Salutació
Bona nit, a totes i tots,
En primer lloc, voldria donar l’enhorabona a l’Associació Cultural Socarrats. Enhorabona per existir i per dur endavant, des de l’any 94, la defensa de l’ús del valencià, de la nostra llengua, tant en l’àmbit social, com en el cultural i l’institucional.
Ara més que mai, ara que alguns han intentat arraconar la nostra llengua en l’ensenyament, ara que volen que desaparega de les manifestacions públiques i culturals, ara més que mai, hem de dir-ho ben clar:
Jo parle en valencià, respire en valencià, estime en valencià. Visc en valencià!
Aquesta nit, en atorgar el Socarrat Major 2025 a L’Horta Teatre, he de dir-vos que heu encertat de ple.
Heu reconegut l’esforç, la perseverança, el talent i l’encert d’una companyia teatral professional valenciana que acaba de complir cinquanta anys, i que s’ha convertit en un centre de producció i exhibició de teatre per a adults i per a xiquets i xiquetes estable i de referència.
També heu reconegut la seua estima pel teatre, fet que es pressuposa, però com deia Serrat en la seua cançó a Joan Salvat-Papasseit: «el tenir un propòsit no és fer feina». Les coses es demostren fent-les i ells fa cinquanta anys que les fan.
Heu valorat també el seu respecte pel públic, pels espectadors, siguen grans, joves o xiquets, mitjançant espectacles molt acurats tant en el vessant estètic, textual i, per descomptat, actoral.
Heu guardonat una companyia que ha apostat, des de sempre, pels nous creadors, per gent jove, ara ja alguns no tan joves, que són una part essencial del teatre valencià actual.
I com no, heu sabut recompensar el seu compromís amb la llengua, que ells han defensat de la millor manera que es pot defensar, fent-la servir en tots i cadascun dels seus espectacles.
En definitiva, heu premiat un projecte necessari.
I és que és tota una efemèride això de complir cinquanta anys en el món de la cultura, veritat? Però si parlem de teatre, i de teatre fet en valencià, us assegure que encara ho és més.
Què és L’Horta Teatre?
Supose que la majoria esteu al corrent de la seua trajectòria però, per si hi ha algú despistat o despistada, us faré cinc cèntims de la seua història. I ho faré al llarg de cinc fites temporals que marquen la seua existència.
1974. Naix el Grup de Teatre Independent L’Horta
Una pregunta.
On éreu fa 51 anys? Concretament, el mes de juliol de 1974? Hi ha gent que no havia nascut. Esteu exempts.
Però la resta, on éreu? Veig que hi ha gent grandeta. Ja amb problemes de memòria? Escolteu, jo me’n recorde perfectament on estava. Tenia deu anys.
Estava al Perelló, en un bar, veient la final del mundial de futbol d’Alemanya. Sempre m’ha agradat el futbol. El futbol i els bars.
Doncs bé, mentre jo plorava perquè la taronja mecànica havia perdut la final del mundial, a uns 20 km, uns joves de Castellar – l’Oliveral intentaven reunir-se per a posar en peu un grup de teatre. Eren joves dels anys setanta, amb inquietuds polítiques i culturals. A aquella primera reunió, no hi va anar ningú. És la millor manera de començar un projecte. Això et fa entendre, ja des d’un inici, que les coses no seran fàcils.
Però, sabeu el significat de la paraula tossuderia?
El diccionari, en una primera accepció, diu:
«Característica de la persona que es manté ferma en les seues opinions o en les seues determinacions, encara que estes siguen errònies o falses».
Doncs bé, la segona accepció de tossuderia és: Joan Enric Tamarit i Rafa Tort. Joan Enric i Rafa són l’alma mater d’aquest projecte. I, com a bons capitans que són, han sabut rodejar-se no només d’amics, sinó de gent competent i capacitada per fer-lo realitat.
Fer teatre en els anys setanta. Què era això?
