Publicat a La Veu, 13 de juny de 2023
Teníem per casa un quadre a l’oli, de dimensions reduïdes, que en el seu moment ens va fer gràcia pel seu estil. No és més que un ram de roses amb una signatura particular: BAUSET 1960. No va ser fins després de molts anys que se’m va ocórrer buscar per internet dades sobre l’artista. No en vaig trobar moltes, no. Al contrari, el que vaig trobar en realitat van ser preguntes. La referència més extensa potser va ser la publicada en una revista local de la seua localitat natal. La família d’Eleuteri Bauset Ribes (Montserrat 1908 – València 1980) va abandonar el seu poble per instal·lar-se a València, on ell es va formar fins a titular-se en l’Escola de Belles Arts.
El que més apareixia en les cerques eren els cartells de propaganda que va fer al principi de la guerra per a la Columna de Ferro. Alguns d’ells s’han reproduït molt després en recopilacions diverses, així com a pàgines web que en destaquen algun. Hi apareixia també una obra de grans dimensions, amb un estil propi i singular, titulada El bombardeig, que va formar part de les que es van poder contemplar en el Pavelló de la República a l’Exposició Internacional de París.
Poca cosa més n’hi havia. Ni tan sols una fotografia d’ell. Les pàgines que donaven alguna informació sobre ell en el període posterior a la guerra no es posaven d’acord sobre si s’havia exiliat per raons polítiques o no. I les seues obres ja no tenien la força de les abans esmentades. En les dècades dels 50, 60 i 70 els seus quadres són fonamentalment decoratius: bouquets, pomells de flors amb diverses tècniques i composicions.
La pregunta que em vaig formular va ser la que qualsevol es faria: què va provocar el canvi tan dràstic en les obres de Bauset? Insistint en la recerca vaig veure que el seu nom apareixia en les llistes de represaliats. Hi havia un sumari de l’any 1939 que es podia demanar, escanejat, a un arxiu militar. Així ho vaig fer amb poc èxit. El sumari no es podia escanejar a causa del seu precari estat. Tot el material originari de València i anterior a la riuada està greument afectat. L’única possibilitat era consultar els documents presencialment.
Així ho vaig fer, i així és com va eixir a la llum que l’agost del 39 va ser delatat per un altre artista amb acusacions greus que hagueren pogut significar la pena de mort, però que eren totalment falses. Finalment, va ser sentenciat a 12 anys de presó, bàsicament per aquell quadre de l’Exposició de París i pels cartells propagandístics. Al cap de pocs anys es va revisar el seu cas i li van reduir la condemna a només un any quan ja en portava gairebé cinc entre reixes.
En ser alliberat, Eleuteri, que vol dir «home lliure», es va dedicar a treballar per a poder viure, a sobreviure. Després d’intentar-ho a València, va provar fortuna a Cuba i altres països centreamericans durant poc més d’un lustre. En tornar, va anant aconseguint un cert reconeixement local. Les flors de Bauset eren un regal de noces de moda en aquells anys. El pintor mateix era el primer interessat a amagar el seu passat, la seua obra anterior a 1939 i el seu pas per la presó. De segur que li hauria restat «clientela».
El temps anava passant i algun intent de trobar nous mercats no va acabar reeixint. Eren els principis de la dècada dels seixanta i la societat valenciana, i sobretot, els estils artístics començaven a canviar. Al costat de tot el que van patir tantes i tantes persones coetànies de Bauset, al costat dels afusellaments de companys artistes com ell, o de l’exili de molts altres, el seu cas no és més que una pinzellada més en el tètric quadre de la història del nostre país. Potser l’únic que va fer al llarg de la seua vida va ser adaptar-se a la situació que l’envoltava.
