Vull començar agraint a l’Associació Cultural Socarrats de Vila-real que m’hagen sorprés feliçment amb aquest guardó.
És imposible expressar-vos el que signifiquen els reconeixements públics per a una dona de la meua generació, que ha hagut de superar tants obstacles en el seu camí per a ser vista; per molts motius, però sobretot per ser dona. En els anys vuitanta, i durant quasi una década, vaig ser l’única dona del meu departament universitari de Valência; això no era diferent en els altres departaments, que també tenien una presência limitada de dones, en un col·lectiu encara essencialment masculí. D’altres nous professors, mascles, que entraven a la universitat després de nosaltres eren promocionats abans. De nosaltres, les xiques, s’esperava subordinació, sacrifici i renúncia, però treballant tant o més que ells, perquè haviem de demostrar que érem serioses. Ho esperaven també aquells que volien donar lliçons de progressia al món, però que sovint ens tractaven més com a secretàries que no com a col legues. El temps ha passat, i per fortuna la situació de les dones investigadores i professores universitàries ha variat. Però no ha millorat tant com caldria. Encara ara, sota la capa de progressia del tots i totes (hipocresia que les filologues feministes oposem) hi ha homes que simplement no respecten les dones de carn i ossos, igual que no respecten la gramática.
En fi: passen els anys però seguim vivint en temps molt difícils; i en el present, a més, tot canvia a gran velocitat. Això és especialment punyent per a la nostra lengua i a la nostra cultura, que són l’àrea de la meua professió, i que he intentat promocionar tant al nostre país com a Cambridge. El cas és que se’ns atordeix des de xarxes i mitjans de comunicació aliens als valencians perqué no vegem que sens intenta callar i anul lar a cada pas. Sens vol fer creure que les vaques volen, que una cultura fortament minoritzada com la nostra, que s’esforça per sobreviure -simplement per sobreviure-, una cultura tractada a patades cada dia, que una cultura aixi siga una cultura imperialista i no sé què. El món al revés. Els oprimits, presentats com a opressors. No és estrany que sovint ens maregem i no sapiguem com actuar en un context com aquest. Jo puc tenir molts dubtes, però hi ha una cosa que tinc clara: el que hem de fer és, en el tema de la nostra cultura i del nostre poble, estar units uns i altres, votem el que el votem. Mireu: jo, quan em marege, quan no hi veig clar, he d’aparcar el cap i anar a la sensació; siga sensació de perill, de germanor, de confiança o de desconfiança. La sensació no enganya; la sensació ens apunta a la veritat, ens diu què està bé i que està malament. I això em du ara a esmentar l’equip de futbol local. Perquè encara que jo no tinga temps per a ser aficionada al futbol, veig l’entusiasme per l’equip dels meus paisans, i li done gran valor. L’afecte pel Vila-real CF és un gloriós exemple de com la nostra ciutat posa la unió en amor per la comunitat local per damunt d’altre consideracions que ens podrien separar els uns dels altres. Vote el que vote cadascú, tothom està orgullós, amb els seus paisans, del Vila-real, i per extensió, del que la ciutat és capaç de fer. No ho oblidem: bona part del que ha fet Vila-real, des de l’exportació de fruita a la producció industrial a gran escala, ho ha fet grâcies al mateix esperit d’unió. Crec que això és el que ens ha de seguir guiant, el que no ens han d’aconseguir arravatar: la sensació de germanor, l’afecte que ens uneix al nostre poble, tant al local com al poble valencià, i com aquest afecte es fonamenta en una comunitat de vida, vehiculada per una llengua: la nostra.
I després ve tota la resta: uns seran de dretes i uns altres, d’esquerres; uns aniran a missa, o a la mesquita, i altres seran ateus; uns seran nascuts ací i altres seran nouvinguts; uns, homes i altres, dones, amb interessos potser divergents. Però per damunt de tot està aquest afecte al poble, que uneix els vila-realencs. Tant de bo poguérem exportar aquesta emocio, com exportem taronges i taulells! Si poguérem embotellar-la i vendre-la, potser acabariem amb els mals socials del món, que al cap i a la fi tots tenen en comú la desunió, el no voler-nos escoltar els uns als altres; la desunió fomentada criminalment per ments escassament humanes, que pensen que tenen molt a guanyar enterbolint el riu que és el món, però que després només hi pesquen peixos morts i, en el camí, els responsables de fomentar desunions perden la poca humanitat que els quedava.
I ara, retornant al que ha estat, i segueix sent encara, l’àrea de la meua professió que tant estime, us dic: el fonamental perquè els valencians tinguem un futur com a poble, perquè sobrevisquem com a valencians, és la unió en l’amor a aquesta terra. I només podem estimar-la si tenim voluntat de conéixer-la i de parlar la seua llengua; si tenim voluntat de ser testimonis que està viva; si estem pagats del nostre País Valencia. I això, ho necesitem fer des de la simpatia i des de l’afecte, però sense deixar-nos trepitjar tampoc. Si cal plantar cara per nosaltres i pel món que estimem, s’ha de plantar, igual que eixiríem a defensar els nostres pares si altres els insultaren. Us vull deixar aquesta nit demanant-vos que connecteu amb la sensació d’afecte, de companyonia, de comunitat que segur que sentiu entre vosaltres els ací presents aquesta nit; d’amor al que som, com a vila-realencs, com a valencians, i com a integrants, a través de la nostra llengua, de la cultura catalana. Abans, el fet que els valencians som integrants de la cultura catalana es deia i es donava per sabut sense problema; recorde aquell món. Ara, dir això és exposar-se a l’insult i a l’agressió. Però el cas és que els valencians no estem sols en els nostres problemes com a poble: els nostres veins balears i els catalans estan lluitant, com nosaltres, contra la mateixa onada d’odi que pretén esborrar del mapa el que som i el que hem sigut, i uniformar-nos en una falsa cultura recolzada en la intimidació, l’insult i l’agressió. Com ha de ser això cultura? Això és incultura.
Front a tant d’odi, recordem sempre com ens estimem per ser del mateix poble; recordem com ens podem estimar -autoestimar, diria- per ser tots nosaltres valencians. Perquè la llengua i la cultura s’estimen afectivament, igual que a la família: no per ser millors que els altres, ni per ser pitjors; sinó per ser nostres.
