Publicat a La Veu, 5 de març de 2025
«La insolència de Rovira, pel registre inadequat i una actitud de burla i menyspreu en un parlament indigne del càrrec que ostenta, concentrada en pocs minuts de compareixença.»
En tota comunicació hi ha tres normes bàsiques que anomenem «propietats textuals»: adequació, coherència i cohesió. Quan el conseller d’Educació, José Antonio Rovira Jover, va fer la compareixença en acabar el termini de la consulta sobre la llengua base als centres educatius, les alertes sobre la transgressió de la correcció textual i de la formalitat institucional van començar a sonar com a sirenes eixordadores. Estudiosos com ara Van Dijk o el professor Vicent Salvador n’hagueren fet una anàlisi ben sucosa.
A l’antiga Grècia, el gos era un animal considerat indecent. L’origen grec de la paraula gos, kyos-kynós, dona lloc a «cínic», amb el significat d’impúdic. Quan les polis van caure com a paradigma d’organització social i institucional, la filosofia va capgirar el seu centre d’interés de la societat a l’individu. Diògenes representava aquella condició de l’animal desvergonyit, desconfiat de la societat i la cultura.
El Senyor conseller d’Educació havia de fer notar que la consulta havia sigut un èxit de participació. Quan una ampolla de vidre transparent actua com a metàfora de l’optimisme, se sol dir que està mig plena o mig buida. Això és el que ocorre ara amb les xifres de participació de la consulta, que no han sobrepassat a penes el 50% (ho deduïm per la no concreció de la xifra), amb la qual cosa no es pot legitimar un èxit contundent en el nombre de votants, perquè la percepció de qui la promou i de qui no la promou poden ser totalment contràries. I ara què fem?, devien pensar des de la Conselleria. Podem fer un exercici creatiu i imaginar l’episodi, amb Rovira dient allò de «buscadme una votación en centros donde la participación sea inferior al 50%, qualquier cosa». I van trobar per alguna base de dades les votacions als consells escolars (no tenien res més?).
Dit i fet, amb el percentatge de les votacions per als CE sota el braç, com si d’un trofeu de caça es tractara, el conseller es presenta a la roda de premsa, com dirien els joves, «to motivat». I és a partir d’aquell moment quan es produeix la incomprensible inadequació, de forma i maneres, d’un representant de la màxima institució valenciana. L’actitud del mandatari (no oblidem que ostenta el títol protocol·lari d’honorable), menysprea el valor que el responsabilitza i dispara amb l’escopeta dels cartutxos més barroers sobre la dignitat i legitimitat dels consells escolars dels centres educatius, un òrgan col·legiat on també estan representades les famílies, el professorat i l’alumnat. És a dir, la màxima autoritat democràtica en el funcionament dels centres educatius, ben mirat, persones que s’impliquen especialment en l’esforç permanent que demana l’educació en el context determinat d’una localitat, d’un barri, i la gestió de multitud de circumstàncies, programes, plans, recursos, avaluacions, innovacions, canvis de normatives, etc., etc., que exigeix una escola o un institut de secundària. Què han de pensar ara els consells escolars després de ser desprestigiats pel dirigent que hauria de donar-los suport i atendre les seues necessitats?
Des de la irrupció de la llei 1/2024 (la mal anomenada «de llibertat educativa») multitud de periodistes, analistes, educadors, lingüistes, docents hem escrit quilòmetres de lletres que denuncien la manipulació traïdora contra la llengua pròpia del País Valencià (Diari La Veu: Arraconar el valencià en l’educació, El valencià i la manipulació de la llibertat,…), fet pel qual no entraré de nou a concretar les maldats d’una normativa que pretén fabricar una nova kale borroka sobre la llengua per a dividir les famílies i el professorat, amb una imposició de marcat caràcter ideològic («venimos a desideologizar la educación»). Però no contents amb això, en una de les cartes adreçades a les famílies, s’afinava el fibló del cinisme amb un missatge polític per a emmarcar entre el top ten dels insults contra la intel·ligència del poble: «Una de les motivacions de la Llei de llibertat educativa va ser la preocupació pel descens de l’ús del valencià, un fet que pretenem revertir amb un canvi de paradigma: de la imposició a la promoció». Òscar a la millor ironia!, en tant que recurs consistent a dir allò contrari del que es pensa. És com si Pere Botero anunciara la compra d’una partida d’extintors.
Amb el mateix raser amb què han fet ús maquiavèl·lic del terme «llibertat», a les cartes a les famílies s’introdueixen paraules parany que, descontextualitzades, semblen irrefutables: «lo más justo / decidir libremente, respeto a su mandato…», però en cap cas s’aprofundeix en les conseqüències que incideixen en el desajust d’aprenentatge que pateix l’alumnat amb una exposició infinitament inferior del valencià sobre la llengua dominant, el castellà, amb un nivell de desequilibri entre l’alumnat que no compleix, ni de lluny, la preceptiva legal de finalitzar l’ESO amb la mateixa competència en ambdues llengües oficials.
La insolència del conseller Rovira, pel seu registre inadequat i una actitud de burla i menyspreu en un parlament indigne del càrrec que ostenta, concentrada en uns pocs minuts de compareixença, s’iniciava amb un marcador textual típic de la tradició discursiva del valencià que vol protegir: «Comentaros, yo creo, que tres cuestiones: por un lao…». Qui haja visualitzat la roda de premsa deu haver vist també com, aprofitant que el Pisuerga passa por Valladolid, col·loca una referència a les dades de l’atur per a encalçar la famosa consulta, regalant-se una «enhorabona» per tot plegat. I ho fa amb un rictus rialler, barreja d’ironia i burla, per no dir sarcasme, a l’hora de referir-se al percentatge de vots amb què són escollits els consells escolars. I per si les formes d’un discurs públic institucional no havien estat suficientment rebolcades pel terra, al·ludeix d’immediat a: «las diversas asociaciones, la Gonzalo Anaya, Famílies en Valencià, todos estos…». No és que la modalització textual tira foc, és que la víscera ideològica s’apodera del personatge, com el monstre en la filmografia de Ridley Scott, i no li preocupa en absolut el to degradant i de superioritat que li brolla, amb el seu clímax en l’expressió «todos estos», on despersonalitza o degrada la categoria indiscutible d’uns col·lectius a qui els avala molts anys d’esforç per en el treball per l’ensenyament.
El comentari no l’acabaríem en el temps d’una prova PAU/EBAU, però no puc estar-me de remarcar que a banda del descens al fang de la indignitat, ni tan sols coneix bé les expressions que utilitza: al col·lectiu Famílies pel Valencià els anomena «Famílies en Valencià». L’escena i la cadència fonètica evoquen els sainets d’Escalante o Peris i Celda, quan canviaven del castellà al valencià i viceversa per aconseguir fer riure el públic.
Amb aquest argument tan pírric del «más que el 11% de los consejos escolares», i una desconsideració absoluta a totes les al·legacions, protestes, i suggeriments d’especialistes, docents, universitats i institucions que han advertit de la negligència que suposen tant la llei com la consulta, se’l nota satisfet, exultant diria jo, complagut. Una satisfacció per una falsa i perniciosa victòria que la donaria per bona tot aquell que no aspire a un nivell d’adequació democràtica suficient per no ser desautoritzat amb la facilitat amb què l’ha autoritzat l’eventualitat del poder. Diògenes va morir el 323 a.C., obligat a l’exili.