Era una necessitat, la de ser i existir, la de manifestar-se, la de creure que una societat millor havia d’arribar, una societat en què la llibertat d’expressió i de pensament no serien perseguides. Fer teatre era una manera de somniar i de fer realitat els somnis.
I durant els anys setanta i gran part dels vuitanta, el Grup de Teatre L’Horta ho va fer muntant tretze espectacles, entre els quals destaquen: Mai tan lluny de la realitat ni tan prop de la plaça del Cabdill; Amparín Fartons, la fallera que canta i balla; El tren de cristall; Bloody Mary show, i La llegenda de bandoler.
Alguns de creació col·lectiva però ja apostant, des d’un inici, per la dramatúrgia contemporània. En aquesta etapa, treballaran en el grup històrics del teatre valencià com ara Rodolf Sirera, Eduard Zamanillo, Juli Leal, Manolo Molins i Ximo Vidal, entre altres.
El 1983, l’any que munten Bloddy Mary show, probablement l’espectacle més destacat de la seua trajectòria amateur, el grup de teatre es constitueix com a Associació Cultural Grup de Teatre L’Horta. I el 1985, compren un solar que deu anys després es convertirà en un teatre.
1988. Després de catorze anys d’etapa amateur, el grup de teatre es professionalitza
Com sol passar en projectes de llarga durada, apareixen les puntes de serra, es fa present el cansament i desgast per la dinàmica de treball en un grup amateur, i d’una possible crisi, naix un nou impuls. Un dels membres més joves de la companyia, el meu estimat Alfred Picó, planteja la possibilitat de professionalitzar el grup. I l’empenta d’Alfred farà que s’encete una nova via, encara present el dia d’avui, liderada amb encert per ell mateix.
Jo m’incorpore a L’Horta en aquest moment. Alfred i jo mateix ens coneixem en l’Escola d’Art Dramàtic i descobrim unes afinitats que ens fan pensar que podem construir alguna cosa junts. Tenim 24 i 26 anys. I som molt, molt inconscients. Però cal ser-ho amb aquesta edat. Són moltes les reunions amb Joan Enric Tamarit i Rafa Tort, per estudiar la viabilitat del projecte, la línia a seguir, l’estètica. En cinc anys fem tres espectacles que consoliden la via professional: Viu com vulgues, O tu o res i Nit i dia. Aquests dos últims coescrits amb Ferran Torrent.
El panorama teatral també va canviant, es generen noves infraestructures, naixen les ajudes a producció, es creen circuits d’exhibició teatral i això ajuda a la continuïtat de les companyies professionals.
1995. Construeixen un teatre. La Sala L’Horta. A Castellar – l’Oliveral
No és fàcil això.
Primer cal tenir la necessitat, la idea. Després el desig que dona ales a la idea.
Més tard cal aconseguir els diners. I el finançament.
I posteriorment, armar-se de paciència com sabeu tots els que heu fet alguna xicoteta reforma a casa vostra.
És un privilegi haver inaugurat la sala amb Nit i dia.
Una sala que, amb el pas dels anys, s’ha convertit en un centre de producció i exhibició estable.
L’Horta Teatre, en la seua aposta per la dramatúrgia contemporània, en l’any 2000 incorpora Roberto García en la direcció artística de la companyia i durant dèsset anys crea vint espectacles. Un fet extraordinari. Amb espectacles com ara: Follow-me; Les tres porquetes; Pelussa, la intrusa; Pica, ratlla, tritura; Moby disc; Cyrano de Bergerac; La Guerra dels Mons 2.0., i Li·liput.
S’enceta una doble línia de producció i exhibició. Teatre d’adults i teatre per a xiquets i xiquetes.
2003. La Sala L’Horta s’especialitza com a sala d’exhibició d’espectacles infantils mitjançant campanyes escolars. Sala L’Horta – Teatre dels xiquets
Aquest projecte ha consolidat la companyia fins a convertir-la en un referent en l’àmbit nacional, oferint una programació continuada d’arts escèniques i en valencià des de la primera infància fins al batxillerat. Amb un projecte paral·lel de mediació pedagògica que inclou: tallers, col·loquis, quaderns pedagògics per a treballar a l’aula, formació escènica per a docents, etc.
