Socarrats, un camí de trenta anys

Introducció

Obris la porta modesta d’uns baixos, encens els llums i, enfront teu, s’il·lumina una galeria de retrats. N’hi ha de grup i n’hi ha d’individuals, ordenats en tres rengleres. Potser no caus, de primeres, però, si t’hi fixes només una mica, t’adones que la majoria de rostres que et miren et resulten familiars. Molt familiars, alguns d’ells. I potser t’hi acostes i, en efecte, distingeixes el lingüista Enric Valor, l’escriptora Isabel-Clara Simó, els també escriptors Joan Francesc Mira i Jaume Cabré, els músics Raimon, Maria del Mar Bonet i Pep Gimeno Botifarra, la il·lustradora Pilarín Bayès i el còmic Xavi Castillo i d’altres més pròxims com els filòlegs Vicent Pitarch i Rosanna Cantavella, el dolçainer Pasqualet de Vila-real, l’humorista gràfic Enric Arenós Quique, el pilotari Pepe Mezquita o els activistes (entre moltes més coses) Antoni Royo i Manuel Carceller. Ara et centres en les fotos de grup i, a poc a poc, vas endevinant que allà hi ha alguns dels components d’Al Tall i d’Obrint Pas, els directors de Xarxa Teatre i també alguns rostres que potser no són tan populars, però, si hi pares atenció, veus que són representants d’algunes de les entitats i associacions més importants dels Països Catalans: la Federació Escola Valenciana, per exemple, o El Tempir o la Societat Coral El Micalet o l’Institut d’Estudis Catalans o l’Aplec dels Ports. I podries seguir encara rastrejant entre la trentena de fotografies i és molt possible que no reconegueres els rostres agraïts de dues persones ja d’una edat avançada, que no són tan populars, però que, quan te n’informes, veuràs que no són menys importants. Parle de Rafael Súria i de Joan Simon i, potser, si vas una mica despistat, no saps on ubicar-los o potser desconeixes que, en el moment en què es va fer la fotografia, aquells dos venerables ancians eren els únics supervivents d’entre els que van signar, l’any 1932, a la ciutat de Castelló de la Plana i en plena Segona República, les Normes de Castelló, el document que desbrossaria el camí per a la normativització de la llengua que parlaven i escrivien (de manera espontània, podríem dir) els valencians. El català de València de què parla Joan Fuster.

Acabes d’observar la galeria i comences a pensar que potser has accedit a una mena de santuari. I sí, si segueixes fixant-hi, veuràs que allà hi ha una xicoteta exposició d’art plàstic i un cartell amb la imatge de Raimon, i més fotos i una partitura emmarcada que penja de la paret. I, si saps solfa, potser comences a entonar una melodia que, ràpidament, et resultarà familiar. I si no, llegiràs la lletra i veuràs que comença «En la Pobla hi ha un vell, en la Pobla hi ha un vell, que li diuen tio Canya…» i hi cauràs de seguida. Perquè, sí, en efecte, aquella és la partitura original d’una de les cançons que més ha calat i que més han cantat els valencians. Una de les més populars, si no la que més, entre les nostres. El Tio Canya del grup Al Tall, que en va fer donació arran de la seua proclamació com a Socarrats Majors.

Impressionat, et preguntaràs aleshores què és allò. De la paret d’aquell local modest que es completa amb una taula, unes cadires, un armari on s’arrengleren llibres i documents, penja la història cultural recent dels valencians, bona part de les donotes, els homenots, les entitats i les associacions que han contribuït a prestigiar una cultura menystinguda i una llengua que, durant molts anys, havia sigut percebuda (malgrat les aportacions cabdals de Joanot Martorell, Ausiàs March, Joan Roís de Corella, o més recentment Carmelina Sánchez-Cutillas, Maria Beneyto i tants altres) com una llengua inútil per a la cultura, com una llengua d’anar per casa, de llauradors i gent pobra. Una llengua prescindible.

I haurà arribat el moment en què t’expliquen que aquell cau humil és la seu de l’Associació Cultural Socarrats, una entitat que ja acompleix 30 anys d’activitat cultural i reivindicativa i que aquella galeria de retrats correspon als guardonats amb el Premi Socarrat Major que, cada any, lliura l’entitat per a reconéixer la contribució de persones i col·lectius que han destacat en la seua tasca cultural i cívica. Socarrats és una més de les moltes entitats que, arreu del País Valencià, articulen l’associacionisme cívic i que, amb una voluntat de ferro, reivindiquen la plena normalització de la llengua i la cultura dels valencians, la preservació i la posada en valor del seu patrimoni artístic, urbanístic i natural, que fan front a les polítiques devastadores de la dreta espanyolista i retrògrada que de tant en tant ens governa i a la tebiesa, la por i la prudència desmesurada dels partits que, sovint, n’han suposat l’alternativa. Sense associacions com El Micalet, El Tempir o Maestrat Viu, o com Socarrats i tantes altres, el País Valencià s’hauria enfonsat en l’oblit i la seua cultura, la seua identitat i la seua llengua haurien estat ja reduïdes a cendra.

 

Una corona de flors

Però, comencem pel principi. I això ens obliga a viatjar una mica en el temps: fins al gener de 1994. Fa fred, al carrer. Un grup escàs de persones s’acosta a la torre Motxa, l’únic bastió supervivent del recinte emmurallat de Vila-real. Una d’aquestes persones porta una corona de flors a les mans: enllaçant-la, una senyera, la bandera que Jaume I duia amb  ell quan va conquistar l’emirat de Balànsiya, la taifa de Dénia i la resta de territoris que articularia en el nou Regne de València. Si hi ha algun vianant que els veu avançar decidits, segurament no sap explicar-se’n el motiu. En arribar al peu de la torre, dues d’aquestes persones dipositen la corona de flors amb cura, i també amb un punt de solemnitat, contra la base de la fortificació defensiva. Potser s’estan uns minuts en silenci. Potser algú d’ells es frega les mans a causa del fred. Després, sense més, se n’allunyen. La corona romandrà al seu lloc durant uns dies i les flors, lentament, es marciran, i les fulles, perdran color, i alguns dels passejants que transiten per la vora arquejaran les celles i pensaran que ves a saber què commemora l’Ajuntament amb aquell detall; i d’altres, potser la majoria, no sabran explicar-se ni qui l’ha posada ni per què. Uns quants, potser, apuntaran que tal vegada la corona recorde les seixanta-nou persones abrasades per les flames que va consumir, el 27 de maig de 1912, el cinema La Luz, per bé que aquest estava situat a uns dos-cents metres de  distància de la torre Motxa. Poca gent, si n’hi ha cap, encertarà que aquell rodal de flors i fulles de llorer enllaçades amb una senyera commemora una catàstrofe prèvia i encara més tràgica, la crema de Vila-real a mans de l’exèrcit borbònic del comte de las Torres, el 12 de gener de 1706.

