Publicat a La Veu, 7 d’octubre de 2023
Els compartiré un secret. Aquest estiu he tingut la sort de viure en una confortable i autèntica bambolla de cristall. Un lloc on la gent diu bon dia, bona vesprada, i bona nit en creuar-se pel carrer, i ho diu, és clar, en valencià. Quina originalitat tan exquisida! Quasi tant com els dos cavalls blancs que atanse a vore des del meu balcó cada dia. Mouen la cua amb elegància i pasturen per un barranc verd, alt, rocós i poderós que tinc quasi a tocar. Com a molts altres llocs, borden els gossos, canten les xitxarres i els galls, i abans de marxar en l’estricte ritual temporal i climàtic també les orenetes cantaven i ballaven com si s’acabara el món. Canta el vent, amestralat i indòmit, canten els núvols que per poc que et distregues se’t posen al damunt com un telam de vellut que passa pel sedàs la llum i la capgira. I aleshores la pluja, i el petricor de la terra primera, que commou i que excita. Clavells silvestres, ginebres, lavanda, les coves i el Llosar, l’olor de forn, el pa que fermenta, els crits dels més menuts que volen lliures i sense hora pels carrers empedrats, els majors a la fresca, i cabassos d’estrelles devorant amb la llum, el mantell negre i ras de les nits amb rebeca. Els sopars al carrer, les campanes que riuen i ploren, i ritmifiquen la cadència de les hores d’estiu. Aquesta ha estat la bambolla de què els parle i que m’ha acollit i on he trobat recer. I sí, sembla un bell embolcall. I ho és. I ja saben que el menjar entra pels ulls. Però si quan el tastes no val res, la màgia s’esvaeix. Ja els hi puc dir que m’ha agradat el menjar. En aquesta bambolla hi ha una força subtil i poderosa alhora que manté tots els elements en equilibri i fa l’àpat saborós, si seguim amb la metàfora: la cultura i la llengua.
El paisatge, la natura, són meravellosos, però guanyen o perden en funció d’una íntima relació amb la gent que els habita. Sentir-se d’un lloc, pertànyer a una gent que generació rere generació transmet l’amor i el respecte pel que els envolta i pel que són. En la meua bambolla, que anomenarem, per exemple, Vilafranca, però podria anomenar-se com cadascú s’estime, hi ha una oferta cultural que la gent rep amb ganes, hi participa de manera natural i col·lectiva. Ho he observat durant tot l’estiu, la xicoteta i ferma vertebració que es produeix entre la seua gent a través de la cultura i per descomptat de la llengua.
Aquesta experiència estiuenca, ara ja estrenada la tardor, m’ha fet plantejar-me moltes coses. Ha estat com una espècie de parèntesi entre l’opressió i la repressió cap a la nostra llengua i la nostra cultura.
Totes i tots maldem per fer un ús de la llengua i de la cultura que ens resulte catàrtic. Un oasi on ens puguem reconéixer, entendre, i sobretot tindre-n’hi cura. On si no, podem fer créixer amb fermesa l’afirmació col·lectiva que altres intenten dilapidar? Un oasi recer i alhora resistència.
Li he estat pegant voltes a la manera en què el poble valencià acarem les agressions directes al que som, a qui som, a per què i per qui som. A cada casa couen les faves d’una manera, és cert. Però de manera conjunta tots anem contra allò o aquells que ens volen diluir. Pensava, aleshores, en els efectes que podria tindre la lluita en positiu, això és, engrandir, allargassar, expandir allò que és nostre. Omplir-lo de valor, encomanar-ne l’estima. Parle de no anar contra la guerra sinó a favor de la pau. No és el mateix, no ho és. Això no em fa oblidar, però, de cap de les maneres, que la cultura i la llengua són un dret, i així les hem de contemplar i les hem d’exigir, com una eina per a millorar la convivència, però també per a transformar les societats i bescanviar l’actitud piconadora i profitosa d’algunes elits per una ferramenta que servisca d’eix per a la consecució de la dignitat i de la llibertat.
A mi m’ha fet la sensació que en aquella bambolla de què us parlava ho fan així, o si més no ho intenten. Podria ser, no dic que no, que ho haja observat tot amb el filtre amable que l’amor i l’esperança sovint posen als ulls. Aquesta feina de recordar i honorar qui som, de defensa de les nostres arrels i els costums, de promoció de la cultura i difusió de la llengua, de manifestació explícita de l’amor a qui som, la fan un bon grapat de persones, entitats i col·lectius, de manera ferma i constant. En l’Associació Culturals Socarrats de Vila-real, a la Plana Baixa, en tenim un bon exemple. Trenta anys de treball incansable. No defallim. És una qüestió d’amor.
