Publicat a La Veu, 3 de gener de 2024
Una manera d’actuar segons interés personal és fer-ho des de la perversió del llenguatge. Les paraules tenen una qualitat de fidelitat amb el missatge, que anomenem «parlar amb propietat». Es tracta senzillament d’escollir aquells mots que més s’adiuen al que volem expressar.
Parlar amb propietat comporta defugir la negligència en la confecció del discurs i evitar la manipulació dels elements, però en aquest segon cas sol ser el subjecte emissor qui actua a voluntat i les intencions poden causar un efecte sobre les persones destinatàries que transgredeix regles de la comunicació. De fet, el mateix George Orwell, a l’obra 1984, crea la «novaparla» com a instrument de control dels individus víctimes del totalitarisme; ho fa notar el filòleg Xavier Rull en un article que recomane, dedicat a la «Política i manipulació del llenguatge» (2010).
Ara mateix la comunitat educativa del nostre país acomiada l’any amb la pirotècnia que la Conselleria d’Educació ha preparat per dinamitar les mesures que permetien a les zones valencianes de parla castellana aprendre una de les llengües base del plurilingüisme en l’Educació. Quina, la que ja saben millor?, pregunta la lògica. No, la que no saben ni parlen. Quina finalitat té aquesta decisió? Evidentment que aprenguen més, no. Que milloren les competències plurilingües, no. Que tinguen més pòssibilitats laborals de futur, no. Que estimen un poc més el territori on viuen, no. Que amplien les actituds no excolents en favor de la cohesió social, no. Aleshores, si no es compleix res del que convé a l’aprenent, per què s’ordena un reglament legal que destrueix aquests valors? Exacte, ideologia pura i dura, justament la premissa que els partits al govern de la Generalitat, en etapa electoral, denunciaven com a xacra de la Conselleria d’Educació anterior.
Construir és més productiu que destruir, però era més urgent acabar amb la política no pròpia. La «Llei 7/2023, de 26 de desembre, de mesures fiscals, de gestió administrativa i financera, i d’organització de la Generalitat» és la postal de felicitació per a l’any nou. Modifica articles de la Llei 4/2018, de plurilingüisme, que establia uns mínims de vehiculació en valencià a les aules de zona castellanoparlant, on algun dels centres no solament havia acceptat la normativa sinó que el Consell Escolar havia augmentat les hores en valencià voluntàriament.
Les famílies, la majoria sense cap experiència en didàctica de les llengües, podran diagnosticar i receptar per la salut lingüística dels fills i les filles. La vara de comandament ha dictat sentència sense reparar en danys. La conseqüència més greu és que pot enfangar la percepció de les persones benintencionades i fer pensar que els conceptes de justícia, igualtat i equitat són la Santíssima Trinitat del repartiment de llengües en el sistema educatiu. Per això mateix, jugar a interpretar a bots la combinació en què els tres termes activen la fe dels no creients i reforcen la salvació eterna dels creients, pot resultar un parany (o trampa) on caure, per haver mossegat l’ham. Perquè no és fàcil deslligar en uns dies allò que la doctrina cristiana va adjectivar com a «un i trinat» (uno y trino) i que encara prova d’explicar-ho cada diumenge.
Quan obrim debats sobre les llengües a les aules i una de tantes és el valencià, si entra en joc «la igualtat» de manera descontextualitzada, ahí tenim el formatge que mossega la rata. Des de la Revolució Francesa, el terme té bon predicament, entenent que res és més o menys davant la llei. Però resulta que quan s’incorpora a la partida «l’equitat», no podem obviar que aquesta subordina «la igualtat», perquè equitat significa «adaptació de la llei a les particularitats…», o millor explicat pel jurista i mediador internacional davant l’ONU, Jordi Palou-Loverdos, quan diu que l’equitat no és igualtat, sinó tindre en compte les necessitats plurals a l’hora de distribuir. I tancarem el cercle amb «la justícia», una accepció de la qual la defineix «la qualitat d’allò que està fet amb equitat». Per això mateix, si la justícia comporta «fer segons dret i raó» (altra accepció del terme), sense equitat no hi ha justícia. Deixe al vostre lluïment la relació final entre equitat i valencià com a llengua minoritzada, un fet absolutament fefaent.
Les llengües s’aprenen per contacte i per ús, en els àmbits educatiu, familiar i social. A les estimades comarques de parla castellana, a partir d’ara, amb l’absència del segon i el tercer àmbits de la juxtaposició… «bona nit, cresol» (Ovidi Montllor, a Poemes i cançons, 1978). I si damunt, amb premeditació i traïdoria s’elimina l’únic àmbit que resta en discòrdia, l’escola… «bona nit i tapa’t» (Jesús Moncada, Històries de la mà esquerra, 1981). Per no malpensar una darrera motivació possible de l’autoritat competent: com que tampoc la parle ni m’he preocupat mai d’aprendre-la, «com més serem, més riurem» (Enric Sòria, «Els noms i les coses», Quadern El país, 2004).
