Un recorregut per la Vall d’Albaida, el Comtat i l’Alcoià
Crònica de Josep Usó Mañanós
Amb l’Associació Cultural Socarrats de Vila-real, aquest pont de Tots Sants hem fet una eixida de tres dies. Poques vegades es pot afirmar que ha sigut un viatge redó. Tal com ha anat tot, quasi es pot afirmar que ha sigut perfecte. La companyia, l’oratge, les activitats, el menjar… La idea primera era anar a visitar la fira de Cocentaina. La fira de Tots Sants. Aquesta és una fira de mostres que sobta. Per la mida, per la varietat i també per la quantitat de visitants que rep.
Val a dir que és una fira que va ser establerta el 1346. Vull dir que ja té una tradició, a diferència d’altres. També cal esmentar que és una fira de mostres. No només ha evolucionat amb el temps; s’ha anat ampliant fins a adquirir unes dimensions colossals. L’edició d’aquest any ha anat des del dia 1 fins al 3 de novembre. I el nombre de visitants ha sigut fora mida. Només el divendres, hi van anar 175000 visitants. I això és una barbaritat per a una ciutat que només té 12000 habitants.
Però és que allà s’hi pot trobar de tot. I quan dic «de tot», vull dir exactament això. A tall d’exemple, hi pots trobar una fira medieval com les que ara estan tan de moda a tants llocs; però també pots comprar cavalls, menjar de mil i una maneres, et pots comprar joguets, hi ha atraccions de fira tradicionals, roba, un cotxe de la marca que vulgues (cridaven l’atenció els models exposats per Tesla; eren força interessants), material esportiu, una impressora 3D, maquinària agrícola de tota mena o industrial, instal·lacions per energia solar o també per a generar hidrogen per descomposició electrolítica d’aigua.
Amb això no vull dir que poguéreu trobar només això. Vull posar quatre exemples perquè n’esteu convençuts que allà s’hi podia trobar de tot.
Vam començar el viatge arribant fins a Carrícola; un poble amb aproximadament 100 habitants que s’ha sabut reinventar per tal de prosperar en un món globalitzat on sembla que només allò que s’hipertrofia pot sobreviure. Han posat en valor una torre de guaita construïda al segle XIII. Tots hi vàrem pujar i després vam baixar. També vam anar a visitar un celler ecològic: Celler Tomàs Torres. Allà, la seua alma mater, Vicent Tomàs, ens va explicar com produeix els vins ecològics i sense més tractaments que deixar fermentar el most dels millors raïms que produeix a la seua pròpia finca. Uns vins que també vam poder tastar. En concret, vam poder tastar un vi, fet de la varietat “giró”, autòctona de la Vall d’Albaida, que porta per nom “Al Tall”, en honor al mític grup musical. Un vi redó, des de l’etiqueta fins al darrer regust en boca. Al celler també vam veure com produeixen el seu propi oli d’oliva. En acabar la visita, es podia adquirir, i a bon preu, tant vi com oli. A dinar, vam anar a Otos; a Ca les Senyoretes, que sempre és un lloc destacable i per a recomanar. No ens vam poder entretindre tant com hauríem volgut amb els rellotges de sol perquè havíem d’arribar a Alcoi. Otos és un poble que ens queda per a una altra ocasió.
D’aquesta ciutat vàrem visitar alguns dels edificis modernistes més importants. Entre altres, la casa del Paó (que s’hauria de dir dels paons perquè en té dos) o el Centre Industrial. I ens van explicar la gran importància que hi ha tingut la indústria tèxtil. I com les fàbriques dedicades al tiny estaven separades de les dedicades a cardar, per evitar embrutar la llana amb les restes del tiny. I vàrem aprendre que la ciutat la travessen dos rius: el Molinar i el Riquer, que tan bon punt deixen enrere la ciutat, s’uneixen i passen a anomenar-se Serpis.
Vàrem aprendre que, a conseqüència de la gran industrialització de la ciutat, al final del segle XIX hi va haver alguns moviments obrers de molta importància, com per exemple, la Revolució del Petroli, allà cap al 1873, en la qual va morir l’alcalde de la ciutat, Agustí Albors (Pelletes) i que va acabar amb la ciutat ocupada militarment per l’exèrcit.
Vàrem passejar per la ciutat, que implica travessar alguns dels nombrosos ponts que creuen els barrancs que divideixen la ciutat en un mosaic de barris separats per talls de molta profunditat amb el fons entapissat per les antigues fàbriques. Tants barrancs i ponts hi ha que els alcoians, d’anar a passejar, en diuen «anar a fer la volta als ponts». Unes indústries que no es van limitar a les tèxtils. També hi havia una important indústria paperera o metal·lúrgica. Ens vàrem apropar al monument dedicat a Ovidi Montllor, un alcoià que va aconseguir, a base d’una honestedat de pedra picada i uns dots privilegiats, compondre i cantar una gran quantitat de cançons inoblidables, més enllà de protagonitzar unes quantes pel·lícules força interessants. Un monument obra d’Antoni Miró i que evidencia com, amb molt pocs mitjans es pot aconseguir un resultat espatarrant. Una mostra més del geni.
Inesperadament, la nit del dissabte, alguns de nosaltres vàrem aconseguir entrades per al concert de comiat d’Els Jóvens, un grup originat a Sant Vicent del Raspeig, que ens va oferir una actuació memorable al Teatre Calderón. Amb la sorpresa afegida que, com que ells van començar a cantar perquè sempre estaven parlant d’Al Tall, al final del concert s’hi van afegir Vicent Torrent i Manolo Miralles. Inesperat i fantàstic. Memorable. Vam rematar la nit anant a la plaça de Dins, on vam tastar alguna de les varietats del café licor. El «plis plai» (amb Coca-cola) o la «mentireta» (amb granissat de llima). No ens podíem acomiadar d’aquella ciutat sense fer uns deures que es podrien qualificar de «beures».
Finalment, el diumenge de matí varen anar a recórrer el Parc Natural del Carrascar de la Font Roja. Un espai molt interessant i on el guia, Gabi Sanchis, ens va deixar bocabadats amb les seues explicacions. Pel camí, vam rebre la visita, no per inesperada menys memorable, d’una vintena de voltors, que venien des dels seus nius del barranc del Cint (allà per on diu que va aparéixer sant Jordi el dia que va ajudar els cristians a véncer els musulmans d’Al Hazraq). Volaven en silenci, aprofitant els corrents ascendents sense moure les ales i desplaçant-se amb molta tranquil·litat cap a Ibi. Pel camí, ens vam trobar roures, carrasques, freixes, aurons i moltes petjades de senglar. També vam poder veure una recreació d’una carbonera i d’un forn de calç.
En acabar, després d’un bon dinar, vam tornar cap a casa. Cansats, però desitjant repetir una experiència en la qual no hem tingut cap moment d’aquells per lamentar.
Per a recomanar i per a repetir.