Darrerament, amb la incorporació de Pau Pons i Kika Galceran en la direcció escènica i dramatúrgica, han consolidat aquesta proposta amb espectacles com:
Horta (millor espectacle per a xiquetes i xiquets de les arts escèniques valencianes 2019); Croma, una història dibuixada (millor espectacle per a xiquetes i xiquets de les arts escèniques valencianes 2023); Bola, i Toca toca.
I al mateix temps, ha mantingut la producció d’espectacles d’adults, amb els quals ha assolit grans reconeixements com ara: L’electe (millor actor de les arts escèniques valencianes 2020, J. M. Casany) i Els Villalonga (millor actor de les arts escèniques valencianes 2022, Alfred Picó).
Totes dues obres escrites per Ramon Madaula i dirigides per Carles Sanjaime.
2023. Després de 52 espectacles, de 25 campanyes escolars per a xiquets i xiquetes, de més de 30 premis i reconeixements, de milers de representacions per tota la Comunitat Valenciana, la companyia, la sala i l’associació veu reconeguda la seua trajectòria i rep el Premi Nacional d’Arts Escèniques per a la Infància i la Joventut del Ministeri de Cultura.
I darrerament, ja el 2025, L’Horta Teatre rep el Premi al Mèrit Cultural de la Ciutat de València (2025) i la Medalla d’Or del Consell Valencià de Cultura (2025). I aquesta nit, el Socarrat Major 2025.
Enhorabona.
Però, si estic ací, a més de contar-vos tot açò que ho podreu trobar molt més detallat en retalls de premsa, llibres, dossiers o en la pàgina web de la companyia. Si estic ací, és per parlar-vos del que sent algú en treballar amb l’Horta Teatre, sense ser membre de l’Horta Teatre.
Jo soc com un fillol de L’Horta, com un cosí quart, que no saps d’on ve, però, mira, sembla que siga de la família. I ho soc, des de fa molts anys.
I el que sent és agraïment.
L’Horta és una família que t’acull, et dona confiança i fa seus els teus èxits o fracassos.
La vida són trobades. I has d’estar alerta per saber reconéixer allò que et farà bé. En el meu cas, va ser una sort conéixer Alfred allà per l’any 1983 i encetar una relació personal i professional que dura 42 anys. I va ser una sort també treballar a l’Horta sent molt jove i inexpert, i poder posar en peu gran part del que després ha estat el meu univers dramàtic. Sense cap mena d’interferència. Sentir la confiança dels membres del grup i veure que feien tot el possible perquè tinguérem les millors condicions de treball. Perquè us feu una idea, per crear Nit i dia, l’espectacle més complicat que he fet en la meua vida, vam estar assajant sis mesos. Sis mesos! I cobrant! Que és important.
L’Horta, com altres companyies i professionals valencians, ha assolit un prestigi i reconeixement, que sabent d’on veníem, encara té més mèrit. Les coses han canviat molt, tot i que no ho semble.
A finals dels anys vuitanta, la nostra comunitat encara era un desert, culturalment parlant.
Nosaltres, Alfred i jo mateix, com els dos personatges que ara interpretem en el darrer espectacle que hem fet, L’últim ball, vam actuar en llocs inversemblants i ens van demanar coses que no us creuríeu. Us pose un exemple.
Un alcalde d’una petita població a prop de València, ara no ve al cas dir el nom del poble… Hi ha algú a la sala de Lloc Nou de la Corona? No, no és Lloc Nou, com sou. Doncs bé, aquest alcalde, estem parlant de l’any 1992 aproximadament, abans de començar la representació, mentre estàvem muntant l’escenografia a la plaça del poble, ens va preguntar si nosaltres en l’espectacle ensenyàvem alguna cosa. Si ensenyàvem alguna cosa. Què us sembla? L’home es referia al fet que, uns mesos abans, una companyia va anar-hi i un dels actors va ensenyar el piu, i l’alcalde ens va dir que allò va agradar molt als espectadors. Així que tornem a la pregunta: «Vosaltres ensenyeu alguna cosa?» Amablement, li vam dir que no, però que eixíem lleugers de roba. Ell, davant la nostra negativa, ens va dir: «Pague una botella de xampany si ensenyeu alguna cosa!» No ho férem. A més, es va posar a ploure i haguérem de suspendre la funció. L’alcalde no ens volia pagar. En fi, aquesta és una mostra de la realitat que vivíem en aquells anys. (I no en fa tants!)
