Publicat a La Veu, 13 de novembre de 2022
Visc amb la sensació que se’ns dilueix el novembre a cada tardor que passa. I jo, com diria Carmelina Sánchez-Cutillas, «… per consolar-me, només per consolar-me pense que aquest podria ser l’inici de la nostra rebel·lió».
Novembre era el fred que s’iniciava, subtil, però amb fermesa, era l’olor de castanyes torrades, Tots Sants, l’home del sac, el canvi d’hora i amb això l’avanç d’una menuda nit que alguns, ja ho sé, només alguns, venerem pel que de màgia té i de recolliment ens porta i ens aporta. Novembre eren les fires, l’estrena de l’abric, delerar el Nadal però fer-ho amb paciència. Els primers focs de llenya a casa els pares, les mans que es donen fresques i s’escalfen amb la complicitat d’aquell primer calfred que ens somriu. I ara, de novembre estant, se’ns ompli tot d’urgència o d’inèrcia, segons el dia, i anem a les palpentes a la recerca d’un temps perdut (Marcel Proust va morir al novembre, precisament, i enguany n’ha fet 100 anys), sovint estèril.
L’hora i la llum continuen adequant-se al que ha estat sempre, però a efectes climàtics estem encara arrossegant l’estiu. Un estiu que ens ha espantat potser per primera vegada. A principi de mes va començar la cimera del clima a Egipte. Les que s’han fet fins ara ens han pogut semblar una presa de pèl. Ho han estat, sens dubte, en molts aspectes. Ara, però, no hi ha espai per a les bones intencions. Ja hem fet tard. I ho patirem a tot arreu. Però qui més magres les passaran seran els més vulnerables, els més pobres. La globalització també entén de classes socials. És la mateixa globalització que ha portat pels carrers dels nostres pobles els monstres i els costums anglosaxons. I sí, de fora vindran… No fa cap mal que coneguem tradicions alienes, i ara! El problema ve quan substitueixen les pròpies. L’escola pública hauria d’aprofitar l’efemèride per a donar a conéixer les nostres tradicions, l’imaginari dels monstres valencians, les rondalles, llegendes, històries, l’oralitat i la literatura valencianes al voltant de la festivitat de Tots Sants. Som gent tolerant, nosaltres, però que un zombi no li faça el buit a l’home dels nassos.
Això em fa pensar en una altra data interessant que commemorem al novembre, a instàncies de l’Assemblea General de les Nacions Unides: el Dia Internacional de la Tolerància. La tolerància consisteix en el respecte, l’acceptació i l’estima del diferent. Però, compte, tolerància no és concessió ni condescendència ni indulgència ni indiferència. L’ús inapropiat d’alguns mots en diferents contextos acaba per prostituir-los. Amb la tolerància passa el mateix. Es fa servir sempre en termes positius, i de la mateixa manera la intolerància s’adscriu amb la negativitat. Però el cas és que, segons la visió aristotèlica de la virtut, la tolerància no ho seria. No sempre és bo tolerar, com ara l’incompliment d’un precepte, o davant un precepte inadequat.
Ai, halloween i la calor! Amb tant que s’estirava novembre! Però, no voldria tindre una actitud ploramiques, al contrari, recupere el pensament de Sánchez-Cutillas, rebel·lem-nos, des de la tolerància i des de la intolerància. Al nostre abast està, per exemple, formar part de determinat tipus d’activisme. L’Associació Cultural Socarrats de Vila-real se n’ocupa de totes aquestes coses que ens preocupen, com a poble, amb la nostra identitat concreta. És en novembre quan els socarrats vila-realencs programen anualment les seues exitoses conferències. I enguany, en què commemorem el centenari del naixement, un 23 de novembre, de l’escriptor valencià Joan Fuster, la conferència ha estat a càrrec de Toni Mollà, amb el títol «Joan Fuster, la invenció de la identitat». Este és només un dels actes que inclou una programació extensa que este novembre es durà a terme a Vila-real per a commemorar l’Any Fuster amb el suport d’altres institucions i entitats. I això, en este mes de tardor per excel·lència en què ens han furtat el fred i alguna cosa més, compensa de ple altres desoris col·lectius.
