Crònica de Manel Pitarch del concert oferit per la cantant mallorquina a Vila-real. ‘Sóc també una Socarrada’, va dir a l’escenari
Són a prop de les huit del vespre. A la porta de l’Auditori conflueixen grups d’amics, es saluden, tothom vol dir la seua. Pels rostres es diria que van amb actitud animosa. Pels ulls, la il·lusió de l’estudiant que va a buscar la nota sabent que va fer un bon examen.
Precisament alguns fan anècdota i es remunten en el record a aquella edat, als aplecs. Aquells temps convulsos en què quasi tot estava per fer. Moltes idees, però massa censura i privació de llibertat. Per sort, la música ajudaria a esquivar la repressió i a fer creure en la revolució des de la cultura. Quant deuen a la cançó!, sempre ho pensen. El fenomen dels Setze Jutges creixia amb la incorporació d’una dona molt jove que cantava com els àngels. Raimon triomfava també fora de València i el règim franquista preparava les bombones d’oxigen i carregava de pólvora caducada els canons de l’extrema dreta.
La sensació entre els reunits, ara ja multitud, és que pot ser una nit especial. Se senten privilegiats. “M’han dit que cantarà alguna cosa inèdita, però no en sé res més”, comenta un barbut per davall d’unes ulleres minúscules, amb veu rocallosa, mentre la concurrència amiga li perdona la negligència de no haver aprofundit en el rigor la informació. Portes obertes i, en un bufit s’ocupen al complet tot l’espai de les butaques i llotges de l’Auditori Municipal Músic Rafael Beltran, de Vila-real. Què volen aquesta gent, que omplin a vessar la sala?
Un moment del concert celebrat a Vila-real.
A punt de començar el concert, les darreres converses accelerades d’una punta a l’altra de la fila, “a l’eixida en parlem”, alçant la veu ara que encara es pot… “Senyores i senyors, benvinguts, benvingudes a l’Auditori…”, avisa la veu en off, en valencià (no caldria matisar-ho si no fóra per la mancança lamentable de la normalitat), una veu femenina de fonètica perfecta, elegant i càlida. Tothom acaba de seure i guarda sagrat silenci en un dels temples de la cultura local. No s’obre el teló, ja es mantenia obert d’antuvi i mostrava dos micròfons i unes quantes guitarres, ah, i un guitarró. Ara sí, s’il·lumina i apareix el director del Festival BarnaSants de música d’autor, presenta l’actuació de la nit, que és un plaer que Vila-real s’hi haja incorporat com a seu del festival, la segona del País Valencià juntament a Alcoi, i que es ret homenatge a l’Ovidi Montllor perquè celebrem 20é aniversari des que “va marxar de vacances”, i que també està dedicat al Dia de la Dona i que l’activitat cultural d’intercanvi entre el País Valencià i Catalunya augmentarà més encara. Acaba el parlament i es retira. Ni cinc segons d”impasse’ i apareix a l’escenari la diva, acompanyada per Borja Penalba. Quan el públic decideix tallar els aplaudiments, pren la paraula. Gratitud envers l’organització del Festival, l’Ajuntament i el públic de Vila-real, una ciutat on –diu- hi va sovint, a més de sentir-se orgullosa per un fet que la unirà sempre a la gent d’allí: “sóc també una Socarrada”. Efectivament, va rebre el guardó de “Socarrada Major” l’any 2010, atorgat per l’Associació Cultural Socarrats, de la vila. Més aplaudiments, que creixerien en intensitat segons avançaria el concert. Comença amb les cançons dedicades a la mare, a la dona que li va donar la vida, l’educació, els valors de justícia i dret a la igualtat. Ja s’inunda tot de la veu, la veu etèria, ferma, simfònica, enamoradora i única de Maria del Mar Bonet.
ls comentaris generals a cau d’orella són tots el mateix, la increïble perfecció, encant i solidesa que la cantautora exhibeix en aquests moments. Comenta les fonts d’inspiració i el retorn a la seua estimada Mallorca i sembla que amb el relat porta a passejar el públic entre jardins i paisatges de metàfores en ple dia. I arriben els records emocionats a l’amic Ovidi, i aquella actuació compartida i antològica a l’Olympia de París, on Estellés s’hi va mobilitzar expressament per veure’ls cantar. I quant compartien junts i quant la feia riure… i canta l’ “Homenatge a Teresa”. I sembla que el mateix Ovidi cante amb ella i el Borja amb el Toti Soler. I arriba un altre regal, cançons que mai havia cantat de l’Espriu, i quin goig sobre el goig, una cançó de bressol i les cançons que arriben al final i ningú no vol que acabe tot i que ha oferit un munt de joies poètiques. I la part evocadora de l’àlbum reivindicatiu: “Què volen aquesta gent”, i se la veu contenta, inspirada. I vol provar la veu dels assistents i anuncia que hauran de fer cor en la tornada i algun espaviladet diu al seu veí de seient que segur que cantarà La Balanguera, i encerta, i la gent encara trasbalsada per la força del concert arranca com pot una veu tímida que no gosa embrutar l’ambient artístic tan alt i té por a desentonar i encara els assistents demostren que, malgrat tot, continuen de cos en la terra. I el Penalba fa parlar la guitarra i dibuixa tres dimensions en l’atmosfera vocal dels acords. I el públic no pot sinó esborronar-se d’emoció encara més, i de complicitat, i de pensar que està vivint un dels millors concerts que es poden viure i que aquesta catarsi correspon al tipus de cultura digna i pròpia que necessita, que ningú cal que invente o que reescriga, només que respecte i en participe, i que té una motivació arrelada a la riquesa històrica, lingüística i literària dels pobles que parlem català, i que comparteix l’art poètic dels Rosselló-Pòrcel, Costa i Llobera i tants altres.
L’ovació final és agraïda per l’artista mallorquina amb un bis i el públic vol obsequiar-la amb més aplaudiments. No només ha estat una actuació increïble sinó una carrera impressionant, i en això perpetua el reconeixement el respectable i no deixa d’aplaudir. I torna a eixir la protagonista a l’escenari i tothom espera la salutació de l’adéu, però sorprén amb un “a cappella”, amb els espectadors dempeus. De la qualitat musical de de Maria del mar Bonet s’infereix una disciplina professional que no cau del cel, tot i que canta com els àngels. Una jornada cultural rodona. Enhorabona als organitzadors i als qui van tenir la sort de presenciar el concert.
Cartell del concert
Alguns membres de Socarrats amb Maria del Mar Bonet, acabat el concert.
