Publicat a La Veu, 23 de desembre de 2023
Ja sabem tots, si més no, ho hauríem de saber, que quan rebrota l’extrema dreta i la no tan extrema el conflicte sobre la llengua torna a ser notícia. I sempre ho fa, ací al País Valencià, amb els mateixos postulats negacionistes: que la nostra llengua no és el català. No els raonaré sobre el fet que el valencià és un dialecte del català, la llengua comuna parlada a Catalunya, Balears i ací, com també a altres indrets fora de l’Estat espanyol; sobre això ja han dictaminat no només l’Acadèmia de la Llengua Valenciana, sinó també la mateixa Real Academia Española i tots els experts lingüístics.
Jo soc mestre, ara jubilat. Els explicaré la meua experiència durant bastants anys de professió en el primer cicle d’educació primària, període d’aprenentatge importantíssim per a l’alumnat, perquè s’inicia en l’aprenentatge de la lectura i escriptura –si no ho han fet a infantil–; en conseqüència, dos cursos cabdals per al desenvolupament de les seues capacitats psicolingüístiques. I, finalment, diré la meua opinió al respecte.
Abans de tot també haurem de reconéixer que el valencià –el català en tots els seus dialectes– és una llegua minoritzada respecte del castellà: cada vegada la parlem menys persones i les que la llegim i escrivim estem en franca minoria. En conseqüència, de la mateixa manera que s’apliquen programes de reforç a l’alumnat que s’ha endarrerit, n’haurem d’implementar també en l’ensenyament del valencià. Hem de reconéixer que si no apliquem un reforç en l’ensenyament del valencià, estarem treballant per a liquidar la nostra cultura per excel·lència.
Una altra qüestió vull ressaltar: la competència no només en castellà, sinó també en valencià i en altres llengües, ens cohesionarà la societat.
Al final arribe a l’objectiu que em proposava exposar-los des d’un principi: quin és el programa d’ensenyament més adient per a potenciar totes aquestes fites que els he exposat. La meua proposta està fonamentada en la meua pràctica d’ensenyant. Tinc l’experiència d’haver-hi desenvolupat durant bastants anys els programes d’immersió lingüística per a alumnes de classes majoritàriament castellanoparlants en una zona de predomini lingüístic valencià –només tenien un llibre en castellà per a llegir durant l’últim trimestre de segon curs, tot l’altre ensenyament en valencià–. Al final del segon curs d’educació primària, l’alumnat que havia rebut l’ensenyament en aquest programa encara parlava, llegia i escrivia millor en castellà que en valencià.
Per tots aquests raonaments i experiències afirme que els programes d’immersió i ensenyament en valencià donen més bon resultat en l’ensenyament inicial. D’altra banda, no hi ha cap problema per a l’ensenyament del castellà i llengües estrangeres: sí al multilingüisme! Però el valencià haurà de ser la llengua de convivència i la llengua vehicular de l’ensenyament, si volem que perdure. Des de l’Associació Cultural Socarrats de Vila-real treballem i treballarem perquè no se’ns mutile aquesta essència del nostre ser.