Però posem-hi una mica de context. A la península, les tropes de l’arxiduc Carles d’Àustria i les de Felip de Borbó, amb l’ajut dels seus aliats respectius, es barallen per obtenir la successió del rei Carles II, l’últim dels Àustries, que ha mort sense descendència. Cap al migdia d’aquella jornada que acabaria sent infausta, l’emissari del comte, segons expliquen els historiadors Santiago Vilanova i Antoni Pitarch [1], demana als habitants de la vila que lliuren la ciutat a les bones, i així evitaran les represàlies. Però, tot i que el Consell municipal hi accedeix, alguns dels partidaris de l’arxiduc s’hi oposen i barren les portes al temps que amenacen de disparar contra els que intenten abandonar el recinte. Una mica més tard, després d’algunes discussions, s’acorda que quatre regidors isquen a parlamentar amb el cap militar borbònic per a arribar a un acord. Però, en arribar davant del convent de Sant Pasqual, s’adonen que ja han fet tard: les tropes avancen cap als murs i ho fan al toc de les trompetes. Al peu de la muralla hi ha un intercanvi de trets entre els defensors i els soldats, però, a la fi, la població, veient que la resistència és inútil, es decideix a obrir les portes als soldats a canvi de la promesa que no hi haurà represàlies. No serà així: una vegada dins, els invasors prenen foc al portal de València i les flames s’estenen per algunes cases del poble, al temps que comença la carnisseria. El resultat serà funest: 253 morts i molts més ferits. Un càstig que, tal com recull l’historiador Vicent Gil, el cap de les tropes borbòniques justifica «como un mal necesario para terminar con la oposicion austracista» [2]. I cita literalment les paraules del comte de las Torres: «Este castigo ha dado impulso a que gran numero de lugares vengan al enquentro a rendir la obediencia». Un escarment i un avís, doncs. 

Es tracta, per tant, d’un dels episodis més dramàtics de la història de Vila-real, si no el que més, i relativament recent en termes històrics. I, curiosament, un dels més ignorats i tergiversats. La identificació de la guerra de Successió entre les forces dels Borbons, partidaris de l’absolutisme centralista, i les de l’arxiduc d’Àustria, a qui donaven suport els regnes forals que pretenien salvaguardar les seues lleis, ha estat interpretat, en clau moderna, com una pugna entre les aspiracions jacobines de l’espanyolisme i la moderna reivindicació identitària valenciana, raó per la qual ni a les autoritats franquistes ni als partits estatals que han governat d’ençà de la restauració democràtica, no els ha convingut reivindicar ni homenatjar la resistència del Vila-real de 1706, no fora cas que alimentaren qui sap quina mena de reivindicacions segregacionistes. Un silenci de ferro que, si bé es pot entendre que s’imposara en les escoles franquistes, i que hi haguera interessos a fer-lo perdurar en les aules ja democratitzades, i fins i tot que es reforçara en els actes oficials d’aquells a qui no interessava remoure les aigües identitàries del nacionalisme valencià, resulta ben significatiu que s’haguera estés també a les llars del poble. Perquè, en efecte, no arriba a tres-cents anys després d’aquella gran mortaldat, la gent de la vila no guardava a penes memòria, ni tan sols vaga, de la tragèdia, que havia desaparegut de les contalles que passen de la boca dels avis a les orelles dels nets. I era, precisament, aquest silenci ferri, un més si voleu, però especialment significatiu per la magnitud i el simbolisme, el que pretenien començar a esgallar aquell grup de persones que, de forma pràcticament clandestina, van dipositar aquella primera corona en homenatge als morts de la crema de la vila. Un acte que va ser l’embrió que quallaria, poc més tard, en la fundació de l’Associació Cultural Socarrats. I que donaria peu a un dels actes més emblemàtics que organitzen: la Marxa Cívica que commemora cada any la desfeta del 12 de gener de 1706. 

Actualment, la Marxa Cívica, organitzada conjuntament per l’AC Socarrats i Acció Cultural del País Valencià, compta amb la participació de nombrosos ciutadans i de les autoritats municipals, una presència que va iniciar-se en els anys en què l’alcalde Manuel Vilanova, del Partit Popular, governava sense majoria absoluta. A més, des de fa una dècada, la comitiva es veu escortada pels Miquelets del Regne de València, abillats amb les casaques blaves i armats amb els seus fusells d’avantcàrrega, que fan sonar amb estrèpit en cada parada. Aquesta associació pretén recrear el regiment d’infanteria Mare de Déu dels Desemparats, constituït a Barcelona en juliol de 1713, en plena guerra de Successió, per a acollir els soldats valencians procedents del regiment núm. 1, Ahumada, que anava a ser evacuat. Amb ells, i de manera ocasional, també han participat en la desfilada la Conlloga Muixeranga de Castelló, els Trabucaires del Grau, el Grup de Dolçainers i Tabaleters El Trull de Vila-real o el Socarrat Major Pasqualet de Vila-real, l’eminent dolçainer, acompanyat del seu inseparable tabaleter Pepe Vilanova. Igualment, a les autoritats municipals de Vila-real s’hi han sumat, en alguna ocasió, alguns regidors de Xàtiva, la ciutat socarrada per excel·lència, i fins i tot, per bé que no ha acabat de quallar, es va promoure, a iniciativa del regidor Pasqual Batalla, l’agermanament de les dues ciutats, una derivada que no hauria sorgit sense l’èxit de la Marxa Cívica. Aquest procés institucional, a més, va promoure l’intercanvi de visites a les diferents localitats de les autoritats municipals, així com la presència a la capital de la Costera d’una representació de Socarrats en l’acte commemoratiu del 25 d’abril, l’any 2014. Un acte al llarg del qual, el president del’entitat, Fermí Font, va dipositar una corona de flors als peus del monuments als caiguts en la defensa de la nostra terra i va pronunciar unes paraules.

No és l’única iniciativa que ha crescut al caliu de la commemoració de la desfeta del 12 de gener. Caldria afegir-hi la promoció d’actes similars en ciutats com Alcoi; l’estrena, a l’Auditori Municipal de Vila-real, de l’obra de teatre 12 de gener, escrita pel primer president de l’associació, Josep Vicent Cerdà; la publicació d’articles i estudis sobre els fets objecte de l’homenatge a càrrec d’historiadors com Vicent Gil, Josep Pasqual Gil, Antoni Pitarch o Santiago Vilanova, entre d’altres, o la celebració, amb motiu del 300 aniversari de la fita històrica, d’una sèrie d’actes commemoratius que va organitzar la comissió que havia promogut Socarrats.

