Per Santiago Vilanova
Publicat a Nosaltres la Veu, 8 de febrer de 2022
Pot tenir un poble data de naixement? Vull dir, pot tenir data com si fos un humà o un país com els Estats Units d’Amèrica del Nord, el quatre de juliol? Vila-real la té. El 20 de febrer del 1274. En aquesta data el rei Jaume I, des de València estant, dos anys abans de la seua mort, va atorgar als habitants una Carta Pobla.
Estàvem a terra de frontera, a la Serra d’Espadà encara hi havia una forta presència de sarraïns i també a la Vall de Segó. Calia assegurar el camí de la costa entre Peníscola i València i entre la mar i l’interior, entre Borriana i Onda. De manera que en els primers anys els repobladors de la Catalunya vella no tenien un interès especial en venir ací. Tot estava per fer.
Per això calgué donar forts incentius fiscals -no pagar impostos els primers deu anys- a tots aquells que vingueren a instal·lar-se ací. Fins i tot en els anys posteriors s’amplià la possibilitat que s’instal·laren repobladors moros , «sempre que les seues cases es situaren fora murades».
El tema de les murades és interessant perquè en realitat eren, quan es van acabar de fer mig segle després, les més fortes entre Peníscola i Sagunt. Però, a més, penseu: aquells pobles que tenen murades sempre estableixen una diferència entre els de dins i els de fora; «ser del poble», ser un xic o una xica del poble, és un amic. No ser del poble és una altra cosa.
Tres grups ètnics o religiosos s’establiren: els cristians, bàsicament d’origen català, com ho demostren els nostres cognoms. Els jueus, que es posaren a viure dintre de les murades, a la jueria, perquè eren de fiar, i estaven protegits pels reis, i per fi els sarraïns, una minoria, com hem dit abans, que vivien als ravals. La convivència entre ells no fou massa complexa. Una convivència que, lògicament, es va fer en català.
Vila-real, magníficament assentat al territori, encara tenia una altra qüestió favorable: l’aigua del Millars. Calia distribuir amb equitat l’aigua del «nostre riu». De manera que les ciutats de Castelló de la Plana, Borriana, Vila-real i Nules participaren del repartiment de les aigües. Es construí un assut i una sèquia i les tres partides rurals que nosaltres anomenem l’horta (Solades , Carinyena i Cap de Terme) tenen encara dret a l’aigua del Millars.
El nom de Vila-real li fou donat pel mateix Jaume I, ja que el poble depenia del mateix rei i no de ningú més. Però això no fou per altruisme, sinó perquè en aquest moment històric, la baixa edat mitjana, la rivalitat entre monarquia i noblesa obligava els monarques a assegurar-se fortes rendes directes.
Les ciutats del Braç Reial tenien una importància enorme dintre de l’estructura jurídica, i política, del Regne de València: Alcoi, Castelló de la Plana, Ontinyent, Alzira i sobretot València. Eren el suport fonamental de la Monarquia Catalano-Aragonesa. I no vol dir que no pagaren impostos; clar que en pagaven. Per exemple quan els berberiscs atacaven la costa havien de contribuir amb diners i amb homes, com va passar repetidament al segle XVI.
Ara, la nostra ciutat, que ultrapassa els cinquanta-mil habitants, està integrada per gent provinent de més de seixanta nacionalitats. Des de bolivians a marroquins o argelians, sent els romanesos el col·lectiu més nombrós. La globalització ha donat com a resultat una forta immigració, especialment entre els anys 2000 i 2010.
Però atenció, aquest fenomen que us esmente porta un perill enorme per a la nostra llengua. La integració s’està portant a terme en la llengua espanyola. Sols l’escola aguanta; però, fins i tot a dintre de l’escola, si hom observa la llengua relacional dels patis de les escoles és l’espanyol allò que empren els nostres fills o nets.
Per això ara, més que mai, em sembla imprescindible que coneguem els nostres orígens, la nostra història. Que la coneguem nosaltres i, també, que la coneguen els que han arribat recentment. Perquè com sempre hem dit «qui perd els orígens, perd la identitat».
