Publicat a La Veu, 26 de març de 2023
El Tribunal Constitucional acaba d’avalar la LOMLOE. Era l’abril del 2021 quan el TC admetia a tràmit un recurs de dos partits polítics de la dreta espanyola contra la Llei Orgànica de Modificació de Llei Orgànica d’Educació (LOMLOE), més coneguda com a «Ley Celáa», per «vulnerar la Constitució», segons els recurrents. I ara fa més d’un any que el magistrat Ricardo Enríquez va elaborar el projecte de sentència sobre l’esmentat recurs.
Es coneixen suficientment les motivacions ideològiques que hi havia al darrere del recurs, però la intenció del meu argumentari no va per aquest camí, sinó per posar la mira en les connotacions semàntiques del projecte de sentència en les articles referits a la llengua, a les llengües considerades oficials al nostre territori, el lloc on vivim i paguem els impostos. Anem a pams. L’aval parcial del magistrat ponent incloïa la part de la llei on s’assenyala que «les administracions educatives garantiran el dret dels alumnes i les alumnes a rebre ensenyaments en castellà i en les altres llengües cooficials en els seus respectius territoris, de conformitat amb la Constitució espanyola, els estatuts d’autonomia i la normativa aplicable». El mateix magistrat havia expressat en l’esborrany que «una presencia razonable del castellano es imprescindible». I és aquest punt, centrat en la paraula «raonable», el que ha motivat el meu interés.
Per fer-ne comparativa amb la frase destacada, en l’àmbit del Dret Penal un dubte raonable pot significar l’absolució de responsabilitat penal en un delicte, a causa de no demostrar-se culpabilitat amb proves verificables. Però què hem d’entendre per «raonable» aplicat a la presència d’una llengua en l’ensenyament acadèmic? Perquè la presència raonable ha de convertir-se en presència quantificable: dins de l’ouera de les llengües, en les hores on se’n vehicula una s’ocupa una part percentual del total que les lleis contemplen, que en el cas del País Valencià, ara per ara, són la LOMLOE i la Llei 4/2018 de plurilingüisme. Què vol dir això? Que estem obligats a inferir que l’adjectiu «raonable» és aritmèticament representable pel 25% (mínim) del total d’hores en què es vehiculen les matèries o assignatures a totes les etapes educatives, segons la llei estatal.
El preàmbul del text original de la Llei Orgànica resa que l’educació dels joves «és el mitjà més adequat per a desenvolupar al màxim les seues capacitats, construir la seua personalitat, conformar la seua pròpia identitat i configurar la seua comprensió de la realitat…». Aleshores, com encaixa una «presència raonable» del castellà en aquesta premissa sense atendre les condicions sociolingüístiques i socioculturals del context de cada zona i centre, de les famílies i l’entorn? Durant uns quants anys s’ha comprovat que un ensenyament en valencià des d’edats primerenques afavoria l’aprenentatge d’altres llengües i evitava, en part, el desviament de l’equilibri competencial entre el castellà (present a tots els àmbits de la vida) i el valencià, que hui en dia comença a convertir-se en llengua de laboratori acadèmic que l’alumnat abandona quan passa del centre escolar al carrer, per imitació al món adult.
En tot cas, el diagnòstic i la recepta fets per la magistratura, des del meu humil parer, basa la determinació de la raonabilitat en uns paràmetres de distribució lingüística a l’ensenyament-aprenentatge que no analitza el punt de partida en què es troba cada llengua oficial per a complir les condicions d’arribada a la meta exigides per la mateixa normativa legal, que demanen una igualtat en el domini competencial del valencià i el castellà que mai es podrà complir des de criteris de raonabilitat, entesos «conforme a raó» en el significat tradicional aplicat pels jutges. Desconec quantes versions de reggaeton en valencià pot haver-hi, però sé que tot el que s’escolta està en la llengua de Puerto Rico que, com no soc secessionista lingüístic, és la mateixa que ens han encomanat des del Reino de Castilla.
Si realment es pretén que els preceptes de les lleis siguen raonables, en un sentit de veracitat com el que postulava el filòsof austríac Popper, caldrà atendre les necessitats dels contextos escolars dels pobles on les llengües en convivència no tenen les mateixes oportunitats socials i els drets de l’alumnat pengen del fil de l’oportunitat que els ofereix la reglamentació educativa.
Evidentment no pretenc que tothom estiga d’acord amb la meua opinió, perquè reconec que puc estar marcat per alguna tendència literària, com diria Pablo Neruda en les seues memòries «Confieso que he vivido», de 1974: «Así como a las personas más razonables les costaría mucho ser poetas, quizá a los poetas les cuesta mucho ser razonables».
