Skip to main content

Entrevista d’Anna Bellido
La Veu dels Llibres, 15 de juliol de 2023

Vicent Usó (Vila-real, 1963) és un home tot terreny. Pels matins treballa com a funcionari en la Generalitat, i per les vesprades escriu. A més, té temps per a coordinar els premis Maig de literatura a Vila-real, fer clubs de lectura i ensenyar literatura en la UNED. Un dia va prendre la decisió de ser escriptor i gràcies a això podem gaudir d’obres com ara La taverna del Cau de la Lluna, Les ales enceses (finalista del Premi Sant Jordi), Les veus i la boira (Premi València de Narrativa), La mirada de Michelangelo, El músic del bulevard Rossini (finalista del Premi Sant Jordi), El paradís a les fosques (Premi Enric Valor de Novel·la), No sabràs el teu nom (Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira) i tantes altres. Enguany torna a les llibreries amb Dotze, una novel·la que, amb menys de 200 pàgines, ens permet viatjar per la ment d’una dona turmentada per la soledat, la repressió catòlica i la relació amb el germà. Ens colem virtualment al seu despatx, on ens rep envoltat de llibres i amb el somriure alegre i amable que el caracteritza.

Eres un escriptor amb una gran trajectòria i guardonat amb els premis més importants del País Valencià. Com i per què vas començar a escriure?

No és fàcil d’explicar. Sempre he sigut molt lector i temptejar l’escriptura va ser un pas natural. L’any 1992 escric una novel·leta curta i guanye el premi Ciutat de Vila-real. Després envie una novel·la als premis Octubre, obligat per un amic meu, i quede finalista. A partir d’aquell moment comence a prendre consciència que si m’hi dedique, els meus textos podrien interessar algú. Però comence a considerar-me escriptor al voltant de l’any 2000, quan em sorgeix una oportunitat laboral que podia suposar-me moltes hores i segurament molts maldecaps. Això m’obliga a plantejar-me què vull ser de major, i decidisc que vull ser escriptor. Des d’aleshores m’he considerat escriptor perquè quan he hagut de triar, he triat sempre escriure per davant de tot.

Estàs satisfet amb la decisió?

Absolutament. Crec que la literatura m’ha proporcionat alguns dels millors moments de la meua vida. No m’atreviré a dir que m’ha salvat, com diuen alguns, però sí que és veritat que quan no escric estic de pitjor humor. Puc passar un mes de vacances tranquil·lament i gaudir de la vida, però quan ha passat eixe mes, el meu cervell comença a demanar-me maldecaps, inquietuds, problemes a resoldre i quan em pose a escriure se me’n passa completament. A banda, estic satisfet perquè la decisió m’ha permés conéixer autors que admire i fer companys i amistats. També m’ha permés viure moments deliciosos, com quan algun lector et diu que li agrada el teu llibre. Un dia, un malalt d’Alzheimer em va dir que havia escollit un llibre meu per a lluitar contra la malaltia. Això és absolutament impagable.

Quins són els teus referents literaris?

Admire molt la dedicació i el rigor de Jaume Cabré i el talent i la capacitat per enfocar les novel·les amb uns criteris sempre molts encertats i molt potents de Joan Francesc Mira. Admire també el domini de la sintaxi i de la manera d’explicar de José Saramago, i el ritme dels poetes grecs, especialment d’Homer. És que n’admire molts. He llegit moltíssim i crec que tots els llibres m’han influït d’una manera o altra. De vegades quan lliges un llibre penses que el voldries haver escrit tu i un poc d’això se’t queda. També m’ha influït molt la música. Tot et va configurant com a persona, i com que l’escriptor és una part de la persona doncs t’influeix.

Acabes de publicar Dotze (Bromera, 2023), una història sobre una dona impedida que no pot eixir de casa. Entre altres subtemes, podem dir que la soledat no desitjada n’és el principal. Per què decideixes escriure una novel·la sobre això?