Entre tots els esdeveniments d’aquell cicle, destaca la vetllada cultural celebrada als salons de la Caixa Rural el 13 de gener de 2006, en la qual van participar el Grup de Dolçainers i Tabaleters El Trull, el Grup de Danses l’Anguila, la Rondalla Popular de Vila-real, el Grup de Teatre Socarrats (que va representar escenes de l’obra 12 de gener), Veus de Cambra, el grup Aigua Fresca, la Coral Sant Jaume i la banda Unió Musical La Lira, a més dels poetes Enric Dobón, Manel Pitarch i Enric Portalés i dels escriptors Josep Usó i Vicent Gimeno, entre altres. Es van programar també conferències d’historiadors com Vicent Gil, una excursió que recreava el trajecte de l’exèrcit borbònic fins a les portes de Vila-real, i fins i tot tocs de campana −a foc, a morts, a glòria−, que van dur a terme els membres de l’Associació d’Amics de les Campanes. La participació de totes aquestes entitats, a les quals caldria sumar també els grups musicals Sitja o Supramúsica, l’Associació de Mestresses de Casa, el grup Xarxa Teatre o Acció Cultural del País Valencià (ACPV), demostren, per damunt de tot, que aquella llavor que van dipositar, de manera quasi clandestina, els participants en aquella primitiva ofrena ha quallat, s’ha expandit i ha aconseguit trencar el silenci de ferro sobre els fets del 12 de gener de 1706.

Totes aquestes activitats, que incloïen també la Marxa Cívica o la proclamació del Socarrat Major (en aquella ocasió, el grup Al Tall), van ser recollides en un volum titulat Ara fa 300 anys. Vila-real, 1706-2006, que va editar l’associació amb el patrocini de Cerabronce, l’empresa del soci Ramon Capilla, i que es tancava amb un recull de premsa que donava fe de l’enorme repercussió mediàtica d’una de les iniciatives més transversals que ha promogut mai l’associació.

Actualment, el ressò mediàtic de la Marxa Cívica és considerable. Ara bé, per desgràcia, el moment en què es va generar més rebombori va ser amb la comitiva de 2017, l’any de màxima activitat del procés independentista de Catalunya. En aquella ocasió, el Partit Popular, aleshores en l’oposició municipal, va aprofitar la presència de banderes independentistes en l’acte, així com les paraules del representant del Casal Popular de Vila-real, per a promoure i eixamplar una polèmica que va arribar a ser recollida per Telecinco i altres cadenes estatals.

 

El Socarrat Major

Lligat a la reivindicació del caràcter socarrat de Vila-real, va nàixer, ja en els primers moments de l’associació, el guardó que, amb el temps, ha omplit de fotografies una de les parets laterals del casal de l’entitat: el premi Socarrat Major que, segons consta en el web de l’associació, «s’atorga, cada any, a una persona, grup o institució que s’ha caracteritzat per la defensa i la difusió de la llengua i la cultura del país». De fet, va ser el primer acte oficial que es va celebrar després de la fundació de l’entitat.

A partir de la iniciativa de Josep Vicent Cerdà, que després seria el primer president de l’entitat, comença a fermentar la idea que la crema de Vila-real de 1706 és un dels fets cabdals de la història de la ciutat i que, tanmateix, ha caigut en l’oblit, i que, tot i que el teixit associatiu de la vila és abundant, la majoria d’entitats tenen un caràcter sectorial: esportiu, religiós, musical , però que no n’hi ha cap que tinga com a objectiu prioritari la defensa global de la cultura, de la llengua, del patrimoni urbanístic, natural i artístic de la ciutat. És cert que algunes d’aquestes entitats inclouen, entre els seus objectius, part d’aquestes reivindicacions, però en cap cas suposen la funció prioritària. Hi ha un buit, doncs, i cal omplir-lo.

Així, el 12 de gener de 1994, amb la firma de Juanjo Doñate, Maribel Castillo, Susanna Marín, Felip Usó, Víctor Chabrera, Nel·lo Josep Valls i l’esmentat Josep Vicent Cerdà, es redactava l’acta de constitució que, en el punt dos, expressava com a fins principals «l’exaltació dels trets distintius, tant culturals com caracterials del poble del País Valencià. Donant a conéixer la història i tradicions de Vila-real i de les comarques de Castelló. Especialment el fet i tot el que envolta la crema de Vila-real el 12 de gener de 1706 per les tropes de Felip V, així també la promoció i organització d’actes culturals, esportius i festers» [3]. Uns dies més tard, i davant de la Conselleria d’Administració Pública, es presentava la documentació que instava a l’admissió, en el registre d’entitats i associacions, de l’Associació Cultural Socarrats.

Però els inicis són difícils sempre: sense seu estable, amb pocs associats, molt de voluntarisme i nul·les opcions d’accedir a subvencions, les primeres activitats de l’associació van encaminar-se a l’organització de taules redones, concerts a la Casa dels Mundina, excursions al Priorat o les illes Columbretes, passejades en bicicleta per a conéixer la séquia Major, actes totalment oberts al públic, una de les finalitats dels quals era donar-se a conéixer i captar nous socis, noves energies que feren possible la concreció d’una activitat estable, un objectiu que s’anirà aconseguint a poc a poc. En aquest sentit, val a dir que un dels principals suports, ja des dels inicis, va provenir d’Acció Cultural del País Valencià, una col·laboració que s’ha estés al llarg del temps i que ha facilitat moltes de les iniciatives d’ambdues entitats.

Una de les primeres decisions, i potser la de més calat, és la instauració d’un guardó que reconega la trajectòria d’aquells que han treballat més i millor pel país, la seua llengua i la seua cultura. I es decideix que el primer a rebre’l serà el filòleg de Vila-real, Vicent Pitarch. Un homenot, sense dubte, membre de l’Institut d’Estudis Catalans, pioner de la ràdio en valencià i de l’ensenyament del català a les aules, cofundador de la primera escoleta en la llengua pròpia a Castelló de la Plana, del consistori del qual va ser tinent d’alcalde, a més d’un investigador impecable, excursionista impenitent i treballador com n’hi ha pocs. Una figura a la qual la ciutat de Vila-real, i el seu ajuntament, hauria de dedicar-li el reconeixement institucional que mereix la magnitud de la seua trajectòria i del seu prestigi.

A Vicent Pitarch, van succeir-lo Ràdio Vila-real, en aquell moment pionera en l’ús de la llengua, i els signants de les Normes de Castelló, Joan Simon i Rafael Súria, ja citats. 

Però, si cap reconeixement va marcar el guardó, va ser la concessió del premi, en 1997, a Enric Valor, un dels tòtems de la recuperació de la llengua al País Valencià. El gramàtic, que comptava ja amb 86 anys i que faltaria l’any que marcava la fi del segle, va rebre l’expedició de membres de Socarrats al seu pis de la Gran Via de València i va acceptar de seguida. El dia del sopar, va rebre el guardó emocionat de mans del president, Josep Vicent Cerdà, al so de la Muixeranga, entre els aplaudiments d’un públic que li manifestava així la seua devoció i el seu agraïment per la ingent tasca en favor de la literatura i la llengua dels valencians. Va ser un acte senzill, però que va marcar de manera contundent el futur tant de Socarrats com del premi.

