Segona sessió de març del club de poesia.
Amb Susanna Lliberós i el seu llibre “El crit”.
“Recordar és viure”. La frase va resonar com a comentari a algun dels poemes recitats. I si això és cert, els assistents a aquesta sessió especial del club de poesia la recordarem emocionats. I la tornarem a viure en recordar-la. Era la primera vegada que teníem el privilegi de recitar i comentar poesia amb qui l’havia creada i l’expectatives no van ser defraudades. Al contrari, va ser tot una experiència.
Susanna ens va explicar, trencant el gel, l’origen i el context del poemari “El crit”, premiat l’any 2022 a Sagunt. “Queixar-se de manera col·lectiva” i alhora “cridar per fer palés que estem ací”. Abans d’encetar la ronda de lectura, I. li formula una pregunta fonamental “Com pots transformar el dolor en art?” “Perquè si no, explotaríem”, va ser la resposta. Quan també explica que fins i tot “en el dolor hi ha bellesa”, J.R. també li pregunta “de quina part dels poemes estàs més orgullosa?” La resposat és taxativa: “De la part fosca”.
Comença H. amb “Big Bang”. I Susanna aprofita per explicar que va ser Josep Lluís Abad qui va llegir una versió preliminar del llibre i qui la va encoratjar a presentar-se al premi, perquè com vol dir el poema: “… després de la nit dels dies sempre ve la llum.”
C. va recitar, gairebé cantar, “Música”, poema dedicat “als padrins”. “La música està sempre entre nosaltres”.
I. va triar “El joc dels sorolls”, dedicat a la seua filla que aleshores tenia dos anys. “És pluja o és soroll?”. Susanna ens va contar que “el poema va eixir sol, jugant amb la meua filla”. I. va remarcar que entre les raons d’haver-lo triat estava que el poema fa una instantània d’un moment de relació mare-filla.
J.R. llegeix “Darrera voluntat”. Ella coment que és un poema del que “no recorda ara en què pensava quan el va escriure” però que, malgrat el seu títol, no és un poema tan negatiu perquè, en definitiva “recuperar el nom” no és una altra cosa que recuperar la memòria… la vida. I ací és on va aparèixer la frase “Recordar és viure”.
M. ha triat el més llarg de tots els poemes, “Amor a mort”, perquè li feia recordar situacions personals, quan les coses passen “del verd al groc.” Ací Susanna ens va recomanar escoltar el podcast “Per versar-te la boca”. Concretament, perquè venia molt al cas del que estàvem comentant, l’episodi que acabava de pujar titulat “I a tu, t’ha salvat mai un poema?” (cliqueu en el títol i el podreu escoltar).
La pròpia autora ens fa gaudir amb un poema d’un altre llibre, “Llibre dels espills”, i ens comenta que de vegades li pregunten com és que escriu estos poemes tan tristos.
V. va recitar “Game-over” i entre els comentaris Susanna ens conta que de vegades, “… ho apretem tot… fins esclatar.”
J.U. llegeix “Un entre tants” perquè, “… no pots triar… m’han llançat ací, a la vida sense preguntar-me res.”
J.M. pregunta pel significat del poema “Prestidigitador”, dedicat a Arturo Doñate, artista que li ha proporcionat algunes de les portades dels seus llibres, en particular del que tenim entre mans.
M. O. s’atreveix amb “Caníbal”, el darrer del poemari. I això dóna peu per a que ella ens explique que tant aquest, com el primer, “El crit” són dels últims que va escriure. També ens fa partíceps dels dubtes que de vegades té en ordenar els poemes. Hi ha hagut ocasions en què algun comentari ha provocat una reordenació diferent i més encertada.
Finalment, tanca la sessió C. amb “Condicinal”. Poema sense signes de puntuació.
I així acabem, contents d’haver pogut gaudir d’una sessió especial. Moltes gràcies Susanna per compartir amb nosaltres un poc de bona poesia.
Propera sessió, segon dilluns d’abril, dia 14. Esteu convidats!
