Publicat a La Veu,
En aquest món d’economia global, on mai es globalitza la democràcia ni els drets humans, podem trobar pertot arreu estats centralistes i centralitzats i estats federals, però el cas d’Espanya continua sent diferent perquè, des de la transició, resulta molt difícil explicar-li a un estranger què és exactament una autonomia.
Diuen que les autonomies tenen transferides competències en educació, sanitat, etc., però només està transferida la gestió perquè qui envia els diners per pagar despeses, professors i manteniment encara és l’Administració central, mentre en l’àmbit legislatiu es pretén que la Llei educativa de torn (que canvia cada quatre anys) siga igual d’útil per a una autonomia monolingüe o per a una bilingüe com la valenciana. El mateix passa en Sanitat: l’Administració central envia els diners que considera a cada autonomia, sense un criteri unificat que contemple el factor demogràfic, per exemple, i a més imposa una llei comuna sanitària sense tenir en compte cap particularitat més… i sort que la pandèmia ha fet veure al Govern central la utilitat de les polítiques de proximitat, com ara l’autonòmica.
I si parlem en concret de l’autonomia valenciana, no hi ha dubte que és la més pobra de l’Estat, si en referim a finançament (transferències de l’Estat/5 milions d’habitants): ni som la primera en infraestructures viàries, ni sanitàries, ni educatives, ni molt menys en infraestructures audiovisuals, malgrat el treball d’À Punt després del cop d’estat audiovisual contra Canal 9.
El problema, si voleu, no és identitari sinó econòmic, encara que els valencians desconeixem la nostra història, és a dir, la que va encetar Jaume I entrant triomfalment a València un 9 d’octubre de 1238 i la que va voler ofegar, definitivament, Felip V a partir del 25 d’abril i la desfeta d’Almansa (on no va participar cap miquelet valencià, ni el mateix Joan Baptista Basset, líder maulet) que va propiciar els Decrets de Nova Planta de juny del 1707 quan, por el justo derecho de conquista, va imposar les lleis de Castella a tot el territori valencià, esborrant la gran obra política i legislativa del nostre Rei en Jaume el Fundador del Regne de València.
Tots els valencians haurien de saber que el Tribunal de les Aigües és la institució més vella d’Europa o que les Corts Valencianes (juntament amb les angleses) són el primer exemple de monarquia parlamentària del món, és a dir, que políticament els valencians hem tingut una Història pròpia com a Regne confederat dins de la Corona d’Aragó i molt anterior a l’absorció per part de Castella, després de la guerra de Successió. Per tant, si parlem de territoris històrics, als valencians tampoc ens guanya ningú i per això ens mereixem més respecte per part de l’Administració central: per a quan un finançament autonòmic just i ajustat a la població?, quan podrem recuperar el Dret Civil Valencià arrabassat també pel mal d’Almansa?
Espanya és un estat divers, multicultural i plurilingüe amb una diversitat de paisatges i tradicions espectacular que, cada any, aporta milions i milions de turistes, però als governants espanyols sempre els ha costat reconéixer aquesta diversitat enriquidora i, sobretot, el fracàs de l’Estat de les Autonomies que s’han anat empobrint, com la nostra, per l’infrafinançament, tot exceptuant les privilegiades amb règim fiscal propi (País Basc i Navarra) o la Comunitat de Madrid que fa d’aspiradora fiscal de la resta, absorbint empreses d’altres territoris a les quals atrau amb una rebaixa d’impostos que paguem entre tots.
Però siga com siga, som i serem valencians perquè sempre reivindicarem el Regne de València de Jaume I en aquest país mediterrani on els indígenes valencians seguirem amb molts problemes a l’hora d’explicar-li a un turista -de més enllà dels Pirineus- que és una Comunitat Autònoma i, més difícil encara, un Estat de les autonomies (?)…