En aquell moment, l’associació encara no era coneguda arreu del territori i potser la proposta de ser guardonat, o convidat a participar en algun acte, per un grup de gent del qual no es tenien massa referències, podia fer dubtar algun dels escollits. Però era citar el nom d’Enric Valor entre les personalitats que havien rebut el guardó i s’esvaïa qualsevol reticència, de manera que, si el creixement de l’associació calguera marcar-lo amb una sèrie de fites, aquesta en seria la primera, i una de les més destacades.

Després d’Enric Valor, el premi Socarrat va reconéixer la Universitat Jaume I i la Federació Escola Valenciana. A partir d’aquell moment, aniria combinant guardonats de caràcter general amb d’altres més vinculats amb Vila-real, un criteri que es va abandonar a partir de 2011.

La nòmina de persones i entitats guardonades amb el Socarrat Major no sols ha fet créixer el prestigi del premi i, de retruc, de l’associació, sinó que ha suposat una carta de presentació immillorable a l’hora de gestionar la presència d’altres personalitats que han estat convocades per a impartir conferències o per a sol·licitar la col·laboració en alguna de les iniciatives que mamprén l’entitat.

Valguen com a exemple les conferències impartides pel periodista Miquel Calçada; el jurista Joaquín Bosch; la doctora experta en càncer de mama, Anna Lluch; la fiscal especialitzada en violència de gènere i delictes d’odi, Susana Gisbert; el meteoròleg d’À Punt, Joan Carles Fortea; els escriptors Maria Barbal o Joan Francesc Mira; l’historiador Antoni Furió; els periodistes Vicent Partal i Vicent Sanchis; la directora general de la Corporació Valenciana de Mitjans Audiovisuals, Empar Marco; el president de la Generalitat en l’època preautonòmica, Josep Lluís Albinyana, i molts més, no menys importants, però que no és possible esmentar per qüestions d’espai.

Amb tot, no podem deixar de citar la conferència, organitzada conjuntament per l’IEC i Socarrats, que l’arqueòleg Eudald Carbonell, codirector del projecte d’excavació del jaciment d’Atapuerca, va impartir a la sala d’actes de l’Institut Francesc Tàrrega el 4 de maig de 2010, en el marc de les celebracions del 15é aniversari de l’associació. La dimensió internacional del científic català, un dels més importants del món, va créixer arran del descobriment, a la Gran Dolina del jaciment burgalés, de les restes fòssils d’un homínid fins aleshores desconegut, i que van batejar com a Homo antecessor. El 1997, Carbonell i la resta d’arqueòlegs que havien participat en la descoberta, van publicar-ne la primera referència en la revista Journal of Archaeological Science, una de les més prestigioses del món. Una xarrada de primeríssim nivell que va propiciar, als pocs mesos, una excursió al jaciment d’Atapuerca per part de l’associació, on van ser rebuts pel mateix Eudald Carbonell. Sense dubte, una de les conferències més importants que ha organitzat mai l’entitat i fins i tot es podria dir que una de les més rellevants que s’han convocat mai a Vila-real i que, tanmateix, no va rebre la difusió mediàtica que mereixia. I això ens du a parlar de la censura.

 

Censures explícites, censures subtils

L’activitat de l’associació ha estat, sovint, vista amb recel tant per les autoritats com per determinades veus locals com distints mitjans de comunicació, sempre a la defensiva quan es tracta de reivindicar els drets lingüístics, culturals i nacionals dels valencians. Per a il·lustrar-ho, es pot fer una comprovació ben senzilla: hi ha prou a comparar l ’escassa difusió que els mitjans de comunicació més rellevants de les comarques de Castelló van dedicar a la conferència d’Eudald Carbonell, organitzada exclusivament per Socarrats, amb qualsevol altra de qualsevol figura radicalment menor que fora promoguda per les institucions públiques.

Un altre cas significatiu seria el de la concessió del Socarrat Major a Obrint Pas el 2014, que va tenir continuació en una presentació multitudinària del llibre Totes les cançons parlen de tu, del seu cantant, Xavi Sarrià, a l’IES Francesc Tàrrega i que també va ser ignorada pels mitjans. O la presència de Raimon, de Maria del Mar Bonet o de Jaume Cabré, per citar només tres noms de prestigi mundial que han rebut el Socarrat Major i que, tanmateix, quan van visitar Vila-real per a recollir el guardó o, en el cas de l’escriptor (que a més havia estat professor de Literatura en l’Institut Francesc Tàrrega) per a participar en el club de lectura de l’entitat, a penes van meréixer quatre línies en la secció de local.

Aquesta censura subtil, que minimitza les aportacions de part de la societat civil, ha estat una constant en la trajectòria de l’associació, amb el que suposa de falta de projecció pública i, de retruc, de dificultat per a fer arribar el seu missatge a la ciutadania.

El cas més flagrant de censura, però, es va produir durant les celebracions institucionals del 20 de febrer de 2007, data de l’aniversari de la fundació de Vila-real per Jaume I. Entre els actes oficials, hi ha una ofrena a l’estàtua del rei en la qual participen les diverses entitats del poble i a la qual Socarrats no falta mai. Aquell any, la desfilada era enregistrada per les càmeres del canal Planavisión, que l’emetrien en diferit hores més tard. Ara bé, si algú va seguir aquella emissió, no va poder comprovar la participació de Socarrats, ja que, curiosament, la censura havia fet servir les tisores per a esborrar la seua presència en l’acte, de manera que, després d’emetre el pas de l’associació que precedia Socarrats, la imatge saltava fins al següent participant, esborrant de la comitiva la presència de l’entitat. Com si no hi hagueren assistit. El tall pretenia negar, una vegada més, la visibilitat de l’associació davant de la ciutadania. L’acte de censura va meréixer una carta duríssima de la presidenta de Socarrats, Maribel Castillo, en la qual denunciava que el tall no era casual, sinó que aquests actes «responen a pressions polítiques o a interessos difícils d’explicar» [4]. 

La censura, però, pot manifestar-se de moltes maneres i l’associació n’ha patit moltes: des de la negació d’ús de locals municipals que sí que es concedeixen a d’altres entitats d’activitat menys problemàtica per al poder a la impossibilitat de rebre subvencions que sí que arriben, i de vegades amb generositat, a altres grups d’activitat notòriament més discreta. O, com va ocórrer en la Marxa Cívica de l’any 2005, el manifest de la qual s’havia de llegir a la vora del Casino Carlista, tot just on hi ha la modestíssima placa que commemora la desfeta del 12 de gener de 1706. Una placa modesta, com dic, però summament incòmoda per als reaccionaris de la vila, que no s’han privat mai d’agredir-la i de posar de manifest, si calia, la seua intolerància. I d’assenyalar així, de retruc i sense adonar-se, la importància de reivindicar aquests fets. Eren els anys de govern del Partit Popular, al capdavant del qual hi havia l’alcalde Manuel Vilanova, uns anys en els quals la presència institucional en la comitiva havia tornat a desaparéixer. En arribar a la cruïlla en què el carrer Major es converteix en raval de Sant Pasqual, al peu de la placa commemorativa on estava prevista la lectura del manifest, els assistents a la marxa es van adonar que, misteriosament, en les hores immediates hi havia aparegut una bastida enorme que s’alçava, sense propòsit conegut, tot just davant la façana del Casino Carlista, i per extensió de la placa commemorativa, i que impedia que els discursos es pogueren produir on estava previst. Un entrebanc ridícul, si voleu, perquè, si de cas, enlletgia la solemnitat de l’acte, però no l’evitava. És cert, però també un entrebanc significatiu, un més dels molts que, sobretot durant els primers anys, va rebre l’associació com a resposta municipal a les propostes que pretenia dur a terme.

