Crònica de la sessió del club de lectura sobre el llibre “Matar un rossinyol” de Harper Lee
Primera sessió del club de lectura de l’any, dimarts 28 de gener, 2025. Problemes logístics a la Caixa Rural han impedit començar a punt i hora. El nombrós grup d’entusiastes assistents han hagut de refrenar les seues ànsies de comentar el conegut llibre.
Cal dir també que el cronista oficial del club, Amado Tena, ha patit un contratemps que l’ha impedit assistir. Li desitgem totes i tots una ràpida recuperació. Actuarà un anònim cronista suplent.
Després de recordar l’existència de la pel·lícula basada en el mateix text, i d’un sondeig sobre el seu visionat, comença el debat analitzant les tres part en què es divideix la trama, totes tres fent servir com a narradora una espavilada Scout. I quines són aquestes tres parts?
Una primera en què es presenta al lector l’atmosfera d’una població del sud dels Estats Units. Una segona on es fa palès el tema de l’obra mitjançant el desenvolupament d’un judici: el racisme imperant en aquella època. I una final a mena de desenllaç el qual analitzarem més endavant.
La primera part pot semblar lenta i avorrida, però, entre altres coses, és on apareix un personatge essencial que farà el paper d’arma de Txèkhov.
Per què triar com a narradora de la història una xiqueta que va passant de sis any d’edat a nou? Algunes intervencions han suggerit que així pot desenvolupar la trama sense prejudicis que tindria si fóra més fadrina. Així també pot posar a la figura del pare, Atticus Finch, en el seu pedestal. També s’ha esmentat que així, fent servir una xiqueta, l’autora té més fàcil poder fer assumir al lector el argument de l’obra.
També el fet de ser una menuda és fonamental en la part final. La disfressa de pernil (dolç?) provocava una visió molt reduïda. Això, i el fet què el germà estiguera inconscient, permet mantenir fins al final el suspens de què havia passat finalment en el moment de la tornada a casa. I permet a l’autora, donat que la narradora, la xiqueta, no ho havia pogut veure clarament, anar canviant les especulacions sobre l’autoria de la mort de l’agressor. Per exemple, en un principi el sentit de justícia del pare li fa admetre que el fill ha estat el causant de la mort. Quan comprèn que no ha estat ell, sinó aquell personatge “àngel de la guarda” esmentat adés, ja no té objeccions en acceptar la versió exculpatòria proposada pel xèrif.
S’ha encetat també una disgressió sobre la mort de Tom Robinson. L’opinió més plausible és que no havia intentat fugir, sinó que havia estat assassinat.
També s’ha parlat del títol, de la frase amb què el pare advertia els fills sobre l’ús d’una carrabina d’aire comprimit. Entre els comentaris cal destacar l’explicació sobre els gaigs: són còrvids que amaguen els aglans sota terra per tenir reserves. Això contribueix a la dispersió de les alzines donat que vegades se n’obliden d’on són algunes de les llavors soterrades i aquestes acaben germinant lluny de l’arbre sota el qual haurien caigut. Una última nota potser relacionada: la paraula anglesa “finch” vol dir llavor.
Propera sessió: 25 de febrer, Una dona soltera, d’Edith Warthon, publicat per Viena