Com han canviat les coses, veritat?
Perquè us feu una idea. Ara fa uns mesos, en Albena, la meua companyia, el programador d’una població valenciana, no diré el nom del poble, sé que ho esteu desitjant, però no ho diré! No em pressioneu. Mireu, comença per Massa, però no és Massanassa. Aneu pensant. Doncs bé, aquest programador després de mostrar-se interessat a programar Waterloo, un espectacle que portem en gira, ens va demanar que li enviarem un teaser, un vídeo promocional de l’espectacle, per comprovar que el valencià que parlàvem en l’obra fora un valencià de carrer, no normatiu i sense cap referència catalana. La veritat és que no sé què és pitjor si ensenyar el piu o parlar malament. I com va acabar tot això? Doncs, tu has actuat a Massamagrell, jo tampoc! No és Massamagrell, no sigueu malpensats.
Us he contat aquestes anècdotes per testimoniar que tot és molt fràgil en el nostre sector, en el nostre territori. Que s’ha avançat molt, lentament, gràcies a l’esforç de molta gent (programadors, tècnics, algun polític, escoles, professionals, companyies, públic…) però tot això pot desaparéixer d’un dia per a un altre si ho deixem en mans de gent que no s’estima ni la cultura ni la llengua.
I ja per acabar, qui són els membres de L’Horta Teatre?
Qui són ells?
Per una part, està tot l’equip professional encarregat de l’administració i gestió de la sala i la companyia, l’equip tècnic i els creadors i intèrprets que participen en cada espectacle.
I, per una altra part, està el nucli dur, compost pels membres fundadors de l’associació cultural i per altres que s’han incorporant al llarg dels anys.
Són un bon grapat de gent, de tots els àmbits professionals, molts d’ells ja jubilats (és el que té nàixer prompte), però que encara se senten joves i encuriosits pel que passa al seu voltant en matèria cultural.
Gent que, des de la seua estima juvenil pel teatre, han construït un projecte real i amb identitat.
Recordeu la final de la UEFA del 2001 entre l’Alabés i el Liverpool?
Els jugadors de l’Alabés isqueren a jugar la final amb una samarreta que portava serigrafiats els noms de tots els socis de l’Alabés d’aquell any. Perderen la final. Però mai un equip ha jugat amb tant de suport.
Doncs bé, aquesta nit, tots nosaltres, d’alguna manera, ens hem posat una samarreta que porta els noms de:
Alfred Picó, Carles Tamarit, Carme Iborra, Conxa González, Daniel Campos, Divina Siurana, Enric Aznar, Empar Llop, Ferran Gimeno, Francesc Gimeno, Francesc J. Montesinos, Francesc Tamarit, Francesca Picó, Genoveva Rodrigo, Gloria Picó, Gloria Ros, Jesús Jurado, Joan Tamarit, Joan E. Tamarit, José Manuel Llop, Josep Guillén, Josep L. Mocholí, Josep Micó, Llum Divina Paula, Manel Siurana, Maria Siurana, Miquel Llop, Miquel Tort, M. Amparo Olmos, M. Jesús Mocholí, Pilar Gimeno, Rafael Tort, Ramón Picó, Rosa Ferrandis, Rosa Pardo, Roser Sanchis, Salvador Vicent, Teresa Alapont.
38 noms.
Noms com els nostres.
Noms de gent humil i modesta. Noms de gent compromesa.
No oblidem mai els noms de la gent que fa que la nostra vida siga millor. Moltes gràcies i bona nit!