Amb tot, l’oposició municipal no ha estat monolítica. Des de primera hora, les activitats de Socarrats han tingut el suport de les tècniques de Normalització Lingüística de l’Ajuntament de Vila-real, una llavor que, amb el temps, ha fructificat en la signatura d’un conveni l’any 2020 entre el consistori i l’associació, que ha facilitat, en els darrers anys, una col·laboració més normalitzada i més intensa.

Fruit d’aquesta unió d’esforços és la participació de Socarrats en les distintes campanyes del Voluntariat pel valencià, un programa que promou Escola Valenciana i que pretén posar en contacte una persona valencianoparlant amb una altra que vol aprendre la llengua, el resultat del qual són les parelles lingüístiques que, durant dos mesos i mig, es troben una hora a la setmana per a conversar en valencià, una iniciativa que, a Vila-real, articula la Regidoria de Normalització Lingüística amb la col·laboració, entre altres, de Socarrats.

Un altre exemple d’implicació en les activitats culturals que promou la ciutat és la concentració de Seat 600, també promoguda des de l’associació i que se celebra des dels primers anys del segle XXI en el marc de les festes de la Mare de Déu de Gràcia. La convocatòria reuneix tant vehicles d’aquest model com altres cotxes i motos clàssics, i combina l’exposició dels vehicles a tot el públic assistent amb una desfilada pels carrers de la ciutat, i es clou amb el lliurament de premis als vehicles més destacats.

 

Campanyes cíviques

Hem citat abans que Socarrats, a diferència d’altres entitats vila-realenques, no enfoca la seua activitat en un àmbit sectorial, sinó que pretén assolir un caràcter genèric, de reivindicació col·lectiva. En aquest sentit, cal destacar, per exemple, la relació sostinguda en el temps amb altres entitats de característiques similars, com ara Acció Cultural del País Valencià (amb la qual la complicitat ha estat enorme i fruit de la qual va ser l’època en què van compartir el casal de la vora de la séquia Major) o la col·laboració amb l’Associació Cívica El Camí (que promou una ruta de senderisme cultural per a recórrer a peu el territori de parla catalana, una iniciativa que va presentar al casal de Socarrats el 5 de setembre de 2014, i arran de la qual s’ha signat recentment un conveni de col·laboració entre les dues entitats), el Centre Excursionista de Vila-real o la Federació Escola Valenciana, i que ha portat Socarrats a participar intensament en campanyes reivindicatives diverses. En aquest sentit, s’ha de remarcar la presència de l’entitat a la Trobada d’Entitats promoguda per ACPV, Escola Valenciana, la Societat Coral El Micalet, Ca Revolta, Salvem el Cabanyal i Acicom, que tenia com a idea central fer possible una societat civil valenciana cohesionada, amb una xarxa de relacions que permeta una major comunicació i informació entre les diferents associacions. Igualment, destaca la col·laboració amb el diari La Veu, del qual Socarrats és entitat agermanada, i que ha propiciat tant la cobertura mediàtica dels actes organitzats per l’associació per part del diari com la publicació periòdica en aquest mitjà d’articles signats pels socis.

Una de les campanyes més destacades es va produir la primavera de 2003. El 21 de març d’aquell any, el govern del Partit Popular, al capdavant del qual hi havia José María Aznar, va decidir formar part d’una coalició de països que, dirigida pels Estats Units, i sota el fals pretext de la presència d’armes de destrucció massiva, va declarar la guerra a l’Iraq de Sadam Hussein en contra de les resolucions de l’ONU i de bona part de l’opinió pública mundial, entre elles, l’espanyola. L’oposició a la guerra va substanciar-se en concentracions de protesta, proclames, manifestos, en els quals Socarrats va mantenir una activitat intensa en el marc de la plataforma No a la Guerra, que reunia sindicats, associacions i entitats diverses de la ciutat.

Igualment, la decisió del Consell presidit per Alberto Fabra de privar els valencians de la seua televisió autonòmica va propiciar un manifest en què l’associació feia constar la seua indignació pel tancament de l’ens públic Ràdio Televisió Valenciana, se solidaritzava amb els seus treballadors i denunciava la instrumentalització prèvia de l’ens per part dels diferents governs autonòmics presidits pel Partit Popular d’Eduardo Zaplana, José Luis Olivas i Francisco Camps.

Una altra de les reivindicacions ciutadanes a la qual va unir els seus esforços l’associació va ser a l’oposició a l’enderrocament del magatzem de Cabrera, un edifici de 1919, construït per l’arquitecte José Gimeno Almela, d’estil modernista valencià. Era l’any 1996 i el govern municipal socialista encapçalat per Enrique Ayet pretenia enderrocar-lo a propòsit de la construcció de l’avinguda de França i, probablement, amb el resultat d’afavorir certs interessos urbanístics privats. La campanya als mitjans va ser intensa i va rebre el suport d’una recollida massiva de signatures, així com d’institucions com la Universitat Jaume I. Finalment, la Conselleria de Cultura va pronunciar-se a favor de recular la façana i conservar l’edifici, que avui és la seu del Casal Jove.

Un altre cas de reivindicació urbanística és la sol·licitud per a rehabilitar i conservar la séquia de les Argamasses, una infraestructura de reg d’època romana que transcorre per la vora del riu Millars entre les ermites de la Mare de Déu de Gràcia i de Santa Quitèria i que va motivar la publicació d’un escrit reivindicatiu, signat pel president de Socarrats, Fermí Font, en la revista Poble, en el qual es preguntava «per què no es repara i restaura aquesta obra hidràulica per a què es valoritze i així exposar aquest patrimoni de manera ordenada i suggeridora?» [5]; o l’oposició a l’enderrocament i la sol·licitud de rehabilitació i posada en ús de l’alqueria de Sant Albert, també dita dels Frares, que guarda a l’interior una decoració pictòrica singular, i que, si bé no ha estat demolida, a hores d’ara roman en un deplorable estat d’abandó que acabarà, si no es posa remei, per arruïnar-la.

