Publicat a La Veu, 13 de juliol de 2025
«La sol·licitud de dimissió de qui ha perpetrat i executat la votació a l’Ajuntament d’Alacant hauria d’anar ja impresa al mateix document de la moció.»
La notícia va sorprendre la població: “S’ha declarat que els Reis Catòlics ja no són Isabel I de Castella i Ferran II d’Aragó, a partir d’ara seran Romeo Montecchi i Giulietta Capuleti, els amants de Verona”. Penseu que és inversemblant, que no s’adiu amb la realitat històrica? Vinga, no vingueu amb foteses, que la proposta s’ha votat al plenari de l’ajuntament i s’ha aprovat per majoria de vots. I la propera setmana votarem que el castellà és un dialecte del basc i el bisó d’Altamira una girafa.
Acostumats a justificar o refutar tesis que poden ser dignes de consideració per a l’interés social o per a l’evolució del coneixement, la raó humana s’enfronta en ocasions a reptes que desafien les teories de la dialèctica i l’equilibri psíquic. Que la realitat flueix, que es recrea i que cada cosa té el seu contrari, ja ho digué el filòsof Heràclit d’Efes, idea reforçada per la metàfora del foc com a significació del canvi. Als valencians i valencianes, a qui ens agrada tant “jugar amb el foc”, se’ns podria recriminar que en aquests moments no tenim suficientment present la susdita metàfora, per no mostrar-nos més oberts als canvis de les polítiques. Tanmateix, seguint el fil del presocràtic, un aclariment d’Aristòtil il·lustra el que ha passat a Alacant: el ser és la veritat i el no ser la falsedat (si se’m permet la síntesi), afirmació de la qual deduïm que convertir una cosa que és en una altra que no és suposa incórrer en fals testimoni. Amb tot plegat vull dir que potser hi ha canvis que no es consideren lícits ni pertinents, sinó negligents o malintencionats (o ambdues coses), i per això no s’han de permetre.
Pareix indiscutible que la realitat explicada per la filosofia i per la ciència no troba una raó que justifique les situacions implicades en l’afer de la declaració antivalenciana d’Alacant. La primera: un poble hereu de la seua història veu com l’administrador públic gestiona el patrimoni comú en contra del seu interés; en lloc de la recuperació, protecció i ús de la llengua del poble, la proposta dels governants és el menyspreu, l’atac i l’extermini. La segona: de quina manera el contingut de la Llei 4/1983, d’ús i ensenyament del valencià, coneguda com a LUEV, se sotmet a judici, de repent i ad libitum, per contradir l’article 35.1, on es regula quins termes municipals són de predomini lingüístic valencià, “atenent a criteris històrics” (cite literal), per acabar declarant tot el contrari, és a dir, que Alacant, un dels 109 municipis valencianoparlants de la llista, siga a partir d’ara de predomini lingüístic castellà. La humiliació als milers d’alacantins que parlen valencià és una evidència.
Al segle XVII, la Il·lustració impulsava el principi del respecte a la llei com a base garant dels drets humans. Els “no il·lustrats” no es veuen al·ludits, probablement. És importantíssim que aquests valors no es difuminen i calen sobretot entre el sector jove, els encarregats de construir el futur. Tanmateix, els lemes de la política populista contaminen l’atmosfera d’una metzina molt perillosa, que els aboca a un dilema enganyós i pervers: soc jove, tinc problemes que les institucions no em resolen, per tant la meua postura ha d’anar a la contra del sistema democràtic i, com a conseqüència, em deixe seduir pels extrems menys demòcrates, el feixisme i la ultradreta (tanto monta) com a alternativa antisistema. I en aquest cultiu acaben acceptant polítiques antisocials en contra del seu interés i s’identifiquen amb un perfil antisocial, supremacista, insolidari, xenòfob, segregacionista, etnocèntric, discriminador racial i intolerant davant la diversitat lingüística.
Per al Partit Popular valencià els designis del senyor són tan inescrutables com els pactes amb Vox, a qualsevol preu. Aquesta premissa comporta una deriva cap a l’abisme, no solament del seu partit sinó del futur del nostre país, a base de vendre l’ànima del poder al diable i devastar aquelles bases que consoliden un poble, una societat, una identitat. Més enllà de les legislacions i del joc polític electoralista, hi ha un concepte tan feble com arrelat: la identitat, que a la dreta de Mazón els astora, perquè abordar-la els porta a contradiccions internes; es miren a l’espill i troben reflectit el rostre anticonstitucionalista. I això de qüestionar la sagrada Constitució és com si l’escolà cremara el catecisme a la meitat de la missa. Malgrat això, no tenen inconvenient a traure-la a passejar pel circ de la polèmica, quan convé. El fet és que a les contradiccions acaba un partit acostumant-se, sobretot si la butaca és més apelfada i tova que les de la bancada. L’exemple més clar, les paraules pronunciades al “lloc del crim” per part de la portaveu municipal del PP alacantí, la regidora Maria del Carmen de España (és casual) Menárguez, que va arribar a dir: “des del PP es defensa el valencià com a llengua pròpia identificadora de la Comunitat Valenciana, però també el dret dels ciutadans d’Alacant d’educar en castellà sense obligacions ideològiques.“ Proveu amb la IA, jo promet que no ho entenc.
La sol·licitud de dimissió de qui ha perpetrat i executat la votació a l’Ajuntament d’Alacant hauria d’anar ja impresa al mateix document de la moció. Com diuen en llenguatge castrense (perquè m’entenguen els de la cabreta), “el enemigo está dentro”, o si ho preferiu, amb l’oxímoron “una bala de foc amic”. La qüestió és molt senzilla, diguem que de nivell A1 de política democràtica: el valencià ha perdut la presència social front al castellà i la gent ja no el parla a Alacant?, aleshores cal fer polítiques per a revertir la situació, això és: més valencià a l’escola, més presència del valencià en la cultura i els mitjans de comunicació, més incentius als sectors socials, més formació a tots els professionals de l’administració, més, més, més… , i no menys, menys, menys ni res, res, res.
Per concloure, la realitat en majúscula ens fa memòria i diu que des d’Emilio Attard, amb Abril Martorell, amb “la Reina” de les províncies, et alii, les coses es van deixar “atadas y bien atadas”, tant que ni un gat amb les ungles de la Rosalia podria desembullar la trama que arrosseguem de mig segle ençà. Els demòcrates, els que ens volem valencians, valencianes, no podem defallir en defensar la legitimitat i el dret històric. Per descomptat, també volem recuperar la dignitat de les institucions amb governants que siguen capaços de recordar a quins llocs es trobaven i on guarden les factures del dinar de les darreres 24 hores i, per a no ser tan diferents a la resta del món, que tinguen un C1 real, si més no, de coneixement de la llengua del poble al qual representen. Lamentablement la tasca és àrdua i difícil, una sensació que resumeix molt bé la famosa sentència d’Alberto Brandolini, The bullshit asimmetry: “La quantitat d’energia necessària per refutar les falsedats és un ordre de magnitud més gran que per produir-les”.
