Publicat a La Veu, 30 de setembre de 2023
Els habitants de zones sísmiques afectades pel moviment de les plaques tectòniques acostumen a sofrir cíclicament embranzides de l’interior de la Terra que desestabilitzen l’habitabilitat. Canviem un instant la geofísica per la política lingüística: els valencians, les valencianes, vivim de fa molts anys un efecte semblant. Afectats per les polítiques de la dreta sobre la nostra llengua, els cataclismes no han cessat des de la Batalla de València, per no viatjar en el temps fins a règims de militars dictadors o de monarques socarradors.
L’allau de declaracions de Rovira i de Mazón «ballant alegres el baión» mentre maneguen en Educació i en aspectes científics de Filologia no ha sorprés tant pel seu discurs, coherent amb la ideologia que professen, sinó per la vehemència impúdica amb què l’anuncien. No entraré a valorar l’interés estratègic en enterbolir l’ambient amb el desgastat recurs del conflicte lingúístic prefabricat.
És cert que en les paraules dels mandataris hi ha un argument de raó que compartisc, pronunciat fa pocs dies. Segons José Antonio Rovira, «no tiene sentido» que en les esmentades zones castellanoparlants hi haja alumnes que puguen deixar d’estudiar l’assignatura de valencià i, tanmateix, altres matèries com ara Història o Geografia hagen d’estudiar-les en valencià. Sí senyor, totalment d’acord, senyor Rovira, la normativa de l’exempció del valencià no té cap sentit. Va en contra de la coherència en l’aprenentatge i perjudica els interessos de l’alumnat. Me n’alegre que se n’haja adonat.
Entre les diverses irracionalitats abocades sobre la llengua i l’Educació, he topat constantment amb l’argument de la «llibertat». Llibertat vinculada a l’oferta de propiciar que estudiants i famílies «elegisquen» l’opció del valencià o el castellà, que és el mateix que preguntar si volen prescindir d’aprendre la llengua del territori on viuen, conviuen, es formen, juguen, s’enamoren, estimen, riuen i ploren. El president Mazón, per boca del conseller economista que dirigeix Educació, després d’anunciar l’eliminació de les hores en valencià als centres educatius dels pobles castellanoparlants, va remarcar que «el conocimiento del valenciano es esencial». Però…! o ens fan imbècils o ens en deixem fer. Dir que el coneixement del valencià és essencial, mentre es fa el discurs en castellà permanentment és com dir que cal fer una dieta sana al temps que et cruspeixes un hot dog amb quètxup i mostassa en la mateixa roda de premsa.
Tant el president com el conseller, en adequació al seu declarat liberalisme, segur que han estudiat les idees de John Locke, el qual, pel segle XVII, ja va apuntar que el coneixement s’extrau de l’experiència. I arribats a aquest punt, hem de dir-ho alt i clar: ÉS IMPOSSIBLE, impossible, que cap xiquet, xiqueta, adolescent aprenga (conega bé) el valencià si no se’l dota d’un entorn comunicatiu amb l’horari suficient, bàsicament perquè en aquest cas tenim una llengua meta amb un input inexistent en els seus espais familiars i socials fora del centre educatiu (ni es parla a casa, ni al carrer, ni a les botigues, ni als mitjans de comunicació, ni a les xarxes socials, ni, ni, ni…). Estudiar la llengua en la classe de llengua no val absolutament per a res si no s’acompanya d’un aprenentatge significatiu i d’unes experiències que aporten altres matèries no lingüístiques, i sempre facilitant la comunicació oral i escrita, interactiva, funcional, com a llengua de relació i d’informació. Per no citar la nul·la consciència del valor patrimonial que la llengua aporta.
Havent aclarit el punt del «coneixement» tornem al de la «llibertat», exhibit com a nova bandera (arruixa, que plou). La persona, l’adolescent, per lògica i per intel·ligència busca la manera de fer-se fàcil la vida. El prestigiós Robert Sternberg parla de la intel·ligència com a habilitat per a adaptar-se a un entorn voluntàriament, per a modelar un entorn o seleccionar-lo. Amb aquesta consideració autoritzada, podem estar d’acord sobre la negligència que comporta deixar en mans dels aprenents (alumnes) i dels gestors dels aprenents (famílies) decisions tan específiques com ara l’ús de les llengües a nivell educatiu, la quantitat de temps que cal dedicar-hi o les situacions d’aprenentatge que es poden o no dissenyar en favor de qualsevol competència curricular. Com a conseqüència, es pot dir tan pomposament com es vulga que es dona «llibertat» per a elegir, però el significat real de la perversa llibertat es tradueix de la manera següent: perjudicar els drets de l’alumnat, coartar les possibilitats del futur laboral i de mobilitat, contradir les lleis que dicten igualtat entre les llengües cooficials del territori, impedir que els professionals competents en educació (professorat, equips directius) puguen assolir correctament els objectius d’èxit i, de regal, menystenir la llengua pròpia del País Valencià, malgrat que aquesta darrera potser semble a hores d’ara fins i tot ingènua.
El cansament i el disgust van de la mà, perquè els sismes no acaben mai, però l’esperança i la dignitat ens donen forces per a lluitar en favor de la raó, de la ciència i del valors democràtics en l’educació. Perquè ho entenguen, valga de paràfrasi un fragment poètic en castellà; confie que Miguel Hernández i el Serrat castellanocantant sí que els sonen:
Para la libertad, sangro, lucho, pervivo (…)
porque soy como el árbol talado que retoño:
aún tengo la vida.
