Crònica de Josep Usó
Dissabte 10 de juny, l’associació cultural Socarrats hem visitat la ciutat de Xàtiva. De bon matí, hem agafat l’autobús per arribar amb temps a la més famosa de les ciutats socarrades del País Valencià. Molts són els atractius de la capital de la Costera; però la d’avui era una visita excepcional. I ho era per més d’un motiu.
En primer lloc, perquè després d’un esmorzar reparador al Moncho, al mig de l’Albereda, ens esperava el nostre darrer socarrat major, Pep Gimeno, per tal d’ensenyar-nos la casa Cuesa. Una de les heretats que va haver de comprar al darrer descendent d’un llinatge, com no podia ser d’altra manera, després de la desfeta d’Almansa, de la noblesa espanyola. Amb l’única ajuda dels seus, l’ha reparada i l’ha convertida en un espai únic, barreja de museu etnològic i refugi de tots aquells que senten alguna mena d’estima per la cultura i les tradicions. El mateix Pep ens ha fet d’amfitrió i ens ha anat explicant la utilitat de tota mena de ferramentes i atuells, sense deixar de banda la història de la casa. Fins i tot ens ha oferit un aperitiu.
Acabada la visita, hem anat a dinar a la ciutat. Un bon arròs al forn a Casa la Abuela. I, tan bon punt hem acabat, hem hagut de córrer per tal de tindre prou temps per a visitar totes les seus on hi ha escampada una exposició antològica de Manuel Boix. Un artista genial, nascut a l’Alcúdia en els primers anys de la postguerra i que ha aconseguit, malgrat els seus orígens humils, assolir una més que merescuda fama a tot el món com a il·lustrador, pintor, escultor i artista gràfic. El nostre guia, Pablo Camarasa, ens ha anat explicant i fent veure cada matís, cada detall, cada anècdota que feia referència tant a les obres exposades com a les diferents seus de l’exposició, que van des del Convent de Sant Agustí fins a l’Almodí; des de la Casa de l’Ensenyança fins a l’antic convent de sant Domènec. Una barreja d’història i art de la qual n’hem gaudit tant que, quan hem acabat la visita, perquè ens han tancat la darrera de les seus, ens semblava que l’acabàvem de començar. Ni tan sols la calor que ja ens feia saber que l’estiu arriba, ens ha pogut fer baixar el ritme.
En tornar cap a casa, un no pot més que pensar que al País Valencià tenim uns artistes molt grans. Molt. Tant que, si no foren d’ací i estarem com estem, les seues exposicions o actuacions serien portades a tot el món. O potser ho són i ací no ens n’acabem d’assabentar. Que ve a ser el mateix. En qualsevol cas, una jornada fantàstica.
Enllaços relacionats
Fotografies de F. Isern