Publicat a La Veu,
Benvolgut Joan,
Havia d’escriure’t un homenatge i finalment tot ha quedat en açò. Que si és una carta o no, no ho sé. Tu saps com s’ha de dir quan se li escriu una carta a un mort? Fa trenta anys que te n’anares –de vacances o del que tu triares– i el requerit homenatge es deu al centenari del teu naixement. T’imagines haver arribat a celebrar un centenari ben viu? Quin avorriment! Estic prou segur que no hauries trobat gaire interessant això de viure tot un segle. A més, si l’hagueres viscut, ara no t’escriuria cap carta perquè no sentiria la necessitat d’explicar-te tot el que ha passat.
Podria començar per això que se n’ha dit procés independentista. Els catalans, en un acte de lucidesa, van decidir-se per fer un referèndum. L’Estat es va decidir –amb feixista lucidesa– per declarar dita votació com a il·legal i reprimir-la a colp de porra. El referèndum, malgrat tot, es va fer. Això va ser el 2017 i, com imaginaràs, el dia d’avui, el 2022, la repressió contra els implicats en tot allò segueix en marxa, i el desgavell polític allà dalt és inacabable.
Per contra, al nostre país, que era el teu, hi ha una gent al Govern que es fa dir nacionalista valenciana. Van sota el títol de Compromís i imagine que et costa imaginar-te que res així poguera ocórrer. Però, tot siga dit: malgrat la novetat que comporta un partit així en el Govern de la Generalitat, el compromís amb la qüestió valencianista ha anat diluint-se els darrers anys.
Tanmateix, ja m’agradaria a mi que només fora això el que ha passat últimament. La teua literatura d’idees hauria tingut moltes coses sobre les quals pensar amb una urgència angoixant. Pareix que el món es desfà a trossos. Hi ha una guerra en marxa a Ucraïna, després d’una violenta invasió dels russos. El que començava a parlar-se, quan encara vivies, sota l’epígraf de «canvi climàtic», avui és una realitat que es pateix a tot arreu: sequera històrica a Europa, inundacions bíbliques al Pakistan o a Florida, milers d’espècies que desapareixen, fams mortals a la Banya d’Àfrica. Per no parlar de l’ascens de l’extrema dreta en qualsevol racó i el capitalisme de rapinya i del desastre que es fa ric amb la misèria absoluta.
I saps què? Enmig de tot això, amb totes aquestes incerteses existencials al damunt nostre, encara et llegim. Potser és per eixes incerteses existencials, entre altres coses, que necessitem llegir-te i escriure sobre tu. A vegades, però, crec que perillem de fer uns estudis fusterians que de ben segur hauries avorrit.
Certament, el teu deixar d’escriure va ser el teu morir. A cada text teu, però, podem llegir com desplegaves el teu ofici de ser, simplement, Joan Fuster. I això ja va ser molt. Ho va ser tot quan ací no hi havia res. No pot haver-hi millor homenatge que seguir pensant i lluitant –fer ofici–, precisament en la nostra llengua, quan tot sembla que queda en res. Però, sobretot, el que ens cal és aprendre del teu gaudi escèptic, crític i alegre.
Amb afecte
