó entendre’ls i saber- los explicar a tothom amb un tres i no res. Com un mag que trau del seu barret de la sapiència la paraula justa, la dita precisa i, sobretot, alguna cosa tan subversiva com l’humor.
Els convide a obrir el llibre per qualsevol pàgina. Això és la Història.
Fa falta molt coneixement i molta prudència per a navegar amb timó segur per l’oceà immens de la documentació i de la bibliografia de la història de Vila-real. Per traure lliçó de tant com s’ha escrit. I, per damunt de tot, per a saber explicar el que vam ser.
Per a saber simplement que nostra miraculosa i fràgil existència diària no és fruit d’un mal o bon somni. Per a saber que aquesta imparable carrera cap a la mort i l’oblit ha succeït també a uns altres que ens van precedir en les nostres misèries i grandeses, ambicions i passions, èxits i fracassos.
Per això és tan seriós el llibre Una altra història de Vila-real amb humor. A més, la seua publicació arriba en un moment oportú. Molt oportú.
Es diu que la cultura d’un poble es pot mesurar i conèixer per la pols dels llibres de la seua biblioteca pública. Fins avui, en aquest 750 centenari de la nostra ciutat, hem vist que hi ha molta pols als llibres de la història de Vila-real.
Cal obrir el llibre per a desempolsar la ment. Llegir-lo per interpretar el fet. És el que l’autor d’aquest llibre ha fet, pacientment i meticulosament, per comprendre la història, per ensenyar- nos que l’humor és una forma de rebel·lió davant l’absurd de la vida (Dario Fo).
El riure allibera l’home de les seues pors. Molts dels que estan aquí coneixen el fet. Tot i això, em permetran per il·lustrar la meua afirmació amb un exemple.
El passat 19 de març, els dibuixos de Quique van ser capaços de fer riure Sa Santedat el Papa Francesc, en moments turbulents i de tristor per com corre la roda del temps. El va alliberar, per uns moments, de les seues pors.
Vivim en temps difícils. La història dels 750 anys de Vila-real ha estat la lluita costant contra els entrebancs de la vida.
Per això, la Història, amb majúscula, no són històries, ni contes somiats a la vora del foc.
En la trajectòria dels 750 anys de Vila-real resulta difícil ressaltar dates memorables. A Una altra història de Vila-real amb humor, les trobareu de gom a gom. De totes elles, retratades al llibre de Quique, n’assenyalaré tres dates: 1272, 1706 i 1948.
L’any 1272 va ser una data memorable, dos anys abans que Jaume I ens atorgarà la carta pobla, un 8 de juliol del 1272. A l’Arxiu de la Corona d’Aragó, el notari escrivà de la Cancelleria ha deixat testimoni escrit de com la primera persona que va vindre a viure a Vila-real va ser una dona. El seu nom, Clara.
A Clara, el rei Jaume li va donar sis jovades de terra en la nova pobla que havia ordenat fer al terme de Borriana; amb l’obligació, entre altres, de fer residència personal i no vendre la casa i les terres en vint anys.
Clara és la primera repobladora del que el 20 de febrer del 1274 es reconeixerà jurídicament com Vila-real. Una dona és el primer vila-realenc (parlant amb propietat, la primera vila-realenca) de la nostra història.
Tot i això, per als historiadors, l’únic interès que desperta Clara és ser filla de Paris, l’argenter de la cort de Jaume I. Res més en sabem d’ella. La dona fins fa poc ha estat sempre l’oblidada de la història.
Avui, el protagonisme de la dona a la societat és inqüestionable. Té un paper destacadíssim. Una ullada als Premis Poble o als reconeixements d’honors de l’Il·lustríssim Ajuntament ens obri els ulls. No hi ha àmbit de la societat actual on no destaquen les vila-realenques.
Anem a la segona data, 1706. Tinc el convenciment, que veient qui són les bones amigues i amics que ens acompanyen en aquesta presentació, no he d’esforçar-me molt per recordar-los què va passar un fatídic 12 de gener del 1706 (així descriuen aquell dia els testimonis dels fets). A sang i foc, premeditadament, el Borbó ens va massacrar. Vam aprendre la docilitat del vençut.
