Publicacions

La veu diària d’un país

Publicat a La Veu,

 

No és casual que la recuperació del nom La Veu del País Valencià se situe simbòlicament un 25 d’abril, fita de la derrota d’Almansa, per evidenciar una història de dominació castellana sobre un poble que intenta sobreviure en la maror endèmica de la indefinició identitària.

Un coneixedor dels drets i les llibertats fundà el diari, el primer dia de gener de 2013: «El País Valencià necessita un diari potent en valencià fet per valencians». Moisès Vizcaino i un reduït equip d’agosarades ànimes es llançaven al buit de la premsa en valencià, convençuts que podien fer volada. Mentre altres iniciatives fracassaven, l’equip en bolquers de La Veu encarava el repte, s’arriscava a la manca de mecenatge i s’encomanava a una subscripció incerta. Des d’aleshores, el projecte s’ha vist amenaçat seriosament per la desaparició: context econòmic complicat, una administració pública en el punt de mira de la dreta i un entorn judicial que, quan juga partit la llengua, fa el possible per deixar la gespa alta. Tanmateix, potser inspirats en l’aforisme fusterià que resa «No acceptes la derrota fins que no trobes que en sortiràs guanyant», La Veu ha resistit i lluita per superar-se.

Orfes de diaris en valencià molts anys, a diferència de Catalunya, som hereus d’una Renaixença que no va agafar del braç la idea de política nacional. Torne a Fuster, que per això és el seu any, en la introducció de l’Antologia de la poesia valenciana (1956), on fa balanç de l’etapa renaixentista: «El nostre país, poc o no gens industrialitzat aleshores, sense greus problemes de creixement econòmic, tranquil en la riquesa cíclica i previsible de l’agricultura, no sent massa ambicions de cara al dia de demà». I continuem sense veure’ns com a un país normal. Actualment, la fracció valenciana que aspira a un creixement lliure i autogovernat no entén com l’altra part para la catifa roja a les tesis que demonitzen la nació, bé siga entesa des de la postura del «fusterianisme» i els Països Catalans o bé des de l’autonomisme monolític, sempre amb el visc parat d’un bilingüisme fal·laç que supuren la Constitució (article 3.1), l’Estatut d’Autonomia (article 6.7) i l’erosionada LUEV (articles 18 i 24), per exemple.

L’hàbitat social d’un diari mai serà fàcil. La premsa, usufructuària dels espais comunicatius, representa un objectiu molt llaminer per al poder. El control de la psicologia de masses en el sentit lebonià que criticava Freud i, com a conseqüència, el guió pragmàtic del vot electoral, són una obvietat. La comunicació és el poder actual. Al segle XIV, Mansa Musa governava les mines d’or més grans del món des de l’Imperi de Mali; al XVIII, els Rothschild estenien el negoci bancari i, arribats al XXI, les inversions del «trio La La La», és a dir, Musk, Bezos i Zuckerberg, miren cap a les plataformes socials capdavanteres i somnien metaversos, en un idíl·lic jardí dels monopolis.

La recuperació i empoderament de La Veu del País Valencià no és cap casualitat, batega ferm el 2022 i com a premi il·lusiona els valencians i les valencianes que reivindiquen el dret a la informació lliure i en la llengua del país. Llarga i eufònica vida!