Crònica d’Anna Asensio / Fotos de Fermí Font
Dijous 27 d’abril, hem pogut assistir a la xarrada de Xavier Serra i Labrado “Emergència lingüística”, organitzada per la nostra associació juntament amb Plataforma per la Llengua, a la sala de Conferències de la Fundació Caixa Rural.
Després d’una breu presentació del ponent per part d’Anna Asensio, vicepresidenta de Socarrats, en què ha destacat la trajectòria literària de X. Serra, Toni Royo, en representació de Plataforma per la Llengua ha remarcat la importància d’aquestes convocatòries per a reflexionar sobre l’ús de la llengua i ha recordat que Vila-real s’ha caracteritzat en la Transició per ser capdavantera en la normalització lingüística, tant en l’àmbit educatiu, als instituts, com en la ràdio, amb falques publicitàries en valencià.
Xavier Serra ha iniciat la seua intervenció apel·lant al necessari equilibri entre la desesperança i la il·lusió a l’hora d’abordar l’estat i l’evolució del català, i ha contextualitzat la situació de la nostra llengua obrint una panoràmica més àmplia sobre altres llengües minoritzades.
Primerament ha exposat el cas del txuktxi, una llengua amb uns 15.000 parlants, que sempre ha tingut molta estabilitat tot i el nombre reduït de parlants, entre altres raons pel seu aïllament, i que es va mantindre sense gramàtica i no s’escrivia fins que Vladimir Bogoraz en va crear la gramàtica i el diccionari a principis del s. XX, i en aquest sentit Xavier ha destacat com l’acció d’un sol home pot ser fonamental per a l’evolució d’una llengua.
Seguidament ha exposat el cas de l’ídix, que era la llengua dels jueus del centre i l’est d’Europa, amb uns 20 milions de parlants als anys 30, i ha explicat que era una llengua marcada, que sols usaven els jueus i que els identificava com a jueus, fins al punt que si algú deixava de ser jueu, deixava també de parlar ídix. Als anys 30 era una llengua amb una cultura molt forta, amb diaris i teatres que programaven únicament obres en aquesta llengua, i fins i tot un premi Nobel de literatura, Issaac Singer. En canvi, ara és una llengua pràcticament desapareguda, perquè quan Israel va determinar que la llengua del nou estat seria l’hebreu, que en aquell moment era una llengua morta, desapareguda des de feia segles, que sols tenia un ús ritual, en la religió, equiparable al llatí, l’ídix va deixar de ser útil, i en 10 anys l’hebreu ja es feia servir amb normalitat i havia arraconat l’ídix.
Xavier Serra també ha parlat del còrnic, una llengua que s’havia parlat entre Gal·les i Cornualla i que es considerava extingida al segle XVIII, però que la voluntat de 18 o 19 famílies ha aconseguit reviscolar en la dècada dels 60 amb el mer fet d’assumir-la com a llengua familiar, i parlar sempre a casa el còrnic. Actualment el còrnic té uns 1.000 parlant i un programa de ràdio setmanal a la BBC, i la Unesco ha eliminat el còrnic de la llista de llengües extingides. Aquest és un bon exemple de com la voluntat dels parlants és la clau de volta per a la pervivència d’una llengua.
Serra ha continuat exposant que el cas català no és únic, que hi ha unes 6.000 llengües que s’estima que entre el 70% i el 90% hauran desaparegut l’any 2100. No és un fet nou, sempre han desaparegut llengües, com és el cas del llatí i del grec antic, però es tractava d’un procés lent; el que és excepcional en aquests moments és el procés tan accelerat de desaparició d’algunes llengües. En aquest sentit, és evident que el nombre de parlants és important, però ha d’anar acompanyat d’altres factors, perquè res no assegura que una llengua amb una cultura ben viva, com era el cas de l’ídix, perdure, si els seus parlants no la senten útil i la continuen usant. I en aquest sentit, el punt fonamental és la transmissió intergeneracional, aquell moment en què el parlant decideix quina llengua transmet al seu fill.
