Crònica de la sessió del club de lectura sobre el llibre Una dona soltera de Edith Wharton
Segona sessió del club de lectura de l’any, dimarts 25 de febrer, 2025. Aquesta vegada la sessió ha començat a punt i hora. Lamentablement, l’oratge desagradable, amb plugim inclòs, ha fet minvar l’assistència, incloent-hi la del cronista oficial del club. Torna actuar l’anònim cronista suplent.
Avui parlem d’una “nouvelle“, una novel·la que només desenvolupa una trama. En efecte, si en la crònica anterior ja es va esmentar el concepte “escopeta de Txèkhov”, el mateix escriptor torna a aparèixer ara amb una cita de ja avança des de la primera pàgina la mestria de Edith Wharton: “L’art d’escriure consiteix a dir molt amb poques paraules”. En efecte, la novel·la no és extensa. L’autora sap explicar resoldre les coses amb unes poques línies. No li cal més.
Es va fer notar també que l’obra és part d’una tetralogia de novel.les curtes sobre Nova York, cosa que de seguida fa derivar la conversa a parlar sobre “L’edat de la innocència” (llibre i film), l’èxit més reconegut de la mateixa autora, i altres obres similars (L’edat d’or) que retraten l’aristocràcia dels Estats Units al voltant del 1900.
S’enceta una discussió sobre si és una obra maniquea o no. Sobre si els dos personatges principals tenen les seues contradiccions o si sempre actuen per un interessos sempre clars. Sobre si una de les dues dones aprofita les ocasions li brinda l’altra per al seu propi benefici, o si les decisions que va prenent només volen ajudar l’altra. El que sí que resta clar és que els canvis en la direcció de la trama són múltiples, afegint intensitat a mesura que s’acosta el desenllaç. Cadascuna d’elles lluita per mantenir els seus estatus sempre dins de les cotilles de les normes d’una classe social.
Els homes en la novel·la són clarament personatges secundaris, accidentals. Sovint tractats de manera despectiva. Fins i tot el metge-confessor va trair la confiança de la clienta en descobrir al marit qui era la mare de la xiqueta adoptada. El marit mai li va dir res a la dona al respecte.
Es va remarcar també l’edició tan curosa del llibre. Des de la qualitat de l’objecte fins els menors detalls com la nota darrere del llibre. Aquella que normalment comença amb “Aquest llibre es va imprimir…” Fins i tot ací l’editorial ha trobat lloc per introduir un altre plaer poètic. Si els cireres florits són de Viena o no, això és una altra cosa.
La sessió també va ser també curta, com la nouvelle. L’última part va consistir en diverses recomanacions de noves lectures. Entre elles, la de la…
Propera sessió: ja serà dimarts dia 1 d’abril, La classe de grec, de Han Kang, premi Nobel de Literatura 2024, publicat per La Magrana