Jo volia escriure una novel·la sobre el remordiment i la culpa i tenia al cap una trama però no sabia com arrancar. Van anar sorgint una sèrie de personatges i d’entre tots ells va sorgir un que no estava previst. Era una senyora, d’una edat que en aquell moment era indefinida, que s’ho mirava tot des d’una certa distància perquè no podia baixar els escalons −que en aquell moment encara no sabia que en serien dotze− fins al vestíbul de l’edifici comunitari on estaven passant les coses. Em va paréixer una idea interessant i a mesura que anava coneixent-la i el personatge anava creixent, jo anava enamorant-me’n. L’enamorament va ser absolut i vaig decidir abandonar la resta de personatges i quedar-me únicament amb ella. El naixement de Dotze és un enamorament que, com tots els enamoraments interessants de la vida, és inesperat.

La protagonista i les seues relacions interpersonals estan molt marcades per una educació repressiva que acaba desembocant en la construcció d’uns vincles afectius, diguem-ne, poc convencionals –no volem fer cap spoiler. Què t’ha portat a tractar aquest tema?

Vaig anar coneixent a poc a poc el personatge. Jo sabia que era una senyora impedida, i em vaig preguntar per què ho estava. Aleshores vaig pensar que podia ser per una malaltia i no sols per edat, perquè això em limitava més. A partir d’ací vaig anar atribuint-li característiques i coneixent-la. Potser tenia un germà, potser vivia sola, però això no havia sigut sempre així i ara enyorava quan no estava sola… A partir d’això vaig imaginar una família amb unes connotacions determinades. Ha estat un procés poc voluntari. Com que he planificat poc, no tinc una idea molt clara d’allò què pretenia. Però és veritat que a mi sempre m’ha interessat la literatura com una eina d’indagació en el món que m’envolta i alguns dels temes han sorgit per eixe interés.

Aquesta repressió marca molt el caràcter de la protagonista, que podríem dir que no calla durant tota la novel·la −perquè és un soliloqui− però el que importa realment és allò que no diu. Què decideixes primer, la història de la protagonista o com la contaràs?

Jo volia fer una novel·la amb molts silencis, on els tres o quatre moments cabdals de la novel·la no s’explicaren amb detall, sinó que s’intuïren a través d’indicis. El lector pot reconstruir-los, i la seua reconstrucció serà aproximadament la que jo havia previst, perquè jo li facilite els indicis. Però aquests moments no s’expliquen en detall com seria aconsellable si llegírem un manual de tècniques literàries. Això en un soliloqui és molt natural perquè ningú s’explica les coses que ja sap. Hi pots fer al·lusions i amb això en tens prou. Però hem de pensar que el destinatari últim és el lector i has de trobar la manera d’incloure algunes informacions que potser el personatge no necessitaria, però qui llig sí. Jo sempre soc partidari de no explicar-li-ho tot al lector, d’invitar-lo a participar en la construcció de la trama a partir de donar-li indicis, i potser en Dotze és la novel·la en què ho faig d’una manera més radical. Crec que si la novel·la està tenint una bona recepció, en bona part és perquè el lector contribueix també a construir la història.

Per què en són dotze, els escalons?

Dotze era un número un poc conflictiu perquè és una distància un poc curta per a una primera planta, tot i que els edificis antics −com el de la novel·la− tenen els escalons més alts que els d’ara. Però el vaig escollir per descart. Catorze és el títol d’una novel·la que es va publicar fa poc, per tant, descartat. Hi havia altres xifres possibles, com ara díhuit, dèneu, o dèsset, que al Principat es diuen d’una manera, a les Illes d’una altra i al País Valencià, d’una altra. Això com a títol no era aconsellable. Després quedaven tretze i setze, que no m’agradava com sonaven perquè després cal pronunciar-ho dins del conjunt del relat i han de tindre el ritme adequat. I ja quasi només em quedava dotze o anar per baix. I clar, huit escalons hauria sigut francament poc.

En moltes ocasions has explicat que dones molta importància a la sonoritat dels textos que escrius. Alguna vegada t’has plantejat escriure textos pensats perquè el públic final els escolte?