A primers de setembre de 2015, l’Ajuntament inaugurava la remodelació de la plaça del Mercat, un àmbit que, des de l’enderrocament del tradicional mercat a mitjans dels anys setanta, ha estat molt controvertit. L’edifici enlairat sobre aquell solar ben prompte es va manifestar inadequat per a acollir un mercat funcional i va provocar el declivi d’una activitat comercial que havia estat molt important en èpoques prèvies. Finalment, l’edifici va acollir les dependències dels jutjats, posteriorment traslladats a un edifici nou als afores de la ciutat, moment en què el consistori va mamprendre una remodelació de l’entorn que ha passat per mantenir una part de l’antiga edificació. Una solució poc adequada, segons l’opinió dels experts convocats el 2016 per Socarrats a una taula redona que, amb el títol «La plaça del Mercat, un espai de futur», pretenia reflexionar sobre el futur d’aquell indret. Les conclusions d’aquell acte les va recollir el president de l’associació, Fermí Font, en un article publicat en Mediterráneo [6] en el qual plantejava que la solució més adient seria la demolició de l’edificació actual per a planificar un espai dinamitzador de la zona centre de Vila-real.

La séquia Major és un altre dels punts de l’interés de l’associació des de fa molt de temps. Ja el 31 de maig de 2001, membres d’ACPV i de Socarrats van fer una passejada des del local comú, el Casal Jaume I situat a la vora de la séquia, fins al punt del riu Millars d’on arranca aquesta, amb l’objectiu de conéixer la infraestructura, sensibilitzar la població sobre la necessitat de dignificar-la i demanar a l’Ajuntament que convocara un concurs de projectes per tal d’embellir i destacar el valor del tram de la séquia que creua la ciutat. L’expedició, l’encapçalava Leandre Adsuara, qui va exercir de sequier durant 30 anys. Entre 2014 i 2015, el casal de Socarrats, situat des de l’any anterior al carrer de Sarthou Carreres, va acollir unes jornades de reflexió al voltant del patrimoni històric i rural de Vila-real, que se centraven en quatre àmbits: les muralles, el patrimoni rural, les séquies del terme i la séquia Major. En aquest marc, el 5 de juny de 2015, les arquitectes Neus Vilalta i Mariola Fortuño, del col·lectiu Apeu de Carrer, van impartir una conferència que duia per títol «La séquia Major, una seqüència de paisatges», on reivindicaven que aquest canal de reg és «una travessia de la memòria, del paisatge tradicional i de l’actual, un itinerari de referència per al vianant i un signe d’identitat de la ciutat». L’endemà, sota el lema

«Encenem la séquia: cartografiant elements del paisatge», es va organitzar una passejada on els participants, s’anunciava, «buscarem empremtes del passat, reflexionarem sobre usos actuals i els espais i paisatges que s’han generat al llarg d’aquest singular itinerari, però també intuirem altres valors latents i… per què no… imaginarem futurs possibles» [7]. El 16 d’octubre d’aquell mateix any, i sota el títol «Encenem la séquia Major: recollida participada de valors», les mateixes arquitectes van impartir una xarrada en la qual van exposar el fruit de la passejada que s’havia produït uns mesos abans. L’any següent, Socarrats proposava al Consell de Participació Ciutadana de Vila-real la realització d’un pla estratègic per a la protecció i posada en valor de la séquia Major en el seu recorregut per la trama urbana de la ciutat. Aquest pla estratègic de la séquia Major, finalment redactat per les arquitectes Mariola Fortuño i Laura López, del col·lectiu ja citat, proposava la protecció de la séquia Major i pretenia afavorir el desenvolupament d’aquest element d’enorme valor ambiental des de la perspectiva de gènere. Adoptat per l’Ajuntament de Vila-real a instàncies de diferents associacions, entre les quals hi era Socarrats, el pla va rebre el Premi Habitatge, Mobilitat i Urbanisme amb perspectiva de gènere concedit per la Conselleria d’Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori de la Generalitat Valenciana. Però a hores d’ara continua sense dur-se a la pràctica.

Finalment, hem de ressenyar el «Manifest per un estadi de la Ceràmica en valencià» que, juntament amb Socarrats, van impulsar la Congregació de Lluïsos de Vila-real, la Penya Cèltic Submarí i el Centre Excursionista de Vila-real, i que instava la presidència del club a denominar l’estadi en valencià, per a respectar així els signes d’identitat de la ciutat i les tradicions locals. La campanya va recollir prop de 1.800 signatures i va concitar l’interés de nombrosos mitjans de comunicació, així com la solidaritat d’entitats com El Tempir, i es va concretar en una moció presentada al Ple municipal per Compromís, que va ser rebutjada pels vots de PSPV, PP, Ciutadans i Vox. Finalment, el club va desestimar la nomenclatura valenciana de l ’estadi atenent compromisos ja adquirits, una decisió que va motivar el rebuig de les entitats promotores de la campanya.

Presentacions i club de lectura

La inquietud per la promoció del valencià, la llengua pròpia de Vila-real des de la fundació per Jaume I, no va sorgir, tanmateix, amb aquesta campanya. De fet, un dels actes recurrents que ha organitzat l’associació ha estat la presentació de llibres, sovint amb la col·laboració de la Regidoria de Normalització Lingüística i de la llibreria Ausiàs. Autors com Xavier Aliaga, Vicent Pallarés o Xavi Sarrià, però sobretot els socis Anna Moner, Josep Usó, Honori Planell, Antoni Royo, Santiago Vilanova, Manel Pitarch, Vicent Pitarch o qui signa aquestes ratlles, han tingut ocasió, sota el paraigua de Socarrats, de presentar novel·les, llibres de poemes, investigacions acadèmiques, a un públic que, en general, omplia les sales de la Caixa Rural, de la Casa de Polo, de la Biblioteca Municipal, de la llibreria Ausiàs o de la Casa de la Música, segons el cas. Una iniciativa per a donar a conéixer la literatura en català que, amb projecció en tot l’àmbit lingüístic, es fa a la nostra ciutat. 

Però no sols això: des de 2005 funciona, sense més interrupció que els anys de la pandèmia, el Club de Lectura de Socarrats, una iniciativa que va nàixer amb la intenció de promoure la difusió de la lectura en català, el descobriment d’autors i literatures que solen estar fora del focus mediàtic, la demostració que, en català, es pot trobar un catàleg amplíssim de títols (originals i traduïts) i el coneixement dels autors més destacats de la nostra literatura.

Des del primer moment, l’entitat va adoptar la idea que la participació en el Club de Lectura havia de tenir drets, però les mínimes obligacions; és a dir, que havia de ser un espai de llibertat plena. Per tant, no cal inscriure’s enlloc, ni acreditar la lectura suggerida, ni assistir a les reunions. L’únic enllaç que s’estableix −l’única relació d’inscrits, per anomenar-la de manera inapropiada− és una llista de correu electrònic a través de la qual s’informa de les lectures, es concreta la data de trobada i es formulen els suggeriments que cadascú considere convenients. Igual que les presentacions de llibres, el Club de Lectura no està obert únicament als socis, sinó que hi pot participar qualsevol ciutadà.

