Per Josep Pasqual Gil i Monzó
Publicat a Nosaltres la Veu, 4 d’octubre de 2021
1238. Jaume I pacta la rendició i entrega de la Balansiya musulmana sense lluita a canvi de garantir la retirada ordenada i segura d’habitants i bens mobles fins a Cullera i el Xúquer i set anys de treva.
Hi ha dut contactes diplomàtics amb la màxima discreció, a esquenes de la bel·licosa noblesa que, sobretot a l’Aragó interior, on no hi ha el contrapés d’una creixent burgesia com passa a la litoral Catalunya, li sol posar les peres a quatre sempre que pot des que ha assolit la majoritat i, de tant en tant, ha de sotmetre, si cal a punta d’espasa. Quan reuneix bisbes i nobles pels volts de Sant Miquel i els ho comunica, com diu la crònica reial o Llibre dels Feits, «perderen les colors», fent-se blancs com la paret per la sorpresa i la ira continguda en haver d’acceptar a contracor els fets consumats i haver-se-la d’embeinar, literalment. Perquè el rei els acaba d’escamotejar el mèrit de la victòria, no tan sols privant-los del saqueig a l’assalt i el botí que esperaven, ans restant amb les mans lliures d’agraïments obligats i deutes militars que el podrien condicionar en futurs repartiments.
El segle XIII és a casa nostra, i en general a Europa -a diferència dels regnes hispànics occidentals, on nobles i clergat acabaren amb els burgesos revoltats al segle XI al llarg del Camí de Sant Jaume, de Jaca a Compostel·la- el moment àlgid del pols de poder entre l’estructura feudal tradicional i la creixent autoritat reial que es recolza, en bona mesura, en els nuclis urbans que al seu recer han anat sorgint fora de la jurisdicció dels senyors laics o eclesiàstics, en viles i burgs de mercaders i artesans amb fur propi. I ací és on el jove rei -que coneix nobles i prelats, en haver-se criat orfe de cinc anys als seus palaus i castells, més que si els hagués parit- hi juga les seues cartes. I molt bé, per cert.
Si la conquesta de Mallorca (1229) i les Pitiüses (1235) havia estat liderada per ell a demanda dels mercaders i navegants catalans, tips de sofrir l’amenaçant presència enfront de la costa d’actius focus de pirateria sarraïna per reconvertir-los en trampolí de l’expansió comercial i política mediterrània, la presa de Morella per en Balasc d’Alagó (1232) va pillar fora de joc en Jaume, que ja havia cedit al bisbat de Tortosa les terres encara per conquerir fins Almenara mentre donava allargues als precs insistents dels nobles aragonesos d’envair València per no enfortir-los, forçant-lo a prendre la iniciativa i comprometent la part catalana i els ordes militars, dirigint la lluita, controlant donacions i evitant el risc de sortida a la mar del regne feudal creant-ne un de nou: el Regne de València.
L’endemà oneja per primera vegada a València el senyal reial, el Penó de la Conquesta hissat a la torre després del Temple i conservat a l’arxiu municipal, l’oriflama que serà Senyera de la Ciutat i del Regne fins al 1876 quan, aprofitant una desfilada pel centenari de la mort del Conqueridor, la coentor que abdica la llengua derroca l’ajuntament gòtic, ven als anglesos el gran retaule de Sant Jordi del Centenar de la Ploma (ara al Victoria & Albert Museum de Londres), avorreix la història i persegueix tot signe i testimoni de plenitud foral en fa un «corta y pega» injustificat i vergonyant, com documenta Pere Mª Orts i Bosch a «Història de la Senyera al País Valencià». És, però, la que llueix junt amb Granada, Navarra, Castella i Lleó a l’escut de les Espanyes, la que ompli València de la Llotja a l’Estació, del Portal de la Valldigna a l’Almodí i esclata triomfant enlairada per Àngels Custodis del Regne a la Capella, al Saló de Corts i més murs i pintures de la Generalitat, on només hi ha una bandera que canta. I canta blues. Perquè no hi ha pitjor cec que qui no hi vol vore.
Ha estat també la senyera de lluita contra el franquisme, la que va guiar la transició, la del Consell Preautonòmic, la de les reivindicacions democràtiques fins l’endemà del 23-F de 1981, quan l’esglai de la nit dels tancs va dur polítics de poca volada i cor venut a trair, una vegada més, consciència i poble per ofrenar una altra rendició en tota regla a la reacció i a ponent, en un apressat estatutet de circumstàncies. A la fi, baratà País i Poble Valencià per comunitat -de veïns o de regants?- i terreta, moixeranga per himne regional, nom de l’idioma desmarcat del Principat i les Illes, Senyera vella al calaix de la història i reivindicativa Diada Nacional del País Valencià el 25 d’Abril per cofoi Dia de la Comunitat Valenciana el 9 d’Octubre. Tot ben significatiu de les inversions que ens escatimen, els trens i serveis que patim i el darrer lloc que ocupem en finançament. Corredor mediterrani? L’últim que conec es deia Meló -corria a peu, ja vell, quan érem xiquets- i el recorde en blanc i negre, descolorit com l’epígon règim supremacista i centrípet del 78.
