Publicat a La Veu,
Franco morí al seu llit, fa quaranta-set anys. Des d’aleshores, els valencians hem fet de tot per tal de recuperar el valencià, que és, com deia Joan Fuster, la manera que tenim d’anomenar el català. I es començà a ensenyar valencià. La llengua es va convertir en una assignatura més. Semblava que tot milloraria. De seguida, ens va arribar la Batalla de València. Des de determinats mitjans i partits polítics es va generar antipatia envers el valencià, els qui el defensàvem o el parlàvem, que sovint era odi. I va haver agressions, bombes i atemptats amb ferits. Això sí; sense cap detingut.
Es crearen programes d’immersió lingüística i d’incorporació progressiva. Per evitar tensions, no s’aplicà a zones castellanoparlants. Allà, com a molt es feia una assignatura en valencià. Però el discurs de l’odi envers llengua i els parlants va continuar.
Malgrat tot, seguírem treballant. Començaren els premis Sambori. I les cartes als Reis es podien enviar en valencià. Fins i tot Punt2 feia bona programació infantil.
Però després de quaranta anys de la transició, al pati de l’escola es parla castellà. I a la sala de professors, també.
Ara ens trobem discriminacions lingüístiques; un funcionari públic, des d’un policia fins a un sanitari, obliga un valencianoparlant a canviar de llengua si vol ser atés. L’argument és senzill. Ells no tenen obligació de saber valencià. I és cert. Tots tenim l’obligació de conéixer el castellà, segons la Constitució. I el dret a fer servir el valencià.
Nosaltres ens queixem, reclamem; però no ho entenem. No som valencians. Som espanyols de províncies. Que insistim en parlar valencià. I això molesta. Per això ens castiguen. També en les inversions. L’any passat només s’executà un terç de l’obra pública pressupostada. No hem collit les taronges, mentre les de la resta del món entren ací sense problema. Els trens de rodalia triguen més ara en anar de València a Castelló que fa cinquanta anys. No tenim enllaç ferroviari amb el nord del país. Si es vol arribar a Barcelona, la cosa es complica. Tampoc es pot exportar per ferrocarril, perquè tenim la via d’ample ibèric (quatre peus castellans).
Els nostres polítics ploren i es queixen. I ens diuen que si no els votem a ells, vindran els altres.
Sembla que qui mana, qui manté la Dama d’Elx a Madrid; qui balafia en AVE per anar i tornar a Madrid. Qui permet que les taronges del tercer món arriben a Europa per davant de les nostres, qui ha fet desaparéixer bona part de la flota de pesca dels nostres ports i qui ens bombardeja amb allò de: tu què prefereixes? Que un metge t’atenga en valencià o que siga una bon metge?, ens considera enemics. No pensem com ells, ens entestem a cultivar la terra, a mantindre indústries, a exportar el que fem, a prosperar per mèrits propis, i també a parlar Valencià. No som com ells. I si no eres com ells, eres el seu enemic. Per això ens passa el que ens passa. Per això no ens en sortim. L’única conclusió objectiva que podem treure és que ens volen pobres i ignorants.