La primera lectura proposada va ser La decisió de Brandes, la novel·la d’Eduard Márquez, que va visitar el Club amb motiu del seu desé aniversari per a comentar una altra de les seues obres, L’últim dia abans de demà. Els inicis, però, no van ser fàcils, ja que la data escollida en un primer moment per a la primera reunió va haver de ser modificada, la capacitat de difusió aleshores era escassa i, entre unes coses i altres, a penes es van reunir cinc persones que, a més, no tenien experiència prèvia al respecte. Amb tot, la iniciativa va tirar endavant i avui compta amb la participació regular d’una vintena de persones i l’adscripció d’unes tantes més que, si bé tan sols acudeixen de manera puntual, segueixen les lectures del Club. En aquests anys, s’han llegit i comentat una setantena llarga de novel·les i han visitat el Club alguns dels autors més destacats de la literatura catalana, entre els quals Jaume Cabré, Lluís- Anton Baulenas, Manuel Baixauli, Joan Benesiu, Anna Moner, Alfons Cervera, Raquel Ricart, Joan Francesc Mira, Urbà Lozano, Llort, Vicent Borràs, Esperança Camps i un llarg etcètera. I s’han llegit obres d’autors tan dispars com Yasunari Kawabata, Paul Auster, Hertha Müller, Mercè Rodoreda, Maria Barbal, Marie-Celie Agnant, Ramon Solsona o Michela Murgia, entre molts altres. L’any que es complia el desé aniversari del Club, el casal del carrer de Sarthou Carreres va acollir una exposició de tots els llibres, més d’una cinquantena, comentats en el Club fins aleshores.

 

La Mostra de Lectures Tradicionals

L’interés de l’associació, però, no es limita a la literatura d’alta volada sinó que se centra també en la tradició a través de la Mostra de Lectures Tradicionals, una iniciativa que se celebra cada dos anys i que treballa des de la base amb la implicació de les escoles de la ciutat. El primer pas és designar una persona que acumule una certa experiència i que tinga capacitat suficient per a explicar una història, la qual és entrevistada per l’expresidenta de l’associació, Anna Àngeles; després, es localitza un escriptor perquè li done forma narrativa al material acumulat i un artista perquè complete el relat amb il·lustracions.

Una vegada editat, el llibre es distribueix als grups de cinqué i sisé de primària, que l’han de treballar a classe. Més tard, les escoles escolliran un alumne i un suplent per escola que participaran en una lectura pública, que organitza l’associació i que, fins ara, s’ha celebrat a la sala d’actes de la Fundació Caixa Rural. La iniciativa compta amb un precedent, el Concurs de lectura en veu alta, que va promoure l’associació el 2017 i que implicava, igualment, els alumnes de tercer cicle de primària. En aquella edició, es van llegir fragments de Domadora de mar, una novel·la de Pep Castellano, que formava part del Jurat.

Fins ara, s’han convocat tres edicions de la Mostra de Lectures Tradicionals, en les quals Josep Usó ha ficcionat una narració de Miquel Vilalta, El pastor d’Herbers, que ha il·lustrat Esther Rubert, i Isabel Marín ha escrit el relat que va explicar la mestra Pura Andrés, amb el títol Peret i Pereta, amb il·lustracions d’Ester Garí. La tercera edició, celebrada enguany, es titula L’apotecari que estimava el futbol i té com a protagonistes les filles del farmacèutic i fundador del Vila-real CF, Josep Calduch, el relat de les quals ha estat ficcionat pel soci Antoni Pitarch i compta amb les il·lustracions dels nets de Calduch, Núria Mundó i Carles Abad.

 

El Concert de Nadal

Una altra de les iniciatives obertes al conjunt de la ciutadania és, alhora, una de les més concorregudes: el Concert de Nadal. Els precedents caldria situar-los en els actes musicals que va celebrar l’associació durant els primers anys de vida, amb actuacions de músics que, normalment, ja tenien una certa relació amb l’entitat o els seus membres, i que ràpidament (l’any 1997) van quallar en dos concerts, un a la primavera i l’altre per les festes de Nadal, però prompte va reduir-se a una convocatòria fixa, el Concert de Nadal. L’estrena va tenir lloc a la Casa dels Mundina i va constar de dues parts: la primera a càrrec del duet de violí i piano que formaven Sven Valcàrcel i Laura Redón, i la segona, del quartet de flautes barroques integrat per Mercè Dias, Josep Vicent Rius, Pablo Sifre i Eduardo Garcia. En les primeres convocatòries, van participar també el tenor José Antonio Navarro, la pianista Ana Fabra i el guitarrista Héctor Delgado. Els primers anys, els concerts tenien lloc en sales no especialitzades, com ara el Casal Jaume I o l’esmentada Casa de la Música.

L’any 2000, es va iniciar la col·laboració amb la Banda Jove de la Unió Musical La Lira de Vila-real, que no feia molt de temps que s’havia format. Així, el 20 de desembre de 2001, la sala d’actes de l’Institut Francesc Tàrrega va acollir, plena de gom a gom, el primer concert de Nadal protagonitzat per la Banda Jove i sota la direcció de Juan José Peláez. Des d’aquell moment, tots els concerts de Nadal que ha organitzat Socarrats han tingut com a intèrprets els membres d’aquest col·lectiu.

L’any 2007, però, el concert se celebraria a la sala d’actes de la Fundació Caixa Rural i comptaria amb una novetat: a instàncies de la presidenta Anna Àngeles, qui exercia de mestra en el CEIP Botànic Calduch, es va incorporar al concert la Coral dels alumnes de l’esmentat centre, dirigida per Anna Pitarch. La participació del cor infantil va modificar l’esquema del concert, que, d’aleshores ençà, ha comptat amb una primera part protagonitzada en exclusiva per la Banda Jove i una segona, en la qual s’incorpora la Coral.

En l’edició de 2008, tot i que de manera puntual, van participar en el concert la Banda Infantil de la Unió Musical La Lira i el grup Xémbolo. Finalment, en 2010, es van afegir les veus de la Coral Infantil de la Unió Musical La Lira, també dirigida per Anna Pitarch, i van construir així un grup de més d’una cinquantena de xiquetes i xiquets que, des d’aleshores, no han deixat mai de participar en el concert.

En general, el programa interpretat pels músics ha barrejat peces clàssiques, adaptacions de cançons de l’escena pop internacional (de Bon Jovi a Mariah Carey), fragments de bandes sonores, nadales i cançons populars valencianes, com ara el Tio Canya, que va cantar Álex Torres en l’edició de 2016. I fins i tot estrenes absolutes, com per exemple les Cançons de la Vila, compostes per Borja Muñoz, qui també exercia aleshores com a director de la Banda Jove. 

