Publicat a La Veu, 23 de juliol de 2023
El meu nebot ha portat el seu fill a visitar la rebesàvia i m’ha fet arribar la foto de tots dos; l’àvia mira dolçament el nadó i ell, amb un somriure, li torna la mirada. No és una foto més, és la foto.
Entre els dos hi ha 86 anys de diferència, un colp d’estat, la Guerra Civil, la fam, la repressió, la democràcia i una pandèmia. La generació de ma mare, que en la seua infantesa ha passat una guerra i molta fam, ara, en els darrers anys de la seua vida, encara han hagut de viure una pandèmia, i la gent gran ha estat un dels col·lectius que més ha patit aquesta situació. Ella ha estat afortunada en sobreviure al virus, però l’empremta que ha deixat en les persones grans no té remei. Quan ara acarona el seu rebesnet, l’acaricia o simplement el mira, és conscient de la importància que a hores d’ara té aquest fet, per desgràcia durant molts mesos la pena ha estat l’amiga més fidel.
Ma mare quasi no ha anat a l’escola i pràcticament sols parla valencià, per descomptat que el castellà l’entén i, si cal, i amb esforç també l’utilitza. I em consta que a la residència on s’està hi ha molta gent en la mateixa situació que ella; però, malauradament molts treballadors de les residències de gent gran a les nostres terres són nouvinguts que no parlen el valencià. Tenim un problema, i gros.
Els nostres majors mereixen un respecte i un esforç per part de tots, centres públics i privats. Un requisit imprescindible per a entrar a treballar en un centre de majors hauria de ser entendre i parlar valencià. No és un tema menor; si la persona que t’ha d’atendre no sap el que vols o necessites, anem malament.
El passat 27 d’abril a Vila-real vaig poder assistir a la xarrada de Xavier Serra i Labrado sobre l’emergència lingüística que organitzaven l’Associació Cultural Socarrats i Plataforma per la Llengua. El ponent ens animava a conquistar la gent des de la simpatia i l’amabilitat, però també des de la fermesa de no renunciar a la nostra llengua en cap espai ni situació, i jo ara li faig cas: necessitem que es respecten els nostres drets lingüístics i, sobretot, en un assumpte tan delicat.
Jo, de tant en tant, ensenye la foto del nadó a ma mare i sempre em diu «que és el xiquet més bonic que hi ha en tot el món», i riem totes dues. I sí que és ben guapo, i quan es faça gran parlarà, escriurà, cantarà i riurà en valencià, perquè la llengua dels seus avantpassats és també la seua i la llengua d’u és com la mare, se l’estima sense condicions.