Jo sempre escric amb la pretensió que els meus textos puguen ser llegits en veu alta i no s’hi troben entrebancs. Crec que la musicalitat dels textos narratius és imprescindible. Han de sonar bé, perquè la literatura també és música. No sols la poesia, també la narrativa. Com a poeta no em trobe, francament. Crec que no tinc la capacitat, com tampoc en tinc per a escriure novel·la infantil o juvenil. Em costa, no trobe el registre. Quant al teatre, crec que conté unes claus que jo no domine, i com que em sent tan a gust fent novel·la, tampoc tinc cap temptació de fer una altra cosa. M’agrada enfrontar-me a reptes nous i he fet guions per a teatre de carrer, he fet guions per a documentals, per a podcast, he fet traduccions… Però quan em pose a escriure, el que em naix és fer novel·les.

En les teues darreres novel·les tractes temes bastant tèrbols, i d’alguna manera la religió està present en tots ells. Per què penses que és important posar el focus en la religió?

En el cas de No sabràs el teu nom era evident perquè l’Església va ser còmplice necessària de totes aquelles maldats [el robatori de bebés per a ser venuts] i per tant no era una decisió meua sinó que venia donada per la trama. És de veres que en Dotze la religió també està present, i segurament la meua biografia hi ha influït. La gent de la meua generació vam tindre una educació completament catòlica. Franco es mor quan jo tenia uns 13 anys i la transició m’agafa a l’institut. Durant tota l’escolarització vaig tindre obligatòriament una assignatura de religió. I sobretot durant l’EGB era una religió que ocupava molt d’espai en la vida quotidiana.

La gent de la meua edat vam patir molt intensament les exigències i les repressions de tot tipus, que imposa el catolicisme. En el meu cas, arriba un punt en l’adolescència en què decidisc trencar completament amb tot allò i alliberar-me del pes dels imperatius del catolicisme. Vaig notar com si s’haguera obert la porta i m’haguera abocat a un paisatge verd, amb el cel net i amb aire fresc. Una sensació de llibertat que no sé si he tornat a sentir mai més. Potser aquesta denúncia de la repressió de l’Església i de la seua doble moral és la manera que tinc de concebre els personatges que tenen més o menys la meua edat, com és el cas de la protagonista de Dotze.

Dotze ha arribat després de No sabràs el teu nom, que va veure la llum quasi quasi al mateix temps que arribava la pandèmia. Dotze va vindre amb la primavera i amb ella has pogut gaudir de Sant Jordi i la Fira del Llibre de València. Com ha sigut el retrobament amb el públic?

Molt enriquidor. És de veres que tota la promoció de No sabràs el teu nom la vam fer a través d’un ordinador. Era l’única via i vaig aprendre moltes coses sobre el vídeo i sobre l’Instagram, però per exemple no vam poder fer la presentació a Vila-real, que estava prevista per al dia anterior al qual es va decretar l’estat d’alarma. Amb Dotze la primera presentació va ser allí i va ser molt emotiva. Hi havia molta gent, i molta a la qual feia molt de temps que no havia vist. La veritat és que no valorem prou el contacte amb la gent, el feedback que donen quan s’han llegit el llibre. Quan estàs immers en la rutina no ho valores de la manera que toca. Han sigut uns mesos molt exigents perquè havia de compatibilitzar el peatge de la faena dels matins, les meues obligacions com a escriptor i com a professor de literatura en la UNED, amb tota la càrrega de la promoció, però ho he fet molt a gust i la veritat és que estic encantat de retrobar-me amb lectors… Estic contentíssim. Molt cansat, però contentíssim.

De tots els personatges que has creat als teus llibres, quin és el teu preferit?

M’he enamorat una mica de tots, perquè si no, no podria conviure amb ells tant de temps. Però en destacaré un per la circumstància. A principis dels anys dos mil vaig presentar La taverna del cau de la Lluna a Castelló, acompanyat de Joan Francesc Mira. Quan es va acabar la presentació em va dir que li hauria agradat escriure un personatge com el Portugués, que és un dels personatges que apareixen en l’obra. A mi que Joan Francesc Mira em diga que m’enveja un personatge em sembla tan fantàstic!

També has traduït obres al català, per exemple L’anguila, de Paula Bonet (Univers, 2021). Quins reptes suposa traduir un llibre escrit per una altra persona?