Xavier Serra ha insistit que tot no es resol a l’escola, sinó que és molt més rellevant el que es fa a casa, i especialment en la primera infància, fins als 4 anys. L’escola pot també ser, com s’ha demostrat en el Franquisme, un dels factors més destructius d’una llengua, però no és igual de bona per a consolidar la llengua si no té, a més, el suport de l’entorn familiar.
En l’apartat de les estratègies Serra ha destacat que una llengua comença a morir quan comença a perdre funcions, quan deixa de ser útil per a determinats àmbits, i en conseqüència, perd vocabulari i perd vitalitat, però el català no ha renunciat a cap funció, és viu en tots els àmbits, i ha destacat la gran tasca que l’Institut d’Estudis Catalans ha fet per a la consolidació de la llengua en els diferents àmbits de coneixement i la normalització de la terminologia. El català té escola, té administració… i la funció principal dels parlants és denunciar, sense perdre el sentit de l’humor, quan veiem que no es respecten els nostres drets lingüístics, per a assegurar-nos que el català manté totes les funcions actives. També ha remarcat la gran vitalitat que el català ha tingut i té en les xarxes, i com, gràcies al voluntarisme, la Viquipèdia és un instrument magnífic a l’alçada de llengües amb estat.
És cert que ens posen molts problemes, ha continuat X. Serra, i que tenim factors en contra, però si ens mantenim reivindicatius, podem avançar i aconseguir ocupar espai: l’espai sonor, amb la música en valencià, l’espai al carrer, amb les retolacions i la toponímia… cal marcar el territori i ocupar l’espai. I no confiar-nos en la “solució burocràtica”, que seria un dels perills més grans, perquè votar cada quatre anys no serveix de res si dia a dia no reivindiquem el que és nostre, i la nostra acció diària, quan anem a comprar, al restaurant, en les expressions culturals… La batalla està a la caixa del supermercat, en la fruiteria, en la vida quotidiana… és ací on cal que la llengua conserve les funcions, i després ja anirem a exigir als polítics.
Finalment Xavier Serra ha destacat que sovint no parlem valencià per por, perquè hi ha un odi lingüístic que cal visibilitzar, de la mateixa manera que el feminisme ha visibilitzat les conductes masclistes. Tots hem sofert, en major o menor mesura, agressions lingüístiques, i com que tots els catalanoparlants som, com a mínim, bilingües, de vegades canviem de llengua per por.
Ha assenyalat que el còrnic avança perquè no té enfront l’odi de ningú, però nosaltres ens hem d’enfrontar a persones que ens manifesten conductes d’odi. I la millor defensa és no dissimular la nostra condició de valencians, i abordar les situacions comunicatives ocupant l’espai com a valencians, dient “bon dia”, sense amagar la nostra condició de valencians. I, imitant el feminisme, visibilitzar l’agressor. I tot això amb una renovació dels nostres arguments, conquistant la gent, des de la simpatia i l’amabilitat, però també des de la fermesa de no renunciar a la nostra llengua en cap espai ni situació. I hem d’aconseguir que estiga mal vist atacar la llengua, perquè quan ens demanen que canviem de llengua, n’estan impedint l’ús normal i això és un atac a la nostra llengua i a nosaltres com a parlants.
La llengua, ha insistit, no és sols un vehicle de transmissió de pensament, sinó que és una manera de pensar, una manera d’entendre el món, perquè quan pensem, pensem ja dins d’una llengua, i quan aquesta desapareix, desapareix tota una cosmovisió, tot el depòsit cultural d’aquella llengua.
En el torn de preguntes Xavier Serra ha exposat que totes les llengües en contacte tenen interferències, i que el fet que el castellà i el català siguen llengües tan semblants podria ser un avantatge per a la pervivència de la nostra llengua, però que el problema rau en l’actitud, més que en la dificultat d’aprendre.
Serra ha acabat remarcant que el problema és el bilingüisme dels catalanoparlants; aquesta és una situació molt perillosa, perquè per una amabilitat mal entesa o per altres circumstàncies, podem acabar abandonant la nostra llengua. I ha insistit en el concepte de “llengua amagada” quan els catalanoparlants opten per invisibilitzar-se, per evitar situacions hostils.
