Publicat a La Veu,
Torna el Nou d’Octubre. La nostra diada. El dia «nacional» del País Valencià. Un País Valencià que sembla que tots els polítics han assumit que s’ha de dir «Comunidad Valenciana» (també es pot dir en valencià, però es veu que en castellà s’entén millor). Comunitats n’hi ha de veïns i de regants, però els seus membres no tenen res més en comú.
Com cada Nou d’Octubre, es commemora la conquesta de la ciutat de València per les tropes de Jaume I. I hi haurà la processó cívica, i la senyera de la ciutat serà passejada pels carrers de la ciutat.
I també, com cada any, el president de la Generalitat farà un discurs institucional. I la televisió nostra, la que paguem nosaltres, el retransmetrà.
Per descomptat, el discurs del president serà en valencià, però ningú ho dirà. Per allò de ser políticament correcte, si algú s’hi ha de referir, parlarà de «la nostra llengua». Una perífrasi que em torna a recordar una comunitat de regants.
El cas és que això no té cap mèrit. I no el té perquè el nostre president, Ximo Puig, llegirà el discurs. I tots els seus predecessors, fins i tot el recordat i no gaire enyorat Eduardo Zaplana, els feia en valencià. El mateix Eduardo Zaplana que va ser empresonat per uns quants delictes financers (recordeu el cas Erial) i que més endavant, va ser posat en llibertat perquè estava en la fase terminal d’una malaltia. I fa més de mil tres-cents dies, d’això.
El veritable problema del valencià no és que el president faça un discurs en valencià una vegada cada any. El problema rau que cada vegada hi ha més agressions lingüístiques. I qualsevol s’atreveix a dir-te que li parles en castellà «per educació». Per descomptat, aquestes ofenses intolerables no les pateix qualsevol altra llengua. Una llengua per la qual, aquest govern progressista manté un Consell Social de les Llengües que no es reuneix mai i del qual ja han dimitit Alfons Esteve i Ferran Suay, perquè sembla que el principal objectiu d’aquest Consell és perpetuar-se en el càrrec i perquè els dirigents polítics tenen comportaments abjectament submisos.
Una part del problema prové, o almenys a mi així m’ho sembla, del fet que les nostres autoritats no respecten el valencià. I això sí que em sembla intolerable. Després de set anys de «govern progressista» i a punt d’acabar el mandat del «segon Botànic», el nostre president, que és nascut a Morella en una època en què allà tothom parlava valencià, aprofita la mínima excusa per a canviar de llengua i parlar en castellà. Oblida que el valencià és la llengua pròpia del nostre país. Cap altra ho és. I que ell, en tant que president de la Generalitat Valenciana, no té cap motiu per a no parlar sempre en valencià. Tant és que siga el Nou d’Octubre com el sis de maig. Al nord, al sud, a Espanya o allà on vaja. El president dels valencians ha de parlar sempre en valencià. Com el president de qualsevol país, parla la seua llengua a qualsevol lloc on vaja.
Aquest és un veritable problema, per a nosaltres i per al valencià. Que el nostre president oblide que parlar valencià és, justament, allò que ens fa ser el que som. I la identitat dels valencians és l’única causa que justifica el seu càrrec.
