Participació de Socarrats en la Revista parlada “Camino”

El passat diumenge 15 de març, el nostre soci Pablo Albalate va ser convidat a fer l’editorial de la revista parlada “Camino”.

Ens fem ressó de la seua brillant contribució a la revista publicant al nostre web el contingut íntegre del seu discurs. El seu parlament anava acompanyat d’una selecció de documents gràfics de la nostra associació il·lustrant els actes més simbòlics.

Alhora, agraïm a l’associació Els Lluïsos per haver-nos oferit un espai per a divulgar la nostra associació.

Notícia al facebook

Editorial Revista Camino AC Socarrats

Pablo Albalate

Bon dia a tots i totes. Voldria començar aquest editorial agraint a la Congregació Els Lluïsos, en nom de tota l’Associació Cultural Socarrats, per haver pensat en nosaltres per fer aquest editorial. També a totes les persones que feu possible que la revista parlada Camino seguisca portant-se a terme després de 328 edicions.

Vos demane que m’acompanyeu en un breu viatge amb mi al passat, que damunt forma part del fil que ens acompanyarà en aquesta edició de la Camino. És 12 de gener de 1706. En aquell moment Espanya no existia, i aquestes terres formaven part de l’antic Regne de València, amb les seues lleis pròpies, els furs, les seues institucions pròpies, com la Generalitat i la seua llengua pròpia, el valencià. Sent molt reduccionistes (tinc el temps que tinc) aquesta vila i la seua gent volia conservar precisament això, el que els era propi. Es van posicionar a favor de l’aspirant al tron que els havia dit que ho respectaria, Carles d’Àustria, però el Borbó anava guanyant cada volta més territoris, i eixe 12 de gener de 1706 arribava el seu exèrcit a la nostra vila. El que ací va passar va ser allò que anomenem “càstig exemplar”. L’exèrcit borbònic va cremar i arrasar el nostre poble, i van assassinar a 253 vila-realencs i vila-realenques.

La nostra associació, Socarrats, pren el seu nom precisament d’aquests fets, i d’una voluntat fundacional que encara es manté: reivindicar i recordar que en aquest poble també som socarrats i socarrades.

I dir que som socarrats i socarrades va molt més enllà de recordar que aquesta vila va ser cremada i arrasada per les tropes borbòniques. Perquè als vila-realencs de fa 300 anys els van socarrar per defensar els seus furs, les seues institucions i la seua llengua, i nosaltres, amb humilitat,  volem ser hereus d’aquells herois.

Socarrats som una Associació Cultural que busca la defensa i promoció de la nostra llengua, el nostre patrimoni cultural i la nostra història, conservant la memòria del nostre poble i treballant perquè es conega i es recorde. Lluitem per seguir contradient a Felip V quan va demanar allò de “Picad los escudos del Reino que hay en las murallas, para que un día olviden que fueron valencianos y libres”. Doncs nosaltres no ho oblidem, i treballem per seguir defensant i difonent el que és nostre. Així de senzill, i així de complex.

Per poder portar aquesta missió a terme organitzem desenes d’activitats cada any, tot destacant-ne dues: la Marxa Cívica, que als volts del 12 de gener recorda la fatídica data de la crema, i el premi Socarrat Major, que atorguem en el context de les festes fundacionals.

El premi Socarrat Major s’ha consolidat, al llarg dels seus més de trenta anys i guardonats, com un dels premis més prestigiosos del País Valencià dins del nostre àmbit. L’atorguem a les persones, entitats o col·lectius que es caracteritzen per promoure, defensar i difondre la nostra llengua i cultures pròpies. Així, el guardó l’han rebut persones com Vicent Pitarch, Enric Valor o Pilarín Bayés, entitats com l’Aplec dels Ports, el Tempir o fins i tot grups com Obrint Pas.

Enguany, el guardó l’ha rebut la nostra estimada Unió Musical La Lira. La feina que fan, preservant la nostra cultura, difonent la nostra música i fent-ho en valencià els converteix en una entitat necessària per al nostre poble, no podem comprendre la cultura local sense La Lira. A més, des de fa ja dues dècades, ens acompanyen en el Concert de Nadal, amb la seua banda jove i el cor del col·legi Botànic Calduch, als qui tindrem el plaer d’escoltar també hui mateix.

Fem moltes altres activitats al llarg de l’any. Fem la mostra de lectures tradicionals, editant llibres per a xiquets i xiquetes sobre històries i fets del nostre poble, que després treballen als col·legis. També fem clubs de lectura en valencià, així com conferències de divers caire o fins i tot exposicions d’art.

Així és Socarrats, una associació que tant t’organitza una concentració de cotxes Seat 600 per a les festes patronals com t’edita un llibre de Quique (i que  es presentarà el proper 25 d’abril, guardeu la data). Però no tot és lúdic, quan hem hagut de denunciar el genocidi que pateix el poble palestí o hem hagut de denunciar una consulta a les escoles que, disfressada de llibertat, volia arraconar i menysprear la nostra llengua, ho hem fet.

Si tot açò és possible, és perquè som una associació. En un món com el que ens ha tocat viure, i més a les persones joves, associar-se és gairebé revolucionari. En una societat cada volta més individualista, egoista i personalista, l’associacionisme és un oasi. En un context en què influenciadors d’ultradreta ens diuen que hem d’emprar el nostre temps per a créixer com a individus, l’associacionisme és resistència.

Permeteu-me parlar d’un nosaltres, de la gent associativa. Renunciar al temps propi a favor del gaudi col·lectiu, de millorar el nostre poble, d’aportar coses noves, de mantindre la flama, és essencial. Que Camino seguisca existint, després de més de 300 edicions i 65 anys, no és fruit de l’atzar, que una revista parlada seguisca retrobant-nos té un nom al darrere, el d’una congregació, Els Lluïsos, que la fan possible, i fan possible que siga lliure, gratuïta i popular. ¡És importantíssim això, l’accessibilitat de la cultura!

Que damunt siga en valencià és essencial, perquè la llengua és l’ànima d’un país, que ens deia Mercè Rodoreda (aprofiteu a llegir-la abans que la censuren per haver nascut a Catalunya, tot i ser filla d’una valenciana). La nostra llengua és la nostra forma de vore i entendre el món i tot el que ens envolta, i és una llengua vàlida per a la cultura i la ciència també, i ho demostrem cada dia.

Jo vos anime, a les persones que no formeu part de cap associació, a que ho feu. Si teniu inquietud pel futur de la nostra llengua, de la nostra cultura, del País Valencià, podeu fer-vos socis de Socarrats (de fet ho hauríeu de fer), però feu-ho també en el dia a dia.

Ho dic precisament pensant en les persones joves que estem hui ací. Associem-nos, no anem cadascú a la nostra si tots i totes volem el mateix. Tenim les ganes i tenim la força. Tenim la possibilitat de demostrar que podem fer coses, que som capaços de gestionar, de pensar i de crear, que no vivim en la nostra bombolla. Unim-nos. És com hem de funcionar, units i unides, com definia la Mata de Jonc Ramon Muntaner, que ens deia que “té aquella força que, si tota la mata lligueu amb una corda ben fort i tota la voleu arrencar, us dic que deu homes, per bé que tiren, no l’arrencaran ni encara amb molts més; i si lleveu la corda, de jonc en jonc, la trencarà un fadrí de vuit anys, que cap jonc hi romandrà”. En definitiva, unim-nos, associem-nos, congreguem-nos. Defensem juntes el que és nostre: el nostre patrimoni, la nostra memòria i la nostra llengua.

Gràcies.