Publicat a La Veu, 15 de desembre de 2022
Els més majors encara recordaran els darrers anys de la dictadura franquista, però els més joves no acaben d’imaginar-se com era la repressió ideològica que des del poder es practicava. Per això fou tan sorprenent que a finals dels seixanta un grup d’adolescents de la congregació d’Els Lluïsos de Vila-real –cap d’ells tenia més de 18 anys- iniciara un procés de dignificació de la seua llengua i acabés convertint-se en un potent nucli de reivindicació democràtica i nacionalista.
Crearen el col·lectiu «Acorde» per fer una revista parlada sobre la música que els agradava. Després vingueren els cursets de valencià, els concerts de la Nova Cançó i el 1972 organitzaren un concurs de teatre en valencià. La idea de potenciar l’ús social de la nostra llengua els portà a crear l’Aplec de la Plana al Termet de la Mare de Déu de Gràcia el darrer cap de setmana de setembre de 1973. L’Aplec de la Plana de Vila-real es feu sense cap classe de subvenció econòmica per part de ningú. L’Aplec es finançava mitjançant la venda de cintes de senyera que la gent es penjava al pit i la venda de la beguda del bar que gestionàvem els organitzadors. Vora un miler de persones s’aplegaren a l’ermita el primer any per escoltar «El deu de la Vila» de Vila-real i altres col·lectius de la comarca. La major part no cobraven. I el preu dels professionals era ridícul. Per exemple, Joan Isaac cobrà 700 pessetes. L’acte el clogué Pere Tàpies. Però l’Aplec no es volia que fora únicament musical i comptàrem també amb la presència del poeta Miquel Peris i Segarra, que recitava els seus poemes a sota d’un pi a la gent que se li apropava. Créiem que Miquel ens posaria a caldo per la poca assistència que tenia, però l’endemà anava pregonant per tot Castelló que era un dels actes culturals més entusiasmants en què havia pres part. L’Aplec fou un èxit engrescador. Les cintes de senyera es vengueren molt bé i una barra on no hi havia jornals a pagar aportà molts ingressos. L’Aplec es feu sense un duro, s’havia pagat tot i tots estaven contents. No obstant això, algú degué prendre por i ens demanà que al proper any a més de demanar permís a l’Ajuntament, ho férem també al Govern Civil. I així ho férem a partir d’aquell moment.
La tercera edició fou la primera en què clarament la consciència nacionalista, democràtica i antifranquista es feu molt present. Just dos dies abans de la celebració de l’Aplec, que portava per eslògan «Ara més que mai», el franquisme afusellà les cinc darreres persones de la seua llarga història d’ajusticiaments. Els assistents a l’Aplec tenien por i la remor proclamava suposades accions repressores, que per sort no es confirmaren. La por i la ràbia eren ben paleses i el darrer cantant en ser programat fou el cantautor Rafa Xambó amb les seues cançons reivindicatives i nacionalistes. El públic estava silenciós, però l’aplaudiment tronador de la gent en acabar cada cançó ho deia tot: hi havia molta por i moltes ganes de canvi.
El IV Aplec fou ja descaradament un cant de llibertat. Estàvem en un moment predemocràtic i els partits polítics feren acte de presència massiva muntant paradetes amb publicitat dels seus partits i les senyeres, les banderes roges i alguna republicana també onejaren durant diversos moments. Fins i tot la Unió Democràtica Militar, els militars demòcrates, penjaren una gran pancarta que donà peu a un procés militar. Jo vaig ser una de les tres persones que va haver d’anar a declarar davant d’un coronel de l’exèrcit. Anàrem les tres persones que havíem sol·licitat permís per fer l’Aplec. Per sort, no ens acusaren de res. Posteriorment, he llegit que es produí una multa de 50.000 pessetes, encara que la meua memòria no ho recorda. Aquell Aplec fou sense cap dubte el millor de tots. Comptàrem amb la presència de grans cantautors i un nombre desbordant d’assistents. L’any següent, jo estava fent el servei militar, i no vaig fer part de l’organització del V Aplec. Fou un gran aplec, que no tingué en compte que no es pot estirar més el braç que la màniga.
El mateix col·lectiu de joves que havíem organitzat els aplecs anteriors encara ens reunírem per a fer el VI Aplec de la Plana. Prèviament havíem mantingut una conversa amb l’Ajuntament per a sol·licitar finançament municipal. La corporació municipal (UCD) ens concedí 100.000 pessetes, quantitat totalment insuficient. En aquell temps tots es deien demòcrates, però alguns pensaven que calia tallar les ales a aquell moviment valencianista tan popular. L’opinió majoritària de tots els organitzadors era que amb aquella quantitat no podíem tornar a fer l’Aplec. Enric Arenós, Quique, fou l’únic dels presents que digué que si paràvem de fer-lo, l’Aplec senzillament desapareixeria. Tots els altres votàrem per no fer-lo. I les paraules d’Enric es convertiren en profètiques. Posteriorment es continuà celebrant l’Aplec per altres pobles de la Plana, però amb un altre grup d’organitzadors.
Tant de bo l’any 2023, quan es compleix el 50 aniversari, algun col·lectiu de joves intentés recuperar aquell Aplec de Vila-real tan emblemàtic.