El 2 de desembre de 2016, la presidenta de l’associació, Anna Àngeles, inaugurava a la Casa de l ’Oli una exposició commemorativa dels 20 anys del Concert de Nadal, on s’explicava, a través d’uns panells, els orígens i la trajectòria d’aquest esdeveniment musical, i que anava acompanyada d’una sèrie de microconcerts que va culminar, el 20 de desembre, amb una nova edició del ja tradicional Concert de Nadal. 

L’esclat de la pandèmia en 2020 no va interrompre la celebració del concert, el qual, tanmateix, sí que va veure alterada la seua dinàmica. La impossibilitat de reunir molta gent, tant a dalt de l’escenari com a la platea, va aconsellar la suspensió de l’acte tradicional que, com tantes altres activitats en aquell temps de restriccions i confinament, es va traslladar a les xarxes socials. Així, la Banda Jove, dirigida per Rubén Martínez, va enregistrar un concert en format reduït que es va estrenar tant en el web socarrats.cat com en YouTube i Facebook. L’any vinent, però, tot i que n’estava prevista la celebració a l’Auditori Municipal, la situació sanitària va aconsellar-ne la suspensió per primera vegada en la seua història.

Tot i ser l’activitat musical que ha gaudit de major popularitat i constància en el temps, el Concert de Nadal no és l’únic que ha organitzat l’associació. Ja des dels inicis, la preocupació per la música ha estat una constant que s’ha plasmat en actuacions musicals per a tancar el Premi Socarrat Major, acompanyaments musicals de diferents actes, presència de la música en esdeveniments commemoratius (com ara els 300 anys de la crema de Vila-real o els diferents aniversaris de l’associació) o organització de concerts, com la sèrie dedicada als joves intèrprets que, entre 2014 i 2016, es va celebrar al pati de Món Orxata (al carrer de Colom) i que va acollir tant músics novells com el grup de veus femenines a cappella Canturel·les.

Però no sols la música culta ha estat objecte de l’interés de l’associació. Valga com a exemple el premi a la millor lletra original en català de les presentades en el VII Festival de Música Rock Penat, celebrat el 20 de febrer de 2015 a la sala Japan de Vila-real, que va atorgar l’associació i que va recaure en el grup Brussel·les 38.

 

Trenta anys

Enguany, l’Associació Cultural Socarrats compleix trenta anys i caldrà celebrar-ho: avaluant-ne la trajectòria i analitzant els reptes del futur. Com ja es va fer, amb l’excusa del desé i del vint-i-cinqué aniversaris, que van donar peu a exposicions, actes commemoratius, reculls d’imatges en presentacions de fotos i vídeos, homenatges als presidents anteriors i fins i tot camisetes, com la que es va estampar amb un dibuix de Quique, l’humorista gràfic i Socarrat Major, amb motiu del quart de segle. Unes fites on, a poc a poc, s’ha pogut comprovar el prestigi creixent de l’associació, llaurat a força de treball i de compromís amb el País Valencià, el seu territori, el seu patrimoni, la seua cultura i la seua llengua. Una trajectòria i un esforç que han rebut el reconeixement, entre altres, del mateix Ajuntament de Vila-real, que, en 2012, va lliurar el Premi 20 de Febrer a l’aleshores presidenta, Maribel Castillo, un guardó que reconeix les contribucions més rellevants de persones, entitats o organitzacions que hagen treballat per a fomentar la solidaritat, la igualtat i el progrés de la societat en l’àmbit local.

Igualment, la Federació Escola Valenciana va distingir Socarrats en el marc de la Nit d’Escola Valenciana de 2021 amb el Guardó Extraordinari, per «mantindre viva la flama de l’esperit valencià i treballar de manera incansable els aspectes culturals que ens fan créixer com a poble i com a país» [8].

És lògic, doncs, que, en entrar al casal modest dels Socarrats, i contemplar la galeria de fotos, els cartells d’homenatge, la col·lecció de pintura (formada a partir de les diferents exposicions que hi han tingut lloc) tingues la sensació d’haver entrat en una mena de santuari de la cultura, de la llengua, del patrimoni dels valencians. Són ja molts anys i moltíssimes activitats, i molt diverses, que n’avalen la trajectòria. Però el camí que ja s’ha trepitjat no et garanteix el futur. És per això que, al llarg del temps, l’associació ha hagut d’adaptar-se als nous reptes que se li anaven presentant. La digitalització en seria un exemple: actualment, Socarrats compta amb una pàgina web completíssima [9] (de la qual ha begut de manera abundant aquest escrit), que recull, ben organitzats, els diferents àmbits on es mou l’activitat del col·lectiu i que, de manera sintètica, hem intentat repassar en aquest article. Entre altres apartats, acull un blog on es poden rastrejar, de manera cronològica des de 2013, els diferents actes que ha organitzat o en els que ha participat l’entitat. Un web que funciona com a contenidor d’informació, però que, d’ençà un temps, es complementa amb l’activitat en les xarxes socials: X (abans, Twitter), Facebook o Instagram, on, de forma dinàmica, s’anuncien actes, es recorden fites, s’enllacen articles o s’exposen fotografies de les marxes cíviques, els clubs de lectura, les conferències, etc. que organitza l’associació.

En els darrers anys, el nombre de socis ha augmentat fins a situar-se una mica per dalt del centenar, i s’han multiplicat els fronts on Socarrats ha decidit estar present. Entre altres iniciatives, s’està fent un esforç per captar socis més joves que garantisquen el relleu generacional, que sol ser el taló d’Aquil·les de tantes i tantes entitats que, després d’una trajectòria brillant, no han sigut capaces de trobar continuïtat. Confiem que no siga el cas i que Vila-real seguisca comptant durant molt de temps amb una entitat que treballe en un sentit general pel territori, el patrimoni artístic i natural, la cultura i la llengua dels valencians.

 

Notes bibliogràfiques

[1] Antoni Pitarch, en el blog Ciències Socials, entrada del 12 de juny de 2021 (https://ccsocials.blogspot.com/2021/06/el-12-de-gener-de-1706-vila-real-una.html).

[2] Gil Vicent, Vicent, «Diario de operaciones del Conde de las Torres: incendio y saqueo de Vila-real (1706)», Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, tom XC, gener-desembre 2014, p. 99-132.

[3] Acta de constitució de l’Associació Cultural Socarrats, arxiu de l’associació.

[4] Carta de 16 de març de 2007, arxiu de la presidenta de l’AC Socarrats, Maribel Castillo.

[5] Font, Fermí, «La séquia de les Argamasses de Vila-real, els seus valor i la seua preservació», revista Poble, desembre de 2019.

[6] https://socarrats.cat/2018/11/05/reflexions-sobre-el-mercat-de-vila-real/

[7] Full informatiu, arxiu de l’associació.

[8] https://socarrats.cat/2021/11/15/escola-valenciana-premia-ac-socarrats/

[9] https://socarrats.cat/