El 13 d’abril del 1708, Melchor Rafael de Macanaz, secretari reial, redactor del Reial decret de 29 de juny de 1707, d’Abolició dels Furs, jutge privatiu de confiscacions, proposava al Consejo de Castilla que s’expulsés de Vila-real les 448 famílies, que havien quedat vives després de l’“incendio y ruina” del 12 de gener del 1706, i es repoblés Vila-real amb militars borbònics d’Orà. Com així es va fer.
L’informe autògraf de Macanaz que es guarda a la secció de Consejos de l’Arxiu Històric Nacional de Madrid comença amb aquest paràgraf. Cite textualment:
“Muy Señor mio. La villa de Villa Real tenia antes de el incendio y ruina 750 vezinos y oy tiene
448. Y estos tienen en bienes muebles y raizes y semovientes 94.739 pesos y 15 sueldos. Y de los 302 vezinos que an muerto y estan echos Miqueletes no hay quien de razón, a punto fixo, de sus haziendas, ni aun de los que han quedado … porque todos ellos son ciegos por el partido contrario” (302 veïns venen a ser 1.057 homes, dones, xiquets i xiquetes. Representen el 40,26% de la població).
Les espurnes del 12 de gener del 1706, els vents d’Almansa del 25 d’abril del 1707, un paper del 29 de juny del mateix any, signat pel Borbó, l’11 de setembre del 1714, per als que parlem la mateixa llengua ens recorden la nostra pèrdua d’identitat.
D’aquí a dos dies recordarem aquells mals vents, no com a planyedors d’una luctuosa desfeta. Més aviat, seguirem la recomanació del poeta Ausiàs Marc: “per lo camí de la mort he cercat la vida”.
I cercant la vida retrobarem els nostres drets, la nostra identitat col·lectiva, que encara avui se’ns torna a negar.
L’última data, la del 1948, ens du a una escola de Vila-real en un temps en què els xiquets no s’ajuntaven amb les xiquetes. Un indeterminat dia i mes de l’any 1948, un fotògraf va fer posar tots els xiquets de l’escola de don Joaquín Vidal.
A la fotografia que es va fer trobem 71 noms que han fet canviar la història de Vila-real. En les seues cares encara es veu el fred patit dos anys abans, l’any de la gelada del 1946.
Sis anys després d’aquella fotografia, l’entrebanc d’una nova gelada, la ruïna del poble, ens els descobrirà com el que avui dèiem: “grans emprenedors”. Tots ells van capgirar l’economia, la societat i la cultura de Vila-real. A ells devem el que avui és Vila-real. Són els companys d’Enric Arenós. Ell sap el nom de tots. La fotografia la guarda curosament al seu arxiu familiar.
El seu és un arxiu, com el que tenim cadascú de nosaltres a la nostra casa, on hi ha papers, fotografies, records que van ser vides. Totes elles, testimoni fidedigne dels 750 anys de la història de Vila-real.
Esmente aquestes dates i fets, per a recordar que fràgil és la conservació dels testimoniatges del nostre passat, quant de miraculós hi ha en la seua misteriosa salvaguarda fins als nostres dies, contra vent i marea. Contra el vent de la violència de la guerra i contra la marea de l’oblit.
Als arxius, als llibres, ens preocupem de traure a la llum el que la goma d’esborrar del temps ha difuminat. Mirem els papers que guarda l’arxiu a contrallum, obrim tots els llibres escrits sobre la història de la ciutat, sobre les nostres vides, i retrobem el que amaguen.
I quan comencem a escriure qualsevol història, com recordava Giordano Bruno en un bellíssim passatge de l’obra de teatre El candeler, tenim present que tot depèn del primer botó: cordar-lo al trau equivocat significa, irremeiablement, continuar cometent error rere error.
Per això, cada vinyeta d’Una altra història de Vila-real amb humor, convida el lector a conèixer els traus pels quals s’ha cordat la història, la lluita col·lectiva i constant per tirar endavant projectes comuns que ens han fet i ens fan sentir poble.
Vull acabar aquestes paraules amb un desig per aquest Vila-real que tant ens ha donat al llarg de 750 anys i a qui tant devem: que torne la llum (Joan Ribó). Com de segur tornarà i vos enlluernarà quan obrireu Una altra història de Vila-real amb humor, de Quique.
