Publicat a La Veu,
Tinc una imatge al cervell. Se situa al pati d’una escola grisa, la dels anys finals del Franquisme: els alumnes esperen arrenglerats en files, cadascú amb els companys de classe, que sone el senyal per entrar a classe, i, mentrestant, conversen. Molts d’aquells matins, el tema és el programa que passaven la nit anterior per televisió. Per la Primera, clar: només n’hi havia dues i l’altra a penes la veia ningú. La peça clau d’aquella conversa era que tots havíem vist el mateix programa i, per tant, podíem opinar-hi. Aleshores, jo ja llegia els meus llibres. Però no tenia ningú amb qui comentar-los: i no perquè fora l’únic alumne que llegia -pocs, però n’hi havia més-, sinó perquè era molt difícil que les nostres lectures coincidiren. Així, jo, que mai no m’he estimat massa la televisió, parlava de sèries o d’actuacions musicals o de documentals de fauna, però no podia parlar del que més m’apassionava: els llibres que acabava de llegir.
Els clubs de lectura han vingut a resoldre aquesta equació. A facilitar, als amants de la lectura, la possibilitat de transcendir l’experiència íntima i posar-la en comú amb altres lectors. Entre els efectes benèfics dels clubs de lectura, hi ha la socialització, el compromís de llegir (o de tornar a llegir, en molts casos), la possibilitat d’aprofundir en la comprensió dels textos a partir de les experiències de la resta de participants o l’opció de descobrir nous títols, entre altres. I, en alguns casos, també l’oportunitat de compartir sessió amb l’autora o l’autor del llibre i conèixer, de primera mà, la cuina de l’escriptura. No és d’estranyar, doncs, que en poc de temps hagen proliferat tant.
Fa dotze anys, però, poca gent n’havia sentit a parlar, dels clubs de lectura. I no sé si n’hi havia cap que prevera que, en poc de temps, es convertirien en una de les principals ferramentes de promoció de la lectura. He dit dotze anys perquè va ser aleshores que, una mica a les palpentes, l’associació cultural Socarrats de Vila-real va promoure el seu. Un dels primers del país dedicat en exclusiva a la lectura de novel·les en català i actualment un dels que compta amb més membres inscrits: més de cinquanta receptors de les convocatòries i entre vint-i-cinc i trenta-cinc participants de mitjana. Entre ells, hi ha lectors que no han deixat mai de ser-ho, però també d’altres que llegien poc o que només ho feien en castellà i ara ho fan en les dues llengües, i alguns que havien abandonat la lectura perquè no tenien temps i ara han recuperat el costum. És una aportació mínima a l’estadística, si voleu, però que demostra el potencial expansiu de l’hàbit lector d’aquesta senzilla ferramenta.
Conscients d’aquestes virtuts, i del seu paper social, algunes biblioteques, les més compromeses, s’han plantejat la creació del seu propi club, bé a través del personal propi, bé a través d’empreses de dinamització cultural. Però no sols les biblioteques. De fet, en els darrers anys han sorgit clubs arreu del territori. De genèrics, que llegeixen allò que els ve de gust, però també d’especialitzats: en llibres infantils, en novel·la negra, etc. De presencials, la majoria, però també de virtuals. I, al costat dels clubs impulsats des de les instàncies públiques, hi ha també d’altres que són el fruit de la iniciativa particular dels lectors. En alguns casos, com és el dels Socarrats, emparats per una associació que impulsa i dona cobertura a la iniciativa. Però també hi ha simples reunions de lectors que s’autoorganitzen: clubs d’amics, de companys de treball, de mares i pares d’alumnes, etc.
La resposta institucional davant d’aquest fenomen ha estat dispersa i insuficient. Hi ha ajuntaments que fa anys que impulsen el seu club i d’altres que consideren que les biblioteques són simples magatzems de llibres, més o menys actuals. O que el tracten amb certa displicència i liciten la contractació al millor postor, sense reparar en les condicions de qualitat i l’experiència de les empreses aspirants, algunes de les quals potser ni tan sols tenen activitat en l’àmbit cultural. En tot cas, es troba a faltar un paraigua, un pla de foment dels clubs de lectura promogut des de la Generalitat que els impulse de manera adequada i els done suport. Que facilite la gestió dels que ja funcionen i que els incentive en aquells llocs on encara no n’hi ha, bé perquè no coneixen aquesta ferramenta o bé perquè el pressupost no els arriba per posar en marxa un club. Que contribuïsca a consolidar aquells clubs de condició més precària. O que establisca un mecanisme, sense traves burocràtiques excessives, per facilitar la presència de les autores i els autors als clubs de lectura en condicions dignes. Perquè hem parlat de les conseqüències directes dels clubs de lectura, però també n’hi ha d’altres d’indirectes: la possibilitat de generar cultura en espais afectats pel despoblament, la d’integrar els nouvinguts, la de cohesionar determinats col·lectius (tercera edat, joves, mares i pares d’alumnes, etc.) o la de visibilitzar l’obra de les escriptores i els escriptors valencians. I són només alguns exemples.
És cert que, fa unes setmanes, la Conselleria de Cultura va llançar un programa, Llegim als pobles, de visites d’autors. Un programa que fa pinta que no s’ha consensuat amb ningú i que, de fet, s’ha presentat d’una forma un poc estranya. Que va adreçat als ajuntaments i no a les biblioteques o als clubs, un greu error, ja que, d’aquesta manera, no es garanteix el contacte directe entre autors i lectors. Que no prioritza la presència d’autors que escriguen en valencià, de manera que només el compromís individual dels demandants pot evitar que, de fet, siga una contribució a minoritzar encara més la lectura en valencià. I no sols això: tampoc no contempla la possibilitat que accedisquen al programa els clubs de lectura sense vinculació institucional, de manera que deixa de costat els clubs més desfavorits. I que, a més, sembla una iniciativa puntual, quan el que cal és un programa de llarg abast.
La Fundació pel Llibre i la Lectura, FULL, també ha rellançat fa poc el seu club de lectura, abans virtual, i l’ha reconvertit en un ventall de recursos que posa a l’abast dels clubs de lectura, tot i que en la pàgina web no acaba d’explicar de quina manera. De moment, ofereix un grup tancat de títols, no sé si també d’autors, que potser caldria obrir més i convertir en un servei a demanda dels clubs. Potser n’és la intenció, ja que, com dic, al web no explica molta cosa. Confiem que siga un punt de partida.
Des de l’associació cultural Socarrats seguirem impulsant el nostre club, amb ajudes o sense. Com ho faran, estic convençut, la resta de col·lectius, institucionals o no, perquè no volem renunciar a una experiència que ens aporta tanta satisfacció personal. Però ens aniria bé que l’administració -la local que encara no s’hi ha compromès, però sobretot la Generalitat, a través de la Conselleria de Cultura- prenguera consciència del fenomen i de les seues potencialitats i ens ajudara a continuar creixent. És a dir, que complira amb la seua missió de fomentar la lectura. Ni més ni menys.
