Crònica de Josep Usó / Fotos A. C. Socarrats
Susanna Lliberós presenta el seu darrer poemari.
Aquest dissabte, la poetessa i periodista Susanna Lliberós, que també és membre de l’associació cultural Socarrats, ha presentat a Vila-real el seu darrer poemari, El Crit, premi de poesia Jaume Bru i Vidal Sagunt 2022.
L’acte ha tingut lloc als jardins de la casa de Polo, on ens hem aplegat una bona quantitat de persones. Malgrat tot el que es puga dir i pensar, la bona poesia, i en valencià, interessa. I molt.
L’acte ha començat amb la introducció de la regidora de Cultura de l’Ajuntament, Rosario Royo. A continuació, hem gaudit de la presentació de l’obra i de l’autora a càrrec del poeta Josep Lluís Abad, que ja ens ha explicat la impressió que li va causar el poemari quan ella li’l va deixar llegir, abans de prendre cap decisió. Abad ens ha recalcat l’enorme sinceritat i capacitat de mostrar els més íntims sentiments que traspuen els poemes d’El Crit. També ens ha contat una interessant història que relaciona la poesia, l’amistat i les quereguilles, que és com a Vila-real anomenem les pataques.
Per fi, ha pres la paraula Susanna Lliberós. L’autora ens ha contat com és que, per a ella, la poesia és una manera no només de comunicar, sinó també d’aconseguir transformar els mals moments en sensacions millors. Els dolors en esperança i les tristors, les pors o les incerteses en quelcom de millor. Perquè la vida té bons i mals moments. I fins i tot dels pitjors cal ser capaç de treure’n alguna cosa bona. I de compartir-les. Al capdavall, això és també, la poesia. Mentre ens explicava com i quan va anar escrivint, ens ha arribat a dir, en un detall d’un humor finíssim, que aquells que mai han patit el desamor són uns privilegiats; tots hem entés, però, que el desamor només pot existir després de l’amor.
I encara ens ha regalat amb la lectura d’algun dels poemes de l’obra. No massa, per a no fer-nos avançament i permetre’ns llegir-la a casa, amb tranquil·litat i sense pressa. Un de tants, fonamental per a ella, ens l’ha recitat de memòria.
En algun moment de la lectura, inclús s’ha arribat a emocionar. No hi pot haver millor prova de la sinceritat abocada en els seus versos.
En acabar, després d’esperar pacientment que l’autora ens dedicara el llibre i ens fera un somriure dels seus, hem pogut gaudir d’una bona estona d’agradable conversa amb persones estimades, conegudes o que feia temps que no veiem. I tot, amb l’acompanyament d’un bon vi i uns bons aperitius. Al capdavall, un matí redó.