És un repte perquè t’has de posar en un text, que és també un món, que no és el teu. Jo havia fet alguna traducció de teatre clàssic i algunes adaptacions. També havia traduït anteriorment La taverna del cau de la Lluna al castellà. Però no havia traduït mai una novel·la d’una altra persona. Quan m’ho van proposar m’ho vaig agafar com un repte, i vaig intentar posar-me en la pell de la protagonista i en la pell dels altres personatges. I bé, al final és intentar conéixer i assimilar eixe món per a trobar les claus que t’ajuden a traduir el text. És de veres que era un text escrit en castellà per una persona de Vila-real i per tant la distància és poca. Estic molt content i, pel que em va dir Paula Bonet, ella també està contenta.

Amb tot això, penses que ara tu eres un referent per a nous escriptors i escriptores?

Això és una cosa que no puc saber. Supose que tots els escriptors que tenim una certa trajectòria contribuïm a posar els fonaments d’una literatura. Jo, si he de ser referent per alguna cosa, que siga pel rigor en el treball i pel compromís amb la llengua i amb la literatura. A partir d’ací que els meus textos influïsquen més o menys ja és una cosa que se m’escapa una mica.

A més d’escriure, ensenyes també a fer-ho i coordines els premis Maig de literatura. És vocació o és activisme per la llengua i la literatura?

Crec que quan escrius en valencià al País Valencià l’activisme, encara que no vulgues, et cau a sobre. No som una societat normal en termes lingüístics i culturals i, per tant, tot té un punt de reivindicació que no hauria de tindre. Quan escric una novel·la, l’única responsabilitat que tinc és cap a la mateixa novel·la. He de fer el millor text que puga perquè això suposa respecte a l’editor i al públic. A partir d’ací ocorre que, sense voler, quan escrius en català en una societat com la nostra estàs en els marges i això suposa contribuir a una normalització que no s’ha produït encara, tant de la llengua com de la literatura. De fet, durant molt de temps, era inevitable que quan anàvem al Principat ens feren preguntes com si vinguérem de la guerrilla, i clar, jo tinc poca pinta de Che Guevara. Faig activisme, però fins a un punt. Al marge de la literatura, sí que mantinc un cert activisme per responsabilitat amb el meu país i amb la meua cultura i supose que les dues coses al final acaben lligant-se.

Com veus el panorama literari valencià?

El veig molt sa. Des del punt de vista dels creadors i del món editorial en cert punt el veig saludable i en un bon moment. Hi ha autors que estan publicant i a més a més, estan molt considerats pels crítics i pel públic, com ara Joan Benesiu, Manuel Baixauli o Raquel Ricart, que recentment ha guanyat el premi de la Crítica. Està també Joan Francesc Mira… però també tenim gent molt de jove que està començant a publicar i està fent-ho amb textos amb potència i en diferents disciplines: poesia, assaig, teatre, narrativa… Crec que el panorama és molt potent i molt atractiu. Un altre tema són els lectors. Per desgràcia, no acabem de superar eixa barrera al País Valencià, tot i que sembla que augmenten els índexs de lectura en llengua pròpia. Però després en la Fira del Llibre de València o de Castelló podies passar casetes i casetes on no tenien ni un sol llibre en valencià. És un peix que es mossega la cua. Si no tenim oferta de cara al públic és difícil que tinguem lectors. I si no tenim lectors és difícil tindre oferta. Crec que a poc a poc anem fent passes, però molt a poc a poc.

Quin és l’últim llibre escrit per un autor o autora valencià que has llegit?

El de Mònica Batet, Una història és una pedra llançada al riu.

Quin és el teu llibre preferit?

N’hi ha molts. Moltíssims. Des d’antics, com ara L’Odissea, a més moderns, com Solenoide de Mircea Cărtărescu. Potser pel conjunt de l’experiència lectora el més important per a mi és Moby Dick . Me’l vaig llegir just quan el meu fill major tenia pocs mesos. El xiquet no ens deixava dormir i quan ja es feia poqueta nit, la meua dona se n’anava a descansar i jo intentava adormir el xiquet. Mentrestant, estava llegint Moby Dick. Aleshores la meua experiència lectora d’aquesta grandíssima novel·la va molt lligada a l’experiència vital del primer fill. Sempre he pensat que vull tornar-la a llegir però em fa por perquè no estic en situació de recuperar el context en què ho vaig fer la primera vegada i no m’hi acabe de decidir.