Publicat a La Veu, 25 d’abril de 2023
L’altre dia circulava per Twitter un vídeo de La Gira Europea, un pòdcast estrenat recentment, on es feia un discurs tristament encertat sobre això de ser, els valencians, un poble bregat en mil derrotes. En concret, en moltes batalles perdudes. Una d’elles, la d’Almansa el 25 d’abril de 1707.
Enguany es tornarà a celebrar eixa diada com a reivindicació històrica i nacional dels valencians. Podria entendre’s, però, que enaltir una batalla perduda és tenir una certa moral de derrota. ¿Vivim els valencians en un derrotisme pel fet de celebrar una batalla perduda? Per un costat, no crec que «els valencians», així com a totalitat social i demogràfica, visquem en cap sentiment absolutament compartit. No hi ha homogeneïtat moral en els qui habitem el que anomenem País Valencià –i això sempre fa bé recordar-ho. Per un altre costat, el que potser ens importa més respondre: ¿vivim els que ens preocupem per això de la qüestió nacional valenciana en una suposada moral de la derrota?
L’única cosa que m’agradaria apuntar en aquesta celebració és que no és eixe un marc de debat que considere oportú. Si aquesta moral del derrotat existeix, haurem d’acceptar que també n’hi ha d’haver una que siga una moral del victoriós. ¿Té el nacionalisme espanyol castellanitzant –o el francès i francòfon, per dir-ne un altre– una moral de victòria? La meua preocupació és que, efectivament, tenen alguna cosa semblant a una moral del victoriós: la moral d’imperi. De fet, darrerament, només es veu en el debat públic i polític una demostració de tindre més que una moral, una nostàlgia de l’imperi. ¿Tenim, els qui celebrem el 25 d’abril, també algun tipus de nostàlgia? ¿És que voldríem ser ara aquells maulets que lluitaren pel bàndol austriacista?
Sé que no descobrisc res si dic que la lectura nostàlgica del passat suposa una certa postura reaccionària. «Make America Great Again», diuen certs ianquis per a tornar a ser imperi; «la Conquista fue la primera globalización», diu l’espanyolisme per a rememorar el seu passat imperial. Per tant, en un present on hi ha un ús reaccionari del passat, què en podem fer els qui volem celebrar el 25 d’abril de 1707 com a moment clau en la història dels valencians?
L’únic que em ve al cap és continuar celebrant-lo com un dia clau: molt més digna una derrota un 25 d’abril que una suposada victòria un 9 d’octubre. Però també em ve al cap –i al cos– una necessitat: davant l’impuls de la moral nostàlgica, cal «descolonitzar la identitat», com li agrada dir a David Segarra. Cal recordar que hi va haver moments històrics previs a la batalla que rememorem el 25 d’abril, com l’expulsió dels moriscos el 1609, que fan la societat valenciana d’aquell moment una de ben poc desitjable. Convé, per tant, celebrar el passat sent sempre conscient que la nostra defensa nacional és per al present i cap al futur. Hem de ser conscients, doncs, que és ben cert que hi ha mals que venen d’Almansa, però aquests no són tots els nostres mals.
