Crònica de Josep Usó
Aquest dissabte, tercer dissabte de maig, es va celebrar, com des de fa ja vint-i-set anys, el Cant al ras a Massalfassar. Enguany, però, un grup de l’associació cultural Socarrats, ens hi hem acostat. Una experiència inoblidable.
A una cruïlla, un escenari, deixant lliure un dels carrers. Al mig d’aquests carrers, tres rengleres de taules parades. En total, quatre-centes cinquanta persones assegudes. Mai no s’ha volgut eixamplar aquest nombre. Una barra improvisada a un dels extrems, una altra a la seu de la colla dels dimonis i molts voluntaris organitzant-ho tot, tenint cura que no li falte res a ningú. A les nou, es reparteix la beguda i alguna cosa per menjar. Després, és el públic mateix qui passa a recollir els entrepans. I tothom a sopar. Els dimonis de Massalfassar estaven a tot arreu i tot ho feien semblar fàcil.
Havent menjat, comencen les actuacions. Primer de tots, com sempre, els dolçainers i tabalers del poble: la rondalla El Xarquet. Un goig veure tanta gent molt jove. Les actuacions són molt curtes. Per terme mitjà, un parell de peces per artista. Però com ja havia advertit el presentador de l’acte, Josep Vicent Frechina, hi havia més de cent músics preparats per a actuar. I vàrem gaudir molt, però molt. Hi va haver de tot: cant d’estil, romanços, cant tradicional, versadors, instruments tan antics com la xanfona, peces de nova creació… Músics professionals barrejats amb d’altres que no ho són, músics molt joves i d’altres que ja fa molts anys que omplin els escenaris. Tots actuant, al ras, a una cantonada d’un poble de l’Horta Nord. Demostrant que la nostra cultura és ben viva. Aquest any, fins i tot va haver l’actuació de dos bertsolaris vinguts d’Euskadi. Allà, el cant d’improvisació és molt popular. I també l’actuació d’un grup de San Miguel el Pino, proper a Valladolid. Dels nostres, recorde Naiet el Cirerer, un romancer fantàstic; Marta Margaix, quin violí; la Maria i la seua veu; el grup Urbàlia Rurana, Arrop i Talladetes o la rondalla Arnadí, amb Xavier de Bétera.
La nit era fresca. Per això dolia veure com les taules s’anaven buidant a mesura que passaven les hores. Especialment perquè cap al final actuaven aquells cantadors i cantadores que són els qui han mantingut els cants del poble vius malgrat totes les dificultats. Els qui han passat els temps difícils sense arribar mai a un nivell que els permetera viure del seu art.
En resum: una experiència per a repetir.
Us deixe un enllaç amb bona part dels actuants.